Botiga

Aquest primer volum de l’Enciclopèdia castellera està dedicat a una primera part apassionant de la història dels castells, que abraça des de l’anàlisi dels seus antecedents i la descripció dels seus orígens fins al final de la Guerra Civil espanyola, passant per l’esplendorosa Primera Època d’Or (amb la consecució dels castells de nou), la posterior i estrepitosa Decadència i l’esperançadora Renaixença iniciada l’any 1926. El volum inclou també l’estat de la qüestió sobre els castells nets més polèmics del segle XIX i sobre la possibilitat que s’intentés o fes un castell de deu pisos. D’altra banda, l’obra es beneficia de l’autoria dels millors especialistes en cada tema i de la incorporació de les imprescindibles novetats que ha aportat la recerca més recent.

Els continguts d’aquest quart volum fan referència a aspectes sociològics i antropològics dels castells. En la primera part hi ha una exposició de l’activitat castellera habitual: l’activitat i el funcionament de les colles (inclosa la comunicació), el calendari i les diferents modalitats de diada. La segona part, en canvi, aplega una sèrie de reflexions teòriques sobre la dimensió cívica i cultural dels castells, respecte a la influència del discurs mediàtic, al voltant de l’èxit del model casteller modern, sobre els rituals de pas castellers i quant a l’adscripció de l’activitat, entre la festa i l’esport tradicional. Finalment, uns quadres i fitxes recullen les colles actuals, les desaparegudes i la trajectòria històrica de les agrupacions vallenques.

La realitat castellera en el segle XIX ultrapassa les mítiques colles vallenques. Un dels màxims exponents d’aquest panorama el trobem a Montblanc. En primer lloc, els seus aficionats van ajudar a convertir la vila en plaça de nou ja el 1864. Poc després es van atrevir a formar colla pròpia, que, amb el nom de Torraires de Montblanc, va exhibir les seves construccions fins i tot fora de la vila i al costat dels vallencs. L’efervescència castellera va originar l’aparició d’una segona colla a la vila. Al llarg dels seus gairebé 50 anys d’existència, els Torraires de Montblanc van assolir, en els seus millors moments, els castells de vuit bàsics i el pilar de 6. A part de repassar els precedents i el seu dilatat historial, el present llibre estudia diverses paraules castelleres pròpies de la vila. També dedica un capítol als grallers montblanquins d’aquella època i, finalment, estudia, amb totes les dades que ha estat possible localitzar, els noms, cognoms i renoms dels qui van formar part de les colles: els primers Torraires de Montblanc.

Ressalta el valor patrimonial dels castells en el marc de la cultura popular catalana

\nAquest llibre aplega les anàlisis sobre la consecució del tres de nou sense folre, el cim de la segona època d’or dels castells, per part de les dues colles dels Xiquets de Valls en la Diada de Santa Úrsula de 2019 a la plaça del Blat. Les òptiques plurals i diverses d’un seguit de periodistes castellers han servit per elaborar el primer treball monogràfic sobre una construcció específica, i han estat complementades per la visió dels caps de colla en un escenari diametralment diferent, el de la pandèmia de la Covid-19. \n

• \n
• Aquest llibre recull les òptiques plurals i diverses d’un seguit de periodistes castellers han servit per elaborar el primer treball monogràfic sobre una construcció específica. \n
• També s’hi plasma la visió dels caps de colla en un escenari diametralment diferent, el de la pandèmia de la covid-19. \n

Joan Maluquer de Motes (Barcelona, 1915-1988) va ser un dels puntals del desenvolupament modern de l’Arqueologia i de la Prehistòria a Catalunya. Aquest llibre descriu la seva trajectòria vital i intel·lectual i destaca la seva visió de la immigració com un dels elements centrals en els orígens de la civilització ibèrica. L’arc mediterrani és, per a Maluquer de Motes, un espai de contactes, d’intercanvis culturals, econòmics i socials; un autèntic melting pot.

L’interès per llegir i interpretar la geografia física i humana dels llocs que visita queda palès en el diari que l’arqueòleg escriu sobre el creuer per la Mediterrània de 1933. El text és un testimoni de primera mà amb acurades observacions sobre el paisatge, la fauna, l’arquitectura, la petja de la presència catalana medieval, però també sobre les inquietuds de la gent: els estudiants musulmans de Tunis, el moviment nacionalista del nord d’Àfrica o les aspiracions nacionals dels jueus a Palestina, entre altres.

El Catllar és una plaça castellera diferent. Darrere dels èxits més recents s’hi amaga una història immensa —i poc coneguda. 

El 1770, el ball de valencians del Catllar fou l’artífex del primer castell de sis pisos documentat de la història. Un segle més tard, els Xiquets de Valls van regalar a la vila el primer quatre de nou net mai carregat. Els catllarencs del segle XIX ja eren grans aficionats als castells i sovint eren protagonistes de les construccions vallenques. Les grans fites de l’època ens arriben gràcies a la descripció d’un secretari municipal convertit en cronista, Ramon Roca, que deixà constància escrita dels millors castells del segle. Després d’una llarga decadència, els castells no van tornar al Catllar fins al 1975 i, des d’aleshores, el nivell no ha parat de créixer i la petita plaça ha vist castells immensos que serien l’enveja dels nostres avantpassats. 250 anys d’història, doncs, fan del Catllar un lloc únic on els castells connecten passat, present i futur. 

• El llibre fa un repàs de la relació del poble del Catllar amb el fet casteller: des del 1770, en què el ball de valencians del Catllar fou l’artífex del primer castell de sis pisos documentat de la història, fins a les espectaculars actuacions dels darrers anys, passant, també, per les èpoques de decadència. 
• Joan Rovira i Miró posa en valor personatges com el cronista Ramon Roca, secretari municipal, que deixà constància escrita dels millors castells del segle. 
• El seu treball de recerca El Catllar, la joia dels castells al Baix Gaià va ser premiat per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya el 2017. Col·laborador de l’Enciclopèdia Castellera. 

Història dels Xiquets de Valls des de les negociacions fallides, els contractes, els viatges, els castells aconseguits o les tensions, entre altres detalls, amb l’objectiu de fer un retrat del que han estat els Xiquets de Valls. Però es tracta d’un llibre d’història que, a través de fonts contrastades, intenta deixar de banda l’ambigüitat que el fet casteller vallenc va sofrir en determinats moments i entendre el que són avui els Xiquets.

Aquesta obreta de teatre es va publicar per primera vegada l'any 1902 a Valls i sembla que es va reeditar algun cop més durant els primers decennis del segle XX. Des de llavors, Lo tres de nou no havia tornat a ser publicada individualment i el seu coneixement modern es devia al fet que Pere Català i Roca la va incloure a les pàgines del primer volum de Món casteller (1981).\nEl text que us oferim en aquesta edició ha estat revisat i fixat amb criteris filològics per Xavier Brotons, que també és l'autor de l'estudi que acompanya el quadre de costums, el qual inclou una biografia amb dades inèdites del seu autor, Raimon Casas Pedrerol. Aquesta singular peça ha estat representada modernament força vegades, però poc o gens interpretada. I és que l'obra parla de castells, però també conté un missatge progressista "amablement" anticasteller.

En els darrers trenta anys els castells han passat de ser un costum local practicat per gent “de celler” a ser considerats un símbol central de l’imaginari col·lectiu tarragoní. A un nivell més general, l’àrea d’influència de l’activitat castellera s’ha estès del seu àmbit inicial, Camp de Tarragona-Penedès, al conjunt de Catalunya. El llibre analitza i tracta d’explicar aquesta transformació, a través del testimoni de diverses generacions de castellers i d’un gran nombre de documents gràfics dels quatre períodes en què s’estructura aquest procés. Cal destacar el caràcter inèdit d’una significativa part de les fotografies que il·lustren el llibre.

L'origen dels castells és un tema apassionant que es planteja gairebé tothom que fa castells o que n'ha vist alguna vegada. El debat fa més de cent anys que dura, i ha donat lloc a diverses teories, algunes força imaginatives, altres esbiaixades per les passions localistes, altres més ben fonamentades. Aquest llibre és el primer que afronta aquest tema de forma monogràfica i espera resoldre'l de manera convincent, amb rigor, amb el màxim de dades i amb noves aportacions. Aquest llibre es basa en dues anàlisis: d'una banda, ressegueix la història del ball de valencians, des del segle XVII fins a l'origen dels castells, 60 notícies en total, de les quals fa una lectura crítica, que de vegades no coincideix amb les interpretacions donades fins ara. De l'altra, l'anàlisi tècnica es fa a partir de la descripció i comparació dels castells, els balls de valencians, les muixerangues del País Valencià, les moixigangues religioses catalanes i fins i tot amb els acròbates del Magreb.

La Colla Jove Xiquets de Tarragona ha esdevingut una entitat fonamental en la trajectòria castellera i ciutadana dels darrers vint-i-cinc anys de festa i vida democràtica. Aquestes dues dimensions, ja indestriables, són perfectament reflectides en una obra clau per entendre la transcendència que el fet casteller ha tingut i té a Tarragona i a Catalunya, per captar com la Jove va saber empeltar-se en el patrimoni viu d'una de les places més emblemàtiques del país, i per analitzar la seva aportació a la cohesió comunitària i social. Un treball de rigorosa exactitud amanit amb les aromes disteses d'un col·lectiu que va néixer amb l'objectiu que Tarragona retrobés el lloc que li pertocava en el món casteller. Un anhel assolit plenament, però que assaig rere assaig, sortida rere sortida, castell rere castell, amparito rere amparito, la Jove segueix mimant.

Torredembarra és una plaça castellera amb molta història. Per quantitat –tres segles– i, sobretot, per qualitat. Va viure la majoria de les construccions senyeres del segle XIX –de ben aviat, a partir dels anys cinquanta–, va gaudir de colla pròpia entre 1889 i 1905, va veure els dos únics 3 de 8 bastits en tot el món casteller a la primera meitat del segle XX i també el primer 4 de 8 de la postguerra. Torredembarra, a més, deté l'honor de ser el primer municipi on podem documentar, en ple segle XVIII, la utilització del terme “torres o castells” referit a les construccions setcentistes d'un ball de valencians. Per acabar-ho d'arrodonir, l'any 1975 va veure néixer els Nois de la Torre, una colla que en la seva primera temporada ja se situava a la gamma alta de set –va carregar fins i tot la torre d'aquesta alçària. Tres segles, doncs, de castells, de tradició i de cultura que fan de Torredembarra una plaça de primera magnitud.