Botiga

Els Xiquets de Reus es van fundar fa 30 anys, quan el nostre país s’organitzava democràticament i els joves volien festes populars. Deu anys més tard, la televisió va posar de moda els castells i els Xiquets es van convertir en una colla gran. Aquest llibre publica les fotos dels grans castells i explica com es van aconseguir. Però, en la història dels Xiquets de Reus, els èxits s’han alternat amb les caigudes.

Aquest llibre recull la nostra experiència, però no és un manual sobre com salvar colles que estan en crisi. En tots aquests anys la nostra colla ha canviat molt: de nivell casteller, les persones, l’ambient... Què queda, doncs, dels Xiquets de Reus? Aquesta colla té uns valors propis? Aquest és un altre tema que s’aborda en el llibre. Una colla castellera necessita un local, músics, actuacions castelleres a la pròpia ciutat i a fora, una revista pròpia i estar present als mitjans de comunicació. Tots aquests elements són estudiats en capítols específics. D’aquesta manera, el llibre que teniu a les mans explica com s’organitza la colla i, en definitiva, què són els Xiquets de Reus.

Autoria: Francesc Valls; Enric Valls; David Barceló; Ernest Benach; Joan Bofarull; Georgina Coca; Marc Ferran; Pau Morales; Eduard Vilafranca; Joaquim Vilafranca

La proliferació d’estudis apareguts en els darrers anys ens han posat al descobert una realitat fins ara poc coneguda: tant al segle XIX com als inicis del segle XX les dues ancestrals colles vallenques no tenien l’exclusiva en l’art de fer castells. En aquest llibre hi trobareu fins a un total de 38 poblacions els aficionats de les quals, en un moment o altre i amb més o menys fortuna, es van atrevir a plantar castells pel seu compte. Moltes d’aquestes iniciatives es complementaven amb el suport que oferien a les colles vallenques, a les quals els foren del tot imprescindibles aquestes col·laboracions per assolir els seus grans castells. Però d’altres es convertien en autèntiques colles castelleres que van assolir un nivell del qualitat del tot dignes. És el cas dels Xiquets de l’Espluga de Francolí, l’agrupació menys estudiada fins ara, motiu pel qual en aquest estudi ha centrat bona part de la nostra atenció: n’hem pogut reconstruir la trajectòria, el nivell, els components i la manera com ha anat arrelant la tradició al poble fins a arribar als nostres dies.

Aquest sisè volum de l’enciclopèdia és miscel·lani i tracta de la relació que tenen els castells amb diverses disciplines: l’art (monuments castellers i obres pictòriques), fotografia (del 1839 al 2019), cinema (del segle XIX a l’actualitat), música (amb un estudi sobre el Toc de castells, la peça més emblemàtica), literatura, llengua i política. El volum també inclou un apartat sobre el Museu Casteller i “La biblioteca castellera”, en què la bibliografia sobre castells es presenta classificada temàticament. Un epíleg que combina l’experiència de la colla inclusiva dels Castellers de la Il·lusió amb la consecució, a finals del 2019, de l’anhelat 3 de 9 sense folre a càrrec de les dues colles dels Xiquets de Valls clou aquest volum i l’obra, que es complementa amb un detallat índex onomàstic i toponímic de tot el conjunt.

En els darrers trenta anys els castells han passat de ser un costum local practicat per gent “de celler” a ser considerats un símbol central de l’imaginari col·lectiu tarragoní. A un nivell més general, l’àrea d’influència de l’activitat castellera s’ha estès del seu àmbit inicial, Camp de Tarragona-Penedès, al conjunt de Catalunya. El llibre analitza i tracta d’explicar aquesta transformació, a través del testimoni de diverses generacions de castellers i d’un gran nombre de documents gràfics dels quatre períodes en què s’estructura aquest procés. Cal destacar el caràcter inèdit d’una significativa part de les fotografies que il·lustren el llibre.

Aquest llibre narra l’evolució i la presència que ha tingut la sardana a la vila del Vendrell a través dels anys, emmarcada pels esdeveniments històrics ocorreguts per les circumstàncies socials i polítiques que ha sofert i que ha hagut de viure el país durant el passat segle XX.

Aquest tercer volum tracta de la tècnica castellera i la ciència que hi ha darrere els castells. Pel que fa a la tècnica, el capítol aclareix conceptes bàsics (tipus de castells, tècnica de bastiment, parts del castell...), explica els canvis tècnics que hi ha hagut al llarg de la història, descriu les característiques de cada construcció, aborda la complexa qüestió del valor dels castells i explica com treballa la direcció tècnica d’una colla. Quant al segon capítol, està dedicat als aspectes científics inherents a la pràctica castellera: quant pesen i quant fan d’alçada els castells?, com cauen els castells?, la sinistralitat (gravetat de les lesions), les mesures de protecció (activa i passiva), la fisiologia del casteller i unes previsions de futur.

Aquest cinquè volum conté tres parts diferenciades. La primera tracta de la projecció del fet casteller, entesa com l’expansió d’un fenomen que en l’origen estava limitat a una zona molt concreta de Catalunya. Així, amb el temps els castells s’han escampat per tot el Principat i altres zones catalanoparlants i s’han acabat internacionalitzant, amb colles a Xile, la Xina, Europa… La segona part compendia altres manifestacions de torres humanes d’arreu del món: muixerangues, dances aragonesos, falcons, torres humanes d’Itàlia, govindes de l’Índia, acròbates magrebins… Finalment, el volum també inclou sengles apartats dedicats a les colles universitàries, al periodisme casteller i al significat de la inclusió dels castells en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco.

Aquest segon volum de l’Enciclopèdia castellera analitza la història dels castells des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la temporada del 2016. Es tracta, doncs, de la descripció de períodes històrics com la represa de l’activitat castellera després del conflicte bèl·lic i un posterior estancament (1939-1968), de la recuperació dels folres i la vibrant pugna per la supremacia entre els Nens del Vendrell i la Colla Vella de Valls (1969-1980), de l’inici de la Segona Època d’Or, amb la tornada a plaça dels mítics castells de nou (1981-1993), i de l’etapa d’excel·lència que encara vivim actualment i que té un punt d’inflexió clar en el 2 de 9 carregat pels Minyons de Terrassa el 1993. Igualment, el volum inclou un estudi dels diferents concursos castellers que hi ha hagut al llarg de la història.

Aquest primer volum de l’Enciclopèdia castellera està dedicat a una primera part apassionant de la història dels castells, que abraça des de l’anàlisi dels seus antecedents i la descripció dels seus orígens fins al final de la Guerra Civil espanyola, passant per l’esplendorosa Primera Època d’Or (amb la consecució dels castells de nou), la posterior i estrepitosa Decadència i l’esperançadora Renaixença iniciada l’any 1926. El volum inclou també l’estat de la qüestió sobre els castells nets més polèmics del segle XIX i sobre la possibilitat que s’intentés o fes un castell de deu pisos. D’altra banda, l’obra es beneficia de l’autoria dels millors especialistes en cada tema i de la incorporació de les imprescindibles novetats que ha aportat la recerca més recent.

Els continguts d’aquest quart volum fan referència a aspectes sociològics i antropològics dels castells. En la primera part hi ha una exposició de l’activitat castellera habitual: l’activitat i el funcionament de les colles (inclosa la comunicació), el calendari i les diferents modalitats de diada. La segona part, en canvi, aplega una sèrie de reflexions teòriques sobre la dimensió cívica i cultural dels castells, respecte a la influència del discurs mediàtic, al voltant de l’èxit del model casteller modern, sobre els rituals de pas castellers i quant a l’adscripció de l’activitat, entre la festa i l’esport tradicional. Finalment, uns quadres i fitxes recullen les colles actuals, les desaparegudes i la trajectòria històrica de les agrupacions vallenques.

La realitat castellera en el segle XIX ultrapassa les mítiques colles vallenques. Un dels màxims exponents d’aquest panorama el trobem a Montblanc. En primer lloc, els seus aficionats van ajudar a convertir la vila en plaça de nou ja el 1864. Poc després es van atrevir a formar colla pròpia, que, amb el nom de Torraires de Montblanc, va exhibir les seves construccions fins i tot fora de la vila i al costat dels vallencs. L’efervescència castellera va originar l’aparició d’una segona colla a la vila. Al llarg dels seus gairebé 50 anys d’existència, els Torraires de Montblanc van assolir, en els seus millors moments, els castells de vuit bàsics i el pilar de 6. A part de repassar els precedents i el seu dilatat historial, el present llibre estudia diverses paraules castelleres pròpies de la vila. També dedica un capítol als grallers montblanquins d’aquella època i, finalment, estudia, amb totes les dades que ha estat possible localitzar, els noms, cognoms i renoms dels qui van formar part de les colles: els primers Torraires de Montblanc.

Ressalta el valor patrimonial dels castells en el marc de la cultura popular catalana

\nAquest llibre aplega les anàlisis sobre la consecució del tres de nou sense folre, el cim de la segona època d’or dels castells, per part de les dues colles dels Xiquets de Valls en la Diada de Santa Úrsula de 2019 a la plaça del Blat. Les òptiques plurals i diverses d’un seguit de periodistes castellers han servit per elaborar el primer treball monogràfic sobre una construcció específica, i han estat complementades per la visió dels caps de colla en un escenari diametralment diferent, el de la pandèmia de la Covid-19. \n

• \n
• Aquest llibre recull les òptiques plurals i diverses d’un seguit de periodistes castellers han servit per elaborar el primer treball monogràfic sobre una construcció específica. \n
• També s’hi plasma la visió dels caps de colla en un escenari diametralment diferent, el de la pandèmia de la covid-19. \n

Les dones folkloristes van tenir un paper molt important i destacat en l’estudi del folklore. Aquest és un fet que sovint es desconeix. Les folkloristes eren unes dones estudioses i treballadores que tenien molt clar els seus objectius i que anaven per diferents indrets del territori català amb paper i llapis per anar recollint exemples de folklore (cançons, rondalles, oracions, refranys, endevinalles, entre d’altres), per donar-los al seu mestre Rossend Serra i Pagès.

Mercè Ventosa va ser una d’aquestes folkloristes alumnes de Rossend Serra i Pagès que va desenvolupar una tasca més que significativa en aquest àmbit. Tota la seva important tasca com a folklorista es conserva a través de 28 textos originals que es plasmen en aquest llibre, juntament amb la seva correspondència amb el mestre Rossend Serra i Pagès i les seves aportacions a la premsa catalana de l’època, on podreu veure tot l’amor que tenia pel folklore.

Oficis i costums perduts mostra les formes de vida i treball dels barcelonins que, sepultades pels inexorables canvis històrics, han anat perdent-se lentament fins a desaparèixer. Temps era temps tothom vivia al carrer; el calendari estava ordenat segons les festivitats religioses i patriòtiques; en el lleure es buscaven nous espais de llibertat i diversió; la formació i el treball quedaven fixats segons les classes socials... \n \nTeniu a les mans una obra documental única, amb moltes imatges inèdites, per descobrir una Barcelona que ja no existeix i que no tornarà.

Amb l’enderrocament de les muralles i la urbanització de l’Eixample, Barcelona va viure un període de transformació social i urbana sense precedents. Així, el Liceu, l’Hipòdrom, els parcs d’atraccions o el passeig de Gràcia eren llocs on exhibir l’última moda, iniciar relacions o, simplement, passejar i badar. I a l’Eixample, amb l’esclat del Modernisme, es van anar alçant edificis que rivalitzaven en ostentació i singularitat. \n \nL’esplendor de la burgesia repassa un període de gran brillantor social, cultural i artística per a Barcelona.

Aquest llibre és el catàleg de l’exposició del mateix nom, que se centra en la figura de Dalí, en la seva imatge com a icona de la seva personalitat artística, però que al mateix temps vol posar en relleu la manera de concebre la fotografia i la personalitat de Francesc Català-Roca, el fotògraf genial que sap captar l’esperit de Dalí i immortalitzar-lo. Català en va fer molt pocs, de reportatges del pintor, però tot i així ens ofereix algunes de les millors imatges que es coneixen de l’artista empordanès.

No sabem amb exactitud l’any en què es conegueren Salvador Dalí i Francesc Català-Roca, però tot indica que fou a la tardor de l’any 1951 o a l’inici de l’any 1952. Es van conèixer gràcies a la publicació del setmanari Revista. Català-Roca tenia vint-i-nou anys i Dalí quaranta-set, en el moment de la seva coneixença. Tot i la diferència d’edat, van congeniar ràpidament, els unien diverses circumstàncies, tant personals com professionals, com l’interès per la fotografia, la dedicació quasi exclusiva a la feina —els dos eren grans treballadors—, el sentit de l’humor, la seva simpatia i senzillesa de tracte, la seva marcada personalitat —tot i que eren molt diferents— i, fins i tot, algun aspecte de la seva vida. L’exposició ens mostra tots els fotogrames fets, que es conserven a l’arxiu de F. Català-Roca, que és com dir tots els que va realitzar.

En total, el fotògraf de Valls va captar una seixantena d’imatges que es van fer només en tres o quatre sessions diferents, centrades en un període de temps curt, en un any, com a màxim dos. Podem veure retratat el pintor en tres espais amb un marcat caràcter dalinià: el Park Güell, de Barcelona, obra d’Antoni Gaudí, del qual el pintor era un admirador fervent; el poble de Cadaqués, i la casa de l’artista a Portlligat. En aquestes imatges, se’ns fa present el Dalí teatral, el Dalí que l’artista volia mostrar.

Però també trobem diverses imatges en què Dalí deixa de ser aquella icona mediàtica per fer-se molt més proper, són les fotografies de Dalí en el seu estudi. Allí descobrim un Dalí íntim, que, lluny de les mirades dels espectadors i en un dels espais més sagrats de la casa, on ell creava, deixa entreveure la seva humanitat. L’artista entra en comunió amb el fotògraf, en una posició d’igualtat, i les fotos revelen fins a quin punt van arribar a intimar, en aquell moment, els dos artistes.

La vinya i el vi a Catalunya ofereix un panorama complet de tot l'univers humà, social, econòmic i cultural creat a l'entorn del conreu de la vinya, el procés del raïm i l'elaboració i la comercialització de vins i caves arreu de Catalunya. L'escriptor i periodista Jordi Llavina és un gran coneixedor d'aquest sector, que té una llarga tradició al nostre país, amb vinyes i cellers en bona part del territori català.

El llibre presenta una selecció fotogràfica extraordinària, resultat d’una àmplia recerca en arxius particulars i públics. Moltes de les imatges són, doncs, inèdites i capten moments de la vida quotidiana de les petites i grans famílies que han treballat en aquest sector agrari i industrial.

Catàleg d’exposició de l’obra fotogràfica de Ramon Rozada, amb una setantena d’imatges.

Aquest llibre posa en valor l'obra del fotògraf, escenògraf i periodista Ramon Rozada, que va tenir estudi a Valls (1892-1915) i a Santa Coloma de Queralt, on va morir (1915-1938). La publicació recull l'estudi biogràfic del fotògraf fet per l'estudiós de la fotografia Jep Martí Baiget, i la reproducció d'una setantena d'imatges realitzades entre 1890 i 1938.