Botiga

Llibre de l'exposició "L'època de Nogué Massó: pintors colomins (1880-1965)". Pintura 2013 Any Nogué. Commemoració del quarentè aniversari de la mort de Josep Nogué Massó.

Josep Nogué Massó (Santa Coloma de Queralt, Catalunya, 19 de març del 1880 - Huelva, Andalusia, 23 d'agost del 1973) fou un pintor català.
Josep Nogué Massó neix a Santa Coloma de Queralt el dia de St. Josep del 1880. Fill de Josep Nogué Rovira i de Carme Massó Gris. Tot i que només restà a la capital de la Baixa Segarra fins als cinc anys, Nogué viatjà freqüentment a la seva població natal i mantingué amistat amb algun dels pintors colomins contemporanis seus.
Al llarg de la seva vida artística, va celebrar nombroses exposicions, tant col·lectives com individuals. La seva primera mostra col·lectiva fou el 1908, tot i que abans ja havia participat en alguna exposició Nacional i n'havia realitzat una d'individual a Barcelona, al Saló d'Octubre dels pensionats a Roma.

Aquest catàleg pertany a una exposició homònima duta a terme a Santa Coloma de Queralt del 15 d'agost fins al 6 d'octubre de 2013, amb motiu de l'any Nogué, comissariada per Damià Amorós Albareda i Joan Sendra Mestre. (edició bilingüe català - castellà)

Catàleg de l’Exposició retrospectiva al Museu de Valls el setembre i octubre de 2016, el qual presenta un llibre d’artista i obres plàstiques de Marcel Pey, així com referències de la poesia, els films i vídeos, amb imatges d’impacte i àmplia documentació.

Marcel Pey (Cardona 1948) és un artista visual amb projecció nacional i internacional. Ha fet cinema experimental, poesia, llibres d’artista i obra plàstica basada en recursos fotogràfics. Ha explorat els espais intersticials entre aquests llenguatges per expressar una temàtica urbana on conflueixen la violència, el poder, l’erotisme i les realitats imaginàries. La seva obra encaixa en les derivacions del Pop Art i amb l’Art Conceptual pel contingut ideològic i les metodologies de la cultura audiovisual.

Joan Maluquer de Motes (Barcelona, 1915-1988) va ser un dels puntals del desenvolupament modern de l’Arqueologia i de la Prehistòria a Catalunya. Aquest llibre descriu la seva trajectòria vital i intel·lectual i destaca la seva visió de la immigració com un dels elements centrals en els orígens de la civilització ibèrica. L’arc mediterrani és, per a Maluquer de Motes, un espai de contactes, d’intercanvis culturals, econòmics i socials; un autèntic melting pot.

L’interès per llegir i interpretar la geografia física i humana dels llocs que visita queda palès en el diari que l’arqueòleg escriu sobre el creuer per la Mediterrània de 1933. El text és un testimoni de primera mà amb acurades observacions sobre el paisatge, la fauna, l’arquitectura, la petja de la presència catalana medieval, però també sobre les inquietuds de la gent: els estudiants musulmans de Tunis, el moviment nacionalista del nord d’Àfrica o les aspiracions nacionals dels jueus a Palestina, entre altres.

Antoni Gaudí s’ha convertit en una icona que interessa permanentment, encara que cada cop es repeteixin fets coneguts de fa molts anys. L’autor d’aquest llibre parteix amb avantatge, perquè té el mateix origen que Gaudí. És un riudomenc, nascut a Reus. Això fa que el pugui entendre millor que molts biògrafs. A més, és un gaudinista que ha escorcollat moltíssim en diaris, en arxius i ha seleccionat sempre les dades més endarrerides de cada fet, per mantenir la seva màxima puresa. La riquesa i la novetat dels materials que aporta són aclaparadors. Només un petit avanç: sabíeu que Gaudí, i no Jujol, és l’autor de la sala d’espectacles del Teatre Metropol, de Tarragona? O que Gaudí va desallotjar judicialment de les finques familiars una viuda amb dos fills petits? L’autor, sempre amb proves irrefutables, no amaga res i fa sortir a la llum aquell Gaudí que fins ara ningú s’havia atrevit a explicar. No us el perdeu.

Aquest llibre és el catàleg de l’exposició del mateix nom, que se centra en la figura de Dalí, en la seva imatge com a icona de la seva personalitat artística, però que al mateix temps vol posar en relleu la manera de concebre la fotografia i la personalitat de Francesc Català-Roca, el fotògraf genial que sap captar l’esperit de Dalí i immortalitzar-lo. Català en va fer molt pocs, de reportatges del pintor, però tot i així ens ofereix algunes de les millors imatges que es coneixen de l’artista empordanès.

No sabem amb exactitud l’any en què es conegueren Salvador Dalí i Francesc Català-Roca, però tot indica que fou a la tardor de l’any 1951 o a l’inici de l’any 1952. Es van conèixer gràcies a la publicació del setmanari Revista. Català-Roca tenia vint-i-nou anys i Dalí quaranta-set, en el moment de la seva coneixença. Tot i la diferència d’edat, van congeniar ràpidament, els unien diverses circumstàncies, tant personals com professionals, com l’interès per la fotografia, la dedicació quasi exclusiva a la feina —els dos eren grans treballadors—, el sentit de l’humor, la seva simpatia i senzillesa de tracte, la seva marcada personalitat —tot i que eren molt diferents— i, fins i tot, algun aspecte de la seva vida. L’exposició ens mostra tots els fotogrames fets, que es conserven a l’arxiu de F. Català-Roca, que és com dir tots els que va realitzar.

En total, el fotògraf de Valls va captar una seixantena d’imatges que es van fer només en tres o quatre sessions diferents, centrades en un període de temps curt, en un any, com a màxim dos. Podem veure retratat el pintor en tres espais amb un marcat caràcter dalinià: el Park Güell, de Barcelona, obra d’Antoni Gaudí, del qual el pintor era un admirador fervent; el poble de Cadaqués, i la casa de l’artista a Portlligat. En aquestes imatges, se’ns fa present el Dalí teatral, el Dalí que l’artista volia mostrar.

Però també trobem diverses imatges en què Dalí deixa de ser aquella icona mediàtica per fer-se molt més proper, són les fotografies de Dalí en el seu estudi. Allí descobrim un Dalí íntim, que, lluny de les mirades dels espectadors i en un dels espais més sagrats de la casa, on ell creava, deixa entreveure la seva humanitat. L’artista entra en comunió amb el fotògraf, en una posició d’igualtat, i les fotos revelen fins a quin punt van arribar a intimar, en aquell moment, els dos artistes.

Pere Queralt Fargas és un artista vallenc de llarga trajectòria a la ciutat. Aquest reconeixement en forma de catàleg arriba després de l’homenatge que a Valls se li va fer a través del seu Ajuntament l’any 2010, atorgant-li el Títol de Reconeixement de la Ciutat de Valls. Ara, aquest homenatge és a través del seu art.

El punt de partida i l’excusa és la celebració dels cinquanta anys de la realització del mural de la capella dels Dolors. Així doncs, quatre exposicions simultànies, amb gairebé cent cinquanta peces, ens serviran per acostar-nos a la seva obra artística, a la qual es va lliurar amb cos i ànima al llarg de gairebé seixanta anys.

Aquest llibre és el catàleg de l’exposició «La Ciutat Il·luminada» que tingué lloc a Valls amb motiu de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, durant el mes de febrer del 2001. De fet «La Ciutat Il·luminada» no fou ben bé una exposició, sinó una sèrie d’intervencions artístiques disseminades pel centre de la ciutat de Valls que partien de la utilització d’un material comú: la llum.

Aquesta proposta reuní nou artistes: Antoni Abad, Eugènia Balcells, Tom Carr, Albert Macaya, Eloi Puig, Dolors Puigdemont, Carles Pujol, Jordi Soler i Eulàlia Valldosera. Creadors d’àmbit local, els uns, i artistes catalans amb gran projecció i prestigi, els altres, tots van adaptar les seves intervencions a la tradició de festa popular amb presència al carrer que té la celebració de la Candela i van prendre com a punt de partida el costum d’il·luminar carrers i cases, que va tenir el seu moment espectacular en els inicis de la instal·lació elèctrica. Si l’arribada de «la llum» va representar una nova manera de celebrar la festa, ara podem integrar-hi l’ús de noves tecnologies i de llenguatges artístics propis del nostre temps. El catàleg és el testimoni d’unes instal·lacions efímeres que van donar una nota peculiar a l’ambient festiu. És també un repàs a les intencions dels artistes i una reflexió sobre el concepte i el simbolisme de les obres.

El Centre d’Art Sant Mònica manté una línia d’exposicions que té per objectiu presentar l’obra dels artistes de la segona avantguarda i el Museu de Valls s’ha esforçat en els darrers anys per donar a conèixer el treball dels creadors d’origen vallenc més destacats. En Jordi, nom artístic de Jordi Mercadé, conflueixen els interessos i aquesta coincidència ha fet possible elaborar l’exposició i el catàleg que ara us oferim, en els quals es fa una lectura de l’obra plàstica de Jordi amb la mostra d’una àmplia selcció de pintures, l’estudi crític i documental i la revisió històrica de la seva trajectòria.

Jaume Solé (Valls 1943) és un artista amb una àmplia trajectòria a nivell nacional i internacional. El seu treball s’inscriu en una actitud centrada en l’home, conjuntament amb el seu entorn, el seu paisatge i la seva situació política i social. És un artista fidel a si mateix i al seu temps. La seva obra va variant d’acord amb les seves circumstàncies i amb el seu compromís com a home i com a creador. El pintor vol que l’espectador reflexioni sobre el seu medi i sobre la situació que li ha tocat viure.

Creu que l’artista ha de ser el notari del seu temps i les seves obres han de servir per crear una consciència social. Aquest llibre fa un recorregut analític per totes les etapes de la seva trajectòria, des dels seus inicis amb el grup Un Nus, passant per totes les seves sèries: Mediterrània, Amazònia, Natura, Paisatges del món, Ignis, Estampes del 90. Homenatge a Sarajevo, Contrastos, Nucli, Fecunditat i Abstracció.

UN NUS es gesta com a grup artístic a Valls l’any 1971 amb el propòsit d’adoptar una pràctica artística afí als moviments artístics contemporanis. Va estar actiu entre 1973 i 1984, i es convertí en la iniciativa més important impulsada per artistes de Valls en els anys de la transició democràtica.

La principal estratègia va ser la dinàmica de grup, la recerca d’informació i la voluntat de traspassar l’àmbit local. Es relacionà amb el món artístic català i de fora de Catalunya, per treballar “amb concepte, amb llibertat, amb imaginació, amb sensibilitat, amb esperit, fugint de l’anar fent i del seguir camins fressats”. Tot aquest ampli bagatge no s’havia estudiat ni presentat en cap exposició ni en cap publicació d’una forma extensa.

És per això que el Museu de Valls, conscient de la importància de l’existència del grup per a la ciutat de Valls, ha organitzat una exposició que pretén omplir aquest buit i n’ha editat aquest catàleg.

Catàleg de l’exposició retrospectiva dedicada a l'artista Gelo, al Museu de Valls, durant els mesos de juliol a setembre de 2020.

Gelo és el nom artístic de Joan Jesús Enríquez (1956), un artista que va destacar en els ambients artístics tarragonins a les dècades dels vuitanta i noranta. Desaparegut del mapa artístic des de finals dels anys noranta, el Museu de Valls fa una retrospectiva de la seva obra, en la qual incorpora les obres dels últims anys. L'obra de Gelo, una de les més singulars i potents de l'escena artística tarragonina, treballa la pintura en gran format (amb pintura acrílica, fosforescent i fluorescent), el gravat i les instal·lacions. Ha exposat a Catalunya, Espanya, França i Itàlia. \n

El text del catàleg és obra de la crítica d'art i periodista Assumpta Rosés (Reus, 1949).

Catalunya és un país de grans vins i l'enoturisme cada dia té més adeptes. A més vins excepcionals, a Catalunya trobem cellers que es van construir en l'època del Modernisme i que, per la seva magnificència, van rebre el nom de catedrals del vi. Però no tot són edificis centenaris; darrerament, s'han anat incorporant cellers de concepció moderna juntament amb d'altres de caràcter familiar. D'aquesta amalgama hem fet una tria que presentem en aquest llibre Catalunya. 50 cellers emblemàtics basant-nos en un sol requisit: que fossin edificis interessants, que es poguessin visitar i que produïssin vins de qualitat.

En el nostre país és difícil de trobar manifestacions artístiques que hagin perdurat en el temps. Per aquest motiu l’Exposició de Nadal esdevé un cas singular: any rere any s’ha dut a terme a la ciutat de Valls, fins a celebrar, enguany, la seva seixantena edició. Aquest llibre commemora aquest aniversari fent un repàs de la trajectòria d’aquesta mostra artística, que ocupa un lloc preeminent en la història cultural de la nostra ciutat.

El 17 de novembre de 2019 ens deixà l’Antoni Torrell, artista, membre fundador de La Gent del Llamp i una de les ànimes de la galeria-cafè Poetes que tanta empremta ha deixat en la cultura de Tarragona. Aquest llibre vol retre-li homenatge i conservar-ne la memòria.

Part del llibre està constituït per textos de Pere Anguera, Xavier Amorós, Margarida Aritzeta, Odile Arqué, Cinta S. Bellmunt, Joan Cavallé, Jordi Cervera, Lurdes Malgrat, Adam Manyé, Cinta Mulet, Isabel Ortega, Montserrat Palau, Marcel Pey, Fermí Roig, Magí Sunyer, Àngels Torras, Olga Xirinacs i Joaquim Martín.

Vida i obra d’un arquitecte modernista, prolífic i compromès

L’edició coincideix amb el centenari de la Casa Lluvià, edifici que ell va projectar i on s’ubica avui la seu de la Delegació al Bages-Berguedà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

El llibre recull és una monografia de la vida i obra d’Ignasi Oms, l’arquitecte manresà sota el guiatge del qual entrà l’arquitectura modernista a la capital del Bages. El llibre, de gran format i il·lustrat, posa de relleu la figura d’Oms, com a arquitecte municipal de Manresa i arquitecte liberal, docent i implicat plenament en la vida social i política de la Catalunya del tombant de segle i autor dels equipaments, habitatges i espais públics que ja formen part de la ciutat i del seu patrimoni històric i arquitectònic.

Raquel Lacuesta
Raquel Lacuesta Contreras (Hellín, 1949) és doctora en Història de l’Art i pedagoga (Universitat de Barcelona) i cap de la Secció d’Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Ha publicat, entre altres títols, Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX) (2000), Eusebi Güell i Antoni Gaudí, dos homes i un projecte (2002), Rafael Masó i Valentí, arquitecte (1880-1935) (2006), Modernisme a l’entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge (2006) i Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions i paisatge (2008).

Segona edició d’aquestes converses anotades per Cèsar Martinell i Brunet quan era estudiant d’arquitectura i arquitecte jove, que va tenir l’oportunitat de conèixer Gaudí i la sort que aquest li manifestés que la seva freqüència a visitar-lo seria sempre molt ben rebuda. Les converses que Martinell mantingué amb Gaudí tenen la frescor de la cosa immediata i espontània que caracteritzà la relació d’ells dos. Gaudí li deia que s’entenien perquè tots dos eren del Camp de Tarragona, i ser d’aquestes terres era per a Gaudí una qualitat. Com diu el títol del llibre, parla sobretot de la Sagrada Família i dels diversos aspectes que inclou: els constructius, els decoratius i el desenvolupament del pla de l’obra.