Cossetània Edicions (4)

Les dones folkloristes van tenir un paper molt important i destacat en l’estudi del folklore. Aquest és un fet que sovint es desconeix. Les folkloristes eren unes dones estudioses i treballadores que tenien molt clar els seus objectius i que anaven per diferents indrets del territori català amb paper i llapis per anar recollint exemples de folklore (cançons, rondalles, oracions, refranys, endevinalles, entre d’altres), per donar-los al seu mestre Rossend Serra i Pagès.

Mercè Ventosa va ser una d’aquestes folkloristes alumnes de Rossend Serra i Pagès que va desenvolupar una tasca més que significativa en aquest àmbit. Tota la seva important tasca com a folklorista es conserva a través de 28 textos originals que es plasmen en aquest llibre, juntament amb la seva correspondència amb el mestre Rossend Serra i Pagès i les seves aportacions a la premsa catalana de l’època, on podreu veure tot l’amor que tenia pel folklore.

A vegades, l’atzar es creua en el nostre camí i un document que ha dormit oblidat prop de noranta anys ens posa davant dels ulls tot un món. El diari personal de Mercè Julià arriba a les mans dels autors per explicar-nos en primera persona una vida atrapada en una biografia. La jove, a punt de celebrar els 18 anys, plena d’expectatives i de joia vital, entra en una etapa d’insatisfacció i incertesa, conscient de l’arribada de l’edat adulta i del pas inexorable del temps, i de les limitacions que les convencions de la seva època i de la seva classe social imposaven a les dones. Vides viscudes, llocs, anhels, projectes tan sols embastats, barcelonines del primer terç del segle XX, amics, una ciutat preparant l’Exposició Internacional, i també la seva estada al mas La Sabatera, de Montblanc, i un viatge a Mallorca. A través de les pàgines escrites fa cent anys revivim les experiències de les nostres àvies, i copsem les seves raons i les opcions que la vida els oferia.

«A dalt al terrat, a on vaig pujar, apoiats els colzes a la barana, contemplava sense veure, enllà… d’enllà. Haguera volgut volar, ser aucell, fondre’m.»

Barcelona, 22 de gener de 1918

Ramon Llull va ser un pensador i escriptor de primer ordre i un viatger incansable que va recórrer la Mediterrània de l’edat mitjana d’un extrem a l’altre. Les ciutats que aquest català de Mallorca va visitar són el teló de fons d’aquest quadern, en un viatge físic i al·legòric a través del seu pensament, la seva vida i la seva obra literària.

Il·lustracions inspirades en les miniatures gòtiques del Breviculum de Karlsruhe, i un Llull que ens parla i interpel·la en primera persona, conviden a que el lector s’aproximi a l’intens periple vital d’aquest savi medieval de forma amena i, alhora, històricament rigorosa. 

Abans de pujar al podi de l’etapa reina de la París Niça de 2010 en Xavi Tondo parla un moment amb Bernard Hinault. Ell admira el cinc vegades guanyador del Tour, i li explica com ha vençut gràcies a perseverar en l’esforç, com ha fet sempre. El bretó somriu escoltant el ciclista de Valls i li recorda que l’obstinació ben portada és agraïda. Aquell noi li recorda a ell de jove, quan li deien le petit blaireau (‘el petit teixó’), per la seva tenacitat i propòsit.

Com li diran a en Tondo? Xavi Tondo, el triomf de l’obstinació és la història d’un home que tenia un somni: ser un gran corredor professional des de la humilitat i l’honestedat.

Qui no coneix la principal icona del dadaisme, l’urinari, la Fountain de Duchamp? Qui no recorda l’impacte de trobar un dels seus objectes, anomenats ready-mades, en una sala de museu?

Darrere aquestes obres que formen part de la Història de l’Art hi ha la figura enigmàtica de Marcel Duchamp. Amb els seu silenci (sobrevalorat, segons Beuys), el seu iconoclasme i la radicalitat de les seves obres va ser principal sospitós del dadaisme, declarat àrbitre pels surrealistes i referent de la nova generació pop als anys 60. De fet, el seu caràcter iconoclasta ha transformat l’obra d’art i la seva relació amb l’espectador.

Però, tot i ser una figura clau dels principals moviments del segle XX, no és un personatge mediàtic com Picasso o Dalí. Duchamp no deixà memòries ni diaris, evitava les entrevistes i la publicitat. Per als duchampians, segueix sent una figura misteriosa.

Quina és la seva història? En aquesta biografia il·lustrada, Gerard Pàmies ens passeja per la seva vida des dels orígens bohemis a París, on desenvoluparia els seu cubisme, fins a la seva estada a Buenos Aires i els estius a Cadaqués, on cultivaria una gran amistat amb Dalí, passant pel Nova York d’entreguerres, on seria figura central del dadaisme.

Joan Maluquer de Motes (Barcelona, 1915-1988) va ser un dels puntals del desenvolupament modern de l’Arqueologia i de la Prehistòria a Catalunya. Aquest llibre descriu la seva trajectòria vital i intel·lectual i destaca la seva visió de la immigració com un dels elements centrals en els orígens de la civilització ibèrica. L’arc mediterrani és, per a Maluquer de Motes, un espai de contactes, d’intercanvis culturals, econòmics i socials; un autèntic melting pot.

L’interès per llegir i interpretar la geografia física i humana dels llocs que visita queda palès en el diari que l’arqueòleg escriu sobre el creuer per la Mediterrània de 1933. El text és un testimoni de primera mà amb acurades observacions sobre el paisatge, la fauna, l’arquitectura, la petja de la presència catalana medieval, però també sobre les inquietuds de la gent: els estudiants musulmans de Tunis, el moviment nacionalista del nord d’Àfrica o les aspiracions nacionals dels jueus a Palestina, entre altres.

En un país com el nostre, en un procés obert de construcció nacional, és necessari recuperar la memòria històrica, i el nom del doctor Battestini forma part d’aquesta recuperació. Aquest llibre ofereix llum sobre el que va passar, les venjances, les enveges, els delators, els testimonis, i també sobre els que el van voler ajudar el doctor Rafael Battestini, restableix l’honor i la memòria d’un home bo que morí assassinat, precisament, per estimar la vida dels altres.

Josep M. Rendé i Ventosa va néixer a l’Espluga de Francolí, l’any 1876, i morí a Cabra del Camp, l’any 1925. Propietari agrícola catalanista, partint de la seva vila natal, impulsà el moviment cooperativista agrari, que prengué forma en caixes rurals, sindicats agrícoles i cellers. Es convertí en un referent en aquest sector, condició que el portà a pronunciar conferències arreu del territori i a oferir assessorament als diversos sindicats. Formulà la seva reflexió en la proposta d’articulació dels sindicats en federacions agrícoles, amb l’objectiu de conferir-los autoritat en l’elaboració i comercialització dels productes.

Autor de llibres i articulista de temes agraris, va plasmar magistralment la psicologia dels pagesos. Nomenat director del Servei d’Acció Social Agrària a la Mancomunitat de Catalunya, desenvolupà una gran tasca per crear o consolidar sindicats. Aquesta carrera professional, però, es veié truncada amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, moment en què Rendé és separat del càrrec, junt amb el sector catalanista, per protestar per una purga d’aquest règim cap a un científic social.

Per què un polític que va començar la seva activitat pública durant el franquisme va arribar a ser conseller del govern de la Generalitat amb Jordi Pujol? Per què en abandonar la seva activitat les valoracions per la seva tasca es traduïen en elogis, fins i tot dels qui li volien treure legitimitat pel seu passat?

Josep Gomis va ser designat alcalde de Montblanc i procurador en Corts durant el franquisme, alcalde electe des del primer mandat municipal de la democràcia, president de la Diputació de Tarragona, diputat al Congrés, conseller de Governació de la Generalitat i delegat del Govern de la Generalitat a Madrid en uns anys de gran intensitat política, entre altres coses. Ell mateix, en aquest llibre, fa una mirada enrere a tota aquesta trajectòria de manera que s’hi entreveuen tant les motivacions profundes que han presidit el llarg camí recorregut, com algunes de les anècdotes que ajuden a entendre tant la seva trajectòria com les diferents etapes que ha viscut el país des dels anys seixanta ençà.

La presència pública d’Indaleci Castells no sempre l’hem de buscar en els càrrecs polítics que va ocupar —diputat provincial, regidor, alcalde de Valls— o bé en el fet d’haver estat al front d’un significatiu nombre de capçaleres de la premsa liberal o conservadora vallenca —El Eco de Valls, El Distrito, La Actualidad, La Crónica de Valls—, que ha marcat una subjectiva manera d’aprendre, entendre i explicar la història local contemporània, i una peculiar manera de sentir-se vallenc, fins i tot més vallenc que els altres, més vallenc que ningú. Ens cal també situar-lo a l’ombra de les activitats polítiques dels partits monàrquics, fos el liberal o el conservador, certament sense acabar de definir-se clarament en favor d’un sector dominant o un altre, gairebé sempre amb independència i movent-se ell mateix entre els plecs que li poguessin permetre una major llibertat personal.

Antoni Gaudí s’ha convertit en una icona que interessa permanentment, encara que cada cop es repeteixin fets coneguts de fa molts anys. L’autor d’aquest llibre parteix amb avantatge, perquè té el mateix origen que Gaudí. És un riudomenc, nascut a Reus. Això fa que el pugui entendre millor que molts biògrafs. A més, és un gaudinista que ha escorcollat moltíssim en diaris, en arxius i ha seleccionat sempre les dades més endarrerides de cada fet, per mantenir la seva màxima puresa. La riquesa i la novetat dels materials que aporta són aclaparadors. Només un petit avanç: sabíeu que Gaudí, i no Jujol, és l’autor de la sala d’espectacles del Teatre Metropol, de Tarragona? O que Gaudí va desallotjar judicialment de les finques familiars una viuda amb dos fills petits? L’autor, sempre amb proves irrefutables, no amaga res i fa sortir a la llum aquell Gaudí que fins ara ningú s’havia atrevit a explicar. No us el perdeu.

El llibre presenta la devoció que han tingut els montblanquins envers la seva patrona, la Mare de Déu de la Serra, projectada en la Creu Verda, la imatge gran de la Mare de Déu i, més tard, en la petita. Una advocació ubicada en un mateix santuari, que mossèn Pau Queralt va qualificar com «el de més anomenada, llevat del de Montserrat, “de tota la nació catalana”». Es relaten les sortides de les dues imatges de les marededeus, les quals obeïen dues motivacions fonamentals: la imatge petita bàsicament sortia per rogatives, i la gran, per fets bèl·lics o per a grans celebracions i commemoracions.

La imatge petita va ser cisellada a la segona meitat del segle xvii per així poder-la traslladar processionalment i venerar-la pels carrers de Montblanc en les pregàries, moltes d’elles per mor de l’eixut, i accions de gràcies públiques. Es detallen les vegades que, entre 1687 i 1924, la imatge baixà a la vila. En la part central de l’obra es descriuen els estralls que ocasionà la Guerra del Francès en el monestir, amb la seva destrucció parcial i el salvament de les dues marededeus. Posteriorment s’expliquen les tasques de reconstrucció i les grans festes que tingueren lloc el 1816 amb el retorn de les dues imatges al seu monestir.

Finalment, es fa referència a la imatge gran, i s’especifiquen les seves sortides d’ençà la Coronació Canònica de 1906, l’intent de reconvertir aital commemoració en unes festes decennals i les propostes de canvi de dates de la Festa Major fins a la seva consecució l’any 1931, amb la coincidència de la celebració dels 25 anys de la Coronació.

Oficis i costums perduts mostra les formes de vida i treball dels barcelonins que, sepultades pels inexorables canvis històrics, han anat perdent-se lentament fins a desaparèixer. Temps era temps tothom vivia al carrer; el calendari estava ordenat segons les festivitats religioses i patriòtiques; en el lleure es buscaven nous espais de llibertat i diversió; la formació i el treball quedaven fixats segons les classes socials... \n \nTeniu a les mans una obra documental única, amb moltes imatges inèdites, per descobrir una Barcelona que ja no existeix i que no tornarà.

Amb l’enderrocament de les muralles i la urbanització de l’Eixample, Barcelona va viure un període de transformació social i urbana sense precedents. Així, el Liceu, l’Hipòdrom, els parcs d’atraccions o el passeig de Gràcia eren llocs on exhibir l’última moda, iniciar relacions o, simplement, passejar i badar. I a l’Eixample, amb l’esclat del Modernisme, es van anar alçant edificis que rivalitzaven en ostentació i singularitat. \n \nL’esplendor de la burgesia repassa un període de gran brillantor social, cultural i artística per a Barcelona.

Albinyana és una vila del Baix Penedès integrada per dos nuclis de població: Albinyana i les Peces. A través de les pàgines d’aquest llibre podreu descobrir una bona quantitat d’aspectes relacionats amb aquesta població o aprofundir en la seva coneixença: el terme municipal, la història, la demografia, els edificis més notables, les festes populars, les entitats, els serveis... Però també permetrà als forasters acostar-se a la seva gent.

Il·lustracions de Teresa Llorach

Aquest llibre adopta la forma d’un carnet de viatge que proposa fer una passejada per Reus, per alguns dels seus àmbits més populars, però també per altres més desconeguts. Perquè els autors sostenen que aquesta ciutat té molts racons i aspectes per descobrir. I per tal de fer partícips d’aquest amor i aquesta curiositat els lectors, han partit de la seva voluntat de transmetre allò que més s’estimen de la seva ciutat, on han nascut i viuen, i hi han dipositat una mirada atenta i pacient.

La ciutat de Tarragona no ha estat mai conscient de la seva arquitectura de l’època que comprèn les darreries del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, ni l’ha estudiada com s’ha fet en altres indrets, tot i que té una herència modernista considerable. De manera fragmentària han aparegut articles i treballs de diversos estudiosos, però tot aquest corpus escrit feia pensar en la necessitat de disposar d’un treball que mostrés, de manera divulgativa, les obres que contenen formes arquitectòniques que usà el Modernisme.

Aquesta guia neix amb la pretensió que la persona que s’acosti a Tarragona per conèixer-ne les obres modernistes, s’assabenti de quins foren els diferents aspectes que aquesta moda va deixar impresos en les cases tarragonines, de com fou la seva manera de plantejar-los i de què va permetre que es construïssin uns edificis i no uns altres.

La visió d’una ciutat canvia segons el lloc o punt de referència des d’on la copsem. I cada lloc és també diferent segons qui el mira o visualitza. Hi ha tantes ciutats com llocs i persones que la contemplen. Tarragona presenta una multiplicitat d’espais i de llocs que ens aporten, cadascun d’ells, una singularitat pròpia i original. Tarragona: 50 indrets amb encant afegeix una mirada personal i directa sobre Tarragona en la història (passat, present i futur), a cura d’Antoni Jordà, i en la imatge (il·lusió, realitat, somni), obra de José Carlos León.