Botiga

ÍNDEX

FRANCESCA ESPAÑOL BERTRAN, JOAN VALERO MOLINA: Prefaci

I—LA VILA I ELS HOMES

JOAN MENCHON I BES: De Vilasalva a Montblanc. La formació d'una vila medieval a la Catalunya Nova.

JOSEP MARIA SANS TRAVÉ: Jaume Conesa, un montblanquí a la cort de Pere el Cerimoniós i forjador de la llengua catalana (1314-1375).

LA VILA I L'ART

JAUME FELIP SANCHEZ: Els magistri operis ecclesie constructors de l'església de Santa Maria, la Major, de Montblanc (Conca de Barberà) (s.XIV-XVI).

FRANCESCA ESPANOL BERTRAN: El Montblanc baixmedieval i els seus artistes.

JOAN VALERO MOLINA: La presència d'artífexs al·lòctons a la Conca de Barberà en època gòtica.

BIBLIOGRAFIA

—————-

(del prefaci)

Les antigues viles emmurallades proporcionen, als visitants que hi entren amb la pretensió d'anar quelcom més enllà de la tòpica sortida turística, una sensació de recer protegit i acollidor que s'accentua quan s'han mantingut els antics traçats urbans, sovint irregulars, dels carrerons. Si, a més, les vicissituds històriques han permès preservar al seu interior una part molt significativa d'arquitectures pretèrites, aleshores hi sumarem la sensació d'entrar en un espai extemporani, on el temps s'aturà en un moment remot, o almenys transcorre amb una lentitud que ens allunya de l'atrafegat present. Aquesta percepció experimen- tada pel visitant l'indueix a vagarejar lliurement pels carrerons, aadmirar els petits detalls dels edificis, esperant que al tombant de qualsevol carrer el sorprengui quelcom d'inesperat.

La vila de Montblanc, sens dubte, pertany a aquesta categoria de poblacions: una vila carregada d'història, amb un envejable conjunt monumental, i on es concilia la modernitat amb l'interès per la preservació del patrimoni. La capital de la Conca de Barberà ha esdevingut, doncs, un indret ideal per a dur a terme els cursos d'estiu dedicats a la cultura medieval que Amics de l'Art Romànic, societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, organitza des de 2022, gràcies a un conveni signat amb l'Ajuntament de Montblanc. Els cursos s'articulen a l'entorn d'un tema central vinculat amb la vila i elseu entorn, tractat preferentment des de l'òptica medieval. Així, després d'iniciar aquest projecte amb un curs dedicat a la figura de Sant Jordi, la segona edició (2023) es va centrar en l'art gòtic a Montblanc, sota el títol: D'art i d'argent: Montblanc, paisatge artístic d'una vila reial (segles XIV i XV).

L'apel-latiu “de Montblanc” que ostenen molts artistes actius a Catalunya durant els segles del gòtic situa la vila reial com a epicentre d'una activitat dins dels camp pictòric, escultòric i de l'orfebreria, que va assolir l'excel-lència, segons ho certifiquen les obres conservades. Indrets propers i altres més distants es van beneficiar d'aquesta producció, i la regularitat de la demanda va proporcionar estabilitat als tallers locals. Els seus integrants podien ser originaris de Montblanc, o s'hi podien haver instal·lat buscant millorar el seu estatus professional. En tot cas, el periple dels darrers confirma l’encert de la seva elecció. Avui les realitzacions de molts d'ells es custodien en museus i col·leccions nacionals i internacionals, com ara el Metropolitan Museum de Nova Yorh, la National Gallery de Victoria (Austràlia) o el Fine Arts Museum de San Francisco, entre altres.

La llegenda de Sant Jordi, com mai l’has vist ni te l’han explicat.

(amb fotografies fetes majoritàriament a Montblanc)

El cavaller, l’heroi, el patró de Catalunya. Venerat pels comtes reis catalans, al crit de «Sant Jordi» les tropes catalanes van dominar el Mediterrani. La bandera blanca amb la creu vermella va fer funcions de bandera nacional. Amb ella es van batre els diputats de la Generalitat al pla de Palau l’11 de setembre de 1714. Símbol de determinació i de lluita contra les injustícies i per la llibertat. Però Sant Jordi no és només un heroi, són uns ulls que miren una terra, que ha inspirat centenars d’artistes. Tot el Palau de la Generalitat n’és un homenatge.

Gràcies a les fotografies d’Òscar Rodbag i el text de Quim Torra, la llegenda de Sant Jordi torna amb tota la força, fins a fondre el mite amb la història.

Quim Torra (Blanes, 1962). És llicenciat en Dret. Va exercir com a advocat i directiu d’una multinacional d’assegurances suïssa (1987-2007). Va fundar l’editorial Acontravent (2008). Ha escrit una dotzena de llibres d’assaig i dietaris. Director del Born Centre Cultural (2012-2015) i de la Revista de Catalunya (2015-2018). Membre d’Òmnium Cultural, on va ser vicepresident i president interí. El 17 de maig de 2018 va ser investit 131è president de la Generalitat de Catalunya, essent inhabilitat el 28 de setembre de 2020 per haver desobeït l’ordre de retirar les pancartes i els llaços grocs dels edificis públics de Catalunya que reclamaven la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928)

Josep M Vallès i Martí

JOSEP M. VALLÈS I MARTÍ (l'Espluga de Francolí, 1945). La seva carrera professional es desenvolupà en la gerència empresarial; i el seu oci, en la promoció cultural a la seva vila com a historiador local. Fundà l'Escola de Música del Casal (1978), ocupà la presidència del Casal de l'Espluga (1981-1985), promogué la reaparició de la revista El Francolí, el premi de recerca Bernat Morgades i fou fundador del Centre d'Estudis Local del Casal (1983). També fou alcalde de l'Espluga (1989). Autor de diversos treballs i articles, ha donat conferències i ha publicat: 

La custòdia de la Parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí (2003), De l'idealisme a l'oblit. Poesia i teatre de Pere Antoni Torres Jordi (2007), L'Espluga de Francolí en els setmanaris de Montblanc, 1903-1923 (2008), Josep Cabeza i Coll (2009), Rafael Battestini i Galup (1886-1939). Catalanista. Víctima de la repressió franquista (2009), Judici a un poble. La mort del cobrador a l'Espluga de Francolí, 1899 (2013), El celler de Baix. Visió històrica d’una obra col·lectiva (1913-2013), (2014), La Conca de Barberà en el temps de la Mancomunitat de Catalunya (1911-1923) -Premi Aires de la Conca 2016, Relats i cròniques. L’Espluga de Francolí 1900-1923 (2017), Ramon Muntanyola “…una gran llum d’esperança” amb Joan Maria Pujals (2018),

De la Dictadura a la República: L’Espluga de Francolí 1923-1931 (2020), Visca la república! L’Espluga de Francolí 1931-1936 (2021), El violinista cec. Josep Maria Serret i Bou 1838-1892 (2022). Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928) (2023) és el seu darrer llibre.

És membre dels Centres d'Estudis de la Conca de Barberà i de les Garrigues, en les revistes dels quals ha publicat articles. És membre del Consell Editorial de la revista Cultura i Paisatge.

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

La concepció i la projecció del procés de recuperació i reivindicació del conjunt arquitectònic de l’Antic Hospital del Coll de Balaguer, a càrrec de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, ha comportat que s’hagin portat a terme un seguit d’actuacions que ha esdevingut cabdals per a la preservació d’aquest conjunt monumental. Aquesta iniciativa no tan sols ha propiciat que s’hagin articulat els projectes arquitectònics d’algunes de les principals parts de l’edificació, amb motiu de la seva preservació i condicionament, sinó que, a la vegada, ha fomentat els estudis històrics i arqueològics per al seu coneixement i reivindicació. Aquesta publicació recull els resultats de la intervenció arqueològica (Isidre Pastor i Batalla) i l’estudi antropològic (Núria Armentano i Oller) de la necròpolis d’època baixmedieval de l’Hospital, durant els treballs de restauració de la torre sud-oest i el pati annex durant el període de 2013 a 2016.

Isidre Pastor i Batalla. Arqueòleg i historiador de l’Art, llicenciat per la Universitat de Barcelona. Exerceix com a lliure professional en matèria d’arqueologia i patrimoni. Com a medievalista participa en diverses línies de recerca sobre els processos d’expansió feudal i la materialització de la seva articulació territorial, principalment amb referència a l’arquitectura d’època medieval i moderna. En el marc d’aquesta disciplina ha participat en l’elaboració, direcció i execució de nombroses intervencions arqueològiques i en projectes de recuperació i reivindicació del patrimoni arquitectònic.

Núria Armentano i Oller. És llicenciada en Història (1998) i doctora en Antropologia Biològica (2013) per la UAB. Treballa com a antropòloga per a diferents empreses d’arqueologia i patrimoni. Des de 2017 porta la gestió i l’explotació del laboratori de paleopatologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. La tasca d’antropòloga de camp i de laboratori la combina amb la docència universitària com a professora associada de la Unitat d’Antropologia Biològica del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El llibre presenta la devoció que han tingut els montblanquins envers la seva patrona, la Mare de Déu de la Serra, projectada en la Creu Verda, la imatge gran de la Mare de Déu i, més tard, en la petita. Una advocació ubicada en un mateix santuari, que mossèn Pau Queralt va qualificar com «el de més anomenada, llevat del de Montserrat, “de tota la nació catalana”». Es relaten les sortides de les dues imatges de les marededeus, les quals obeïen dues motivacions fonamentals: la imatge petita bàsicament sortia per rogatives, i la gran, per fets bèl·lics o per a grans celebracions i commemoracions.

La imatge petita va ser cisellada a la segona meitat del segle xvii per així poder-la traslladar processionalment i venerar-la pels carrers de Montblanc en les pregàries, moltes d’elles per mor de l’eixut, i accions de gràcies públiques. Es detallen les vegades que, entre 1687 i 1924, la imatge baixà a la vila. En la part central de l’obra es descriuen els estralls que ocasionà la Guerra del Francès en el monestir, amb la seva destrucció parcial i el salvament de les dues marededeus. Posteriorment s’expliquen les tasques de reconstrucció i les grans festes que tingueren lloc el 1816 amb el retorn de les dues imatges al seu monestir.

Finalment, es fa referència a la imatge gran, i s’especifiquen les seves sortides d’ençà la Coronació Canònica de 1906, l’intent de reconvertir aital commemoració en unes festes decennals i les propostes de canvi de dates de la Festa Major fins a la seva consecució l’any 1931, amb la coincidència de la celebració dels 25 anys de la Coronació.

Aquest llibre vol ser una capsa de sorpreses. Hi trobareu una contextualització històrica sobre Sarral i el seu temple parroquial, però també un repàs sobre la majoria dels elements patrimonials d'aquesta població de la Conca de Barberà (celler noucentista, ermita dels Sants Metges, Sant Llorenç de Montbrió, presa romana…). Hi trobareu una descripció de l'església de Santa Maria, però també un llarg reguitzell de conceptes referenciats (ambó, lletania, crismó, dòric, pal·li…). Tres índexs temàtics permeten trobar amb rapidesa qualsevol noció o personatge, qualsevol refrany o tema. Finalment, un exhaustiu llistat de fonts consultades tanca aquesta obra original, on conviuen la monografia local i el treball més divulgatiu. Un plaer, doncs, per a qualsevol lector interessat en la nostra cultura.

La Vila Constantina, amb carta de repoblament de 1165, prendrà més endavant el nom de Selva i, per diferenciar-la dels altres homònims geogràfics, del Camp, en pertànyer a la regió coneguda així per la riquesa dels seus conreus. D'aquesta manera, s'uneixen en la toponímia dos mots quasi bé antònims: selva o bosc, i camp o cultiu. Ja en la seva onomàstica trobem una forma que defineix un col·lectiu humà innovador i transformador. Aquest treball de síntesi pretén ser una senzilla eina per aproximar les noves generacions a endinsar-se en el coneixement del poble dels seus pares, en la seva història, patrimoni o tradicions. Igualment, intenta descobrir-lo, una mica més, als nouvinguts que en els darrers anys han triat aquest lloc per a viure-hi, crear una família o treballar-hi. I per què no, pot ser una guia per a tots aquells que vulguin visitar la vila de la qual l'erudit Onofre Manescal a primers del s. XVII en parlava amb termes elogiosos com “el terme es pot dir jardí i tot ell apar que sia hort... trobarem tanta varietat de coses i amb tanta abundància quanta n'hi hagi en altra terra servada proporció” o “en esta vila als vicis es dóna poca entrada i a les virtuts se fa molt bon acolliment”.

Fa un segle, Pere Domènech i Roura diubixà els plànols i redactà el projecte i el pressupost de la Catedral del Vi, com l'havia definit, mentre es construïa, el 1913, el serrallenc Albert Talavera. \n \nJosep M. Rendé deixà publicada la memòria dels primers deu anys de vida de la societat. El llibre que teniu a les mans completa la seva història centenària. A qui no hagi vist fermentar un cup de vi, li pot semblar que sempre ha siguty clar i net i ja a l'ampolla, però aquestes pàgines recullen el testimoni de tot un procés: el transport, els bocois, els carros de torn, les cisternes del ferrocarril... tot ja és història, però convé deixar-ne constància.