Cossetània Edicions (3)

L’origen dels castells és un tema apassionant que es planteja gairebé tothom que fa castells o que n’ha vist alguna vegada. El debat fa més de cent anys que dura, i ha donat lloc a diverses teories, algunes força imaginatives, altres esbiaixades per les passions localistes, altres més ben fonamentades. Aquest llibre és el primer que afronta aquest tema de forma monogràfica i espera resoldre’l de manera convincent, amb rigor, amb el màxim de dades i amb noves aportacions. Aquest llibre es basa en dues anàlisis: d’una banda, ressegueix la història del ball de valencians, des del segle XVII fins a l’origen dels castells, 60 notícies en total, de les quals fa una lectura crítica, que de vegades no coincideix amb les interpretacions donades fins ara. De l’altra, l’anàlisi tècnica es fa a partir de la descripció i comparació dels castells, els balls de valencians, les muixerangues del País Valencià, les moixigangues religioses catalanes i fins i tot amb els acròbates del Magreb.

En els darrers trenta anys els castells han passat de ser un costum local practicat per gent “de celler” a ser considerats un símbol central de l’imaginari col·lectiu tarragoní. A un nivell més general, l’àrea d’influència de l’activitat castellera s’ha estès del seu àmbit inicial, Camp de Tarragona-Penedès, al conjunt de Catalunya. El llibre analitza i tracta d’explicar aquesta transformació, a través del testimoni de diverses generacions de castellers i d’un gran nombre de documents gràfics dels quatre períodes en què s’estructura aquest procés. Cal destacar el caràcter inèdit d’una significativa part de les fotografies que il·lustren el llibre.

Aquest llibre narra l’evolució i la presència que ha tingut la sardana a la vila del Vendrell a través dels anys, emmarcada pels esdeveniments històrics ocorreguts per les circumstàncies socials i polítiques que ha sofert i que ha hagut de viure el país durant el passat segle XX.

Aquest tercer volum tracta de la tècnica castellera i la ciència que hi ha darrere els castells. Pel que fa a la tècnica, el capítol aclareix conceptes bàsics (tipus de castells, tècnica de bastiment, parts del castell...), explica els canvis tècnics que hi ha hagut al llarg de la història, descriu les característiques de cada construcció, aborda la complexa qüestió del valor dels castells i explica com treballa la direcció tècnica d’una colla. Quant al segon capítol, està dedicat als aspectes científics inherents a la pràctica castellera: quant pesen i quant fan d’alçada els castells?, com cauen els castells?, la sinistralitat (gravetat de les lesions), les mesures de protecció (activa i passiva), la fisiologia del casteller i unes previsions de futur.

Aquest cinquè volum conté tres parts diferenciades. La primera tracta de la projecció del fet casteller, entesa com l’expansió d’un fenomen que en l’origen estava limitat a una zona molt concreta de Catalunya. Així, amb el temps els castells s’han escampat per tot el Principat i altres zones catalanoparlants i s’han acabat internacionalitzant, amb colles a Xile, la Xina, Europa… La segona part compendia altres manifestacions de torres humanes d’arreu del món: muixerangues, dances aragonesos, falcons, torres humanes d’Itàlia, govindes de l’Índia, acròbates magrebins… Finalment, el volum també inclou sengles apartats dedicats a les colles universitàries, al periodisme casteller i al significat de la inclusió dels castells en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco.

Aquest segon volum de l’Enciclopèdia castellera analitza la història dels castells des del final de la Guerra Civil espanyola fins a la temporada del 2016. Es tracta, doncs, de la descripció de períodes històrics com la represa de l’activitat castellera després del conflicte bèl·lic i un posterior estancament (1939-1968), de la recuperació dels folres i la vibrant pugna per la supremacia entre els Nens del Vendrell i la Colla Vella de Valls (1969-1980), de l’inici de la Segona Època d’Or, amb la tornada a plaça dels mítics castells de nou (1981-1993), i de l’etapa d’excel·lència que encara vivim actualment i que té un punt d’inflexió clar en el 2 de 9 carregat pels Minyons de Terrassa el 1993. Igualment, el volum inclou un estudi dels diferents concursos castellers que hi ha hagut al llarg de la història.

Aquest primer volum de l’Enciclopèdia castellera està dedicat a una primera part apassionant de la història dels castells, que abraça des de l’anàlisi dels seus antecedents i la descripció dels seus orígens fins al final de la Guerra Civil espanyola, passant per l’esplendorosa Primera Època d’Or (amb la consecució dels castells de nou), la posterior i estrepitosa Decadència i l’esperançadora Renaixença iniciada l’any 1926. El volum inclou també l’estat de la qüestió sobre els castells nets més polèmics del segle XIX i sobre la possibilitat que s’intentés o fes un castell de deu pisos. D’altra banda, l’obra es beneficia de l’autoria dels millors especialistes en cada tema i de la incorporació de les imprescindibles novetats que ha aportat la recerca més recent.

Els continguts d’aquest quart volum fan referència a aspectes sociològics i antropològics dels castells. En la primera part hi ha una exposició de l’activitat castellera habitual: l’activitat i el funcionament de les colles (inclosa la comunicació), el calendari i les diferents modalitats de diada. La segona part, en canvi, aplega una sèrie de reflexions teòriques sobre la dimensió cívica i cultural dels castells, respecte a la influència del discurs mediàtic, al voltant de l’èxit del model casteller modern, sobre els rituals de pas castellers i quant a l’adscripció de l’activitat, entre la festa i l’esport tradicional. Finalment, uns quadres i fitxes recullen les colles actuals, les desaparegudes i la trajectòria històrica de les agrupacions vallenques.

La realitat castellera en el segle XIX ultrapassa les mítiques colles vallenques. Un dels màxims exponents d’aquest panorama el trobem a Montblanc. En primer lloc, els seus aficionats van ajudar a convertir la vila en plaça de nou ja el 1864. Poc després es van atrevir a formar colla pròpia, que, amb el nom de Torraires de Montblanc, va exhibir les seves construccions fins i tot fora de la vila i al costat dels vallencs. L’efervescència castellera va originar l’aparició d’una segona colla a la vila. Al llarg dels seus gairebé 50 anys d’existència, els Torraires de Montblanc van assolir, en els seus millors moments, els castells de vuit bàsics i el pilar de 6. A part de repassar els precedents i el seu dilatat historial, el present llibre estudia diverses paraules castelleres pròpies de la vila. També dedica un capítol als grallers montblanquins d’aquella època i, finalment, estudia, amb totes les dades que ha estat possible localitzar, els noms, cognoms i renoms dels qui van formar part de les colles: els primers Torraires de Montblanc.

Ressalta el valor patrimonial dels castells en el marc de la cultura popular catalana

\nAquest llibre aplega les anàlisis sobre la consecució del tres de nou sense folre, el cim de la segona època d’or dels castells, per part de les dues colles dels Xiquets de Valls en la Diada de Santa Úrsula de 2019 a la plaça del Blat. Les òptiques plurals i diverses d’un seguit de periodistes castellers han servit per elaborar el primer treball monogràfic sobre una construcció específica, i han estat complementades per la visió dels caps de colla en un escenari diametralment diferent, el de la pandèmia de la Covid-19. \n

• \n
• Aquest llibre recull les òptiques plurals i diverses d’un seguit de periodistes castellers han servit per elaborar el primer treball monogràfic sobre una construcció específica. \n
• També s’hi plasma la visió dels caps de colla en un escenari diametralment diferent, el de la pandèmia de la covid-19. \n

Carles Cardó (Valls, 1884 - Barcelona, 1958). Eclesiàstic erudit, destacà pels seus assaigs i articles. Ingressà al Seminari de Tarragona i completà els estudis a Roma. Del 1910 al 1918 visqué a Tarragona, on començà a escriure regularment a la premsa local i comarcal. A Barcelona desenvolupà la més àmplia activitat intel·lectual i divulgadora. El 1936 es refugià a Torí, i després a Lausana i Friburg, a Suïssa. Durant l’exili, escriví el llibre Les dues tradicions i el capítol "El gran refús". Traduí els Salms per a la Fundació Bíblica Catalana i textos filosòfics per a la Fundació Bernat Metge. A Suïssa mantingué contactes amb Don Joan de Borbó, comte de Barcelona. El 1954 tornà a Barcelona i allí morí. El lector, en aquest llibre, podrà familiaritzar-se amb un personatge clau de la nostra història recent, i valorar els seus incansables i sorprenents esforços per garantir una pau que semblava impossible.

Josep Roig Magriñà (Valls, 29 de setembre de 1917 – Sant Cugat del Vallès, 18 de maig de 2004) va ser un cooperativista agrari català rellevant en tres àmbits de la província de Tarragona: la Societat Agrícola de Valls, de la qual va ser president (1954-1978); la Unión Territorial de Cooperativas del Campo, de la qual va exercir de secretari des de 1958, i posteriorment de vicepresident fins al 1976, i la Unió Agrària Cooperativa de Reus, de la qual fou vicepresident (1963-1976). Afiliat a ERC, s’exilià després de la derrota a la guerra d’Espanya. En el seu retorn, protagonitzà una època brillant de gestió i impuls a la Societat Agrícola en ple franquisme, tot i ser d’esquerres, gràcies al seu pragmatisme unificador.

En el seu pas per la cooperació de segon grau a Reus, portà el timó de la comercialització i obrí mercats difícils a l’estranger en una Espanya autàrquica. La darrera etapa la va viure com a conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i posteriorment diputat de la Generalitat restaurada, sota la presidència de Josep Tarradellas (1977-1982). En el curs de la seva vida rebé diverses condecoracions i reconeixements.

Joan Poblet i Teixidó (Montblanc, 1877-1918) exemplifica la relació entre catalanisme i agrarisme a la Conca de Barberà. Aquesta biografia aprofundeix, en conseqüència, en la dedicació que l’advocat tingué en ambdós centres d’interès, i, fonamentalment, en la pràctica fundacional de l’associacionisme agrari empeltat d’una específica ideologia nacional. Aquest lligam motiva una part significativa de la socialització cooperativista duta a terme essencialment en campanyes periodístiques i de conscienciació, cosa que explica el vessant públic de la seva dedicació.

Un altre objectiu d’aquest volum, però, és resseguir la vinculació del jurista a l’evolució de les tipologies associatives a la Conca, en l’articulació de les quals tingué una constant implicació: des de la Cambra Agrícola de Montblanc fins a la Federació Agrícola de la Conca de Barberà. Poblet i Teixidó aporta una concepció destacada entorn d’un model cooperatiu associat a la via reformista.

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991) és una intel•lectual indispensable en la història de la literatura i la cultura catalanes de la segona meitat del segle XX. Aquest volum, que recull els estudis exposats en el Col•loqui Internacional Maria Aurèlia Capmany, celebrat a la Universitat Rovira i Virgili en el desè aniversari de la seva mort, fa palès, amb anàlisis aprofundides de la seva intensa dedicació a l’ofici d’escriure des de diverses vessants (narrativa, teatre, traduccions, assaigs, guions radiofònics i cinematogràfics, articles periodístics...) i de la seva personalitat pública, compromesa en molts fronts de lluita a favor de les llibertats individuals i col•lectives, la riquesa de la seva veu literària, ben personal, polèmica i sòlida.

Pocs escriptors han desplegat una activitat intel·lectual tan intensa i diversa com Jaume Vidal i Alcover. Poeta, narrador i dramaturg, va fer sentir una veu crítica documentada i brillant en articles, conferències i debats. Heterodox, defensava les seves discrepàncies respecte de l'oficialitat amb arguments pouats en un excepcional saber d'humanista.Aquest llibre, que recull les anàlisis de seva obra i la personalitat de Jaume Vidal i Alcover, exposades en el col•loqui científic que li va dedicar el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili en el desè aniversari de la seva mort, vol marcar l’inici de la recuparació per a l’actualitat literària de l’autor, entre una àmplia producció literària, de L’hora verda, El Fill Pròdig, Les quatre llunes, Sophie o els mals de la discreció i Manicomi d’estiu.

Edició a cura de Roger Roig

Amb la publicació d’aquest Àlbum Narcís Oller es produeix un punt d’inflexió en la Biblioteca Narcís Oller, que té com a objectiu tornar a posar a l’abast del lector la producció del gran escriptor català. I és que aquest volum no recull cap de les obres del creador de la novel·la catalana moderna, sinó que fa un repàs de la seva trajectòria vital i literària, donant la veu al mateix Narcís Oller, a diversos contemporanis seus i a experts actuals en l’estudi de la seva literatura; tot plegat constitueix un mosaic que permet acostar-se a una figura cabdal de les lletres catalanes i entendre les seves circumstàncies personals i artístiques. Aquest àlbum, il·lustrat profusament: fotografies d’Oller i del seu àmbit familiar o de treball, imatges dels manuscrits de les seves obres i de les primeres edicions, documents de treball, la crítica periodística... La diversitat de les fonts documentals i de la procedència de les imatges converteixen aquest Àlbum Narcís Oller en un llibre especial, tant per a estudiosos de la seva obra com per al lector que es vol apropar a l’autor.

UNA MIRADA CONTEMPORÀNIA A LA VIDA, EL PENSAMENT I L’OBRA DE RAMON LLULL

Ramon Llull, beat, pare de les lletres catalanes, escriptor, inventor, missioner... és disseccionat i reinterpretat, ara i aquí, per Albert Pijuan, novel·lista, dramaturg, fi lòsof, guionista... El resultat és un llibre inclassifi cable, rigorós, revelador, divertit... Com si coneguéssim Llull per primera vegada.

«Aquest llibre va de la persecució d’un personatge. Ben bé s’hauria pogut dir Perseguint Ramon Llull. La persecució d’un personatge que no es pot atrapar. Espòiler, el llibre acaba així: el perseguidor no atrapa el perseguit, no passa res.» ALBERT PIJUAN

¿Per què l'escriptor Néstor Luján (1922-1995) no va arribar a construir una obra literària d'alta volada, tot i el seu talent i les grans expectatives que havia despertat a primers dels anys 40 en l'entorn intel·lectual de Destino i especialment en Josep Pla? ¿Per què, a partir d'un cert moment, Luján va preferir posar l'art en la vida i no en l'obra, i substituir la seva veu interior per la d'un personatge de la seva creació que el va anar convertint en un espectador impotent de si mateix? En aquest llibre el periodista Enric Vila assaja respostes convincents a aquestes preguntes. L'autor converteix un article de Luján publicat a Destino el desembre de 1947 en el símbol de la rendició artística de Luján, i en el punt de partida de la transició gradual del dandi rebel i perfectament organitzat contra la felicitat, al Luján hedonista.

Visió obliqua i sense concessions de l'erm intel·lectual de la postguerra espanyola, Néstor Luján: entre el rostre i la máscara és un pamflet que enlluerna, escrit amb un estil incisiu i sense aturador, dotat d'una rara penetració psicològica. \nFet i fet, aquest escrit alhora implacable i sensible, guanyador del II Premi IDEES d'Assaig Breu 2003, va més enllà de la peripècia biogràfica d'un autor concret per esdevenir una apassionada defensa del difícil camí de l'artista o de l'intel·lectual en temps difícils per a la llibertat de creació i de pensament.