Novetats

La història de Vimbodí i Poblet s’escriu en les seves imatges i en la veu de la seva gent. Aquest llibre és un viatge per la memòria col·lectiva a través de fotografies antigues en blanc i negre —preses des de finals del segle XIX fins als anys seixanta del segle XX—, acompanyades d’articles de diversos autors estretament lligats al poble i d’entrevistes que hi afegeixen testimonis únics. Cada instant recollit en aquestes pàgines ens parla dels costums, les festes i la vida quotidiana d’ahir, i ens apropa a un patrimoni humà que encara perdura. Una invitació a redescobrir el passat compartit i a mantenir-ne viva l’essència.

Autors dels textos: 

Enric Alfonso Xaruba, Alfons Alsamora Jiballí, Jordi Dolcet Llaveria, Josep Dolcet Llaveria, Teresa Duch Dolcet, Ferran Espada Alfonso, Antoni Estradé Saltó, Isidre Fabra Garcia, Isidre Fusté Carré, Judit Garcia Tombas, Joan Ibarz Capdevila, Jesús Jordi Pinatella, Antoni López Tovar, Manel Martínez Garcia, Jaume Pàmies Pagés, Aleix Romea Negre, Ramon Setó Vallverdú, Lluís Solà Segura, Sergi Tella Pàmies.

Francesc Blasi Vallespinosa (Valls, 1872 – Barcelona, 1949) va ser el que avui en diríem un personatge polièdric, que va destacar com a excursionista, fotògraf, industrial, viatger, publicista, mecenes, impulsor del cinema amateur, apassionat pel patrimoni arquitectònic religiós i un gran enamorat de la cultura popular. En la plenitud de la seva vida, va arribar a gaudir d’un gran prestigi personal, tant a Barcelona, on residia, com a la seva estimada terra vallenca. Durant la dècada dels vint del segle passat, els seus llibres de viatges van donar un nou impuls a un gènere literari que en català estava en hores baixes. El seu assaig Els castells dels Xiquets de Valls (1934, 1948, 1997) ha estat i és encara una referència obligada per al món casteller.

Amb Francesc Blasi Vallespinosa (1872-1949). Un model de fotoexcursionista, es vol reivindicar la vàlua d’una personalitat imprescindible de la primera meitat del segle xx. Per rememorar-lo, ens han quedat els seus textos i, sobretot, el seu fons fotogràfic, on destaca la iconografia de l’art religiós, avui insubstituïble per estudiar-lo, ja que en gran part es va destruir durant la Guerra Civil (1936-1939). Llarga vida a Francesc Blasi Vallespinosa!

Jep Martí Baiget

(Cervià de les Garrigues, 1955). Arxiver i investigador en història de la fotografia del segle XIX, s’endinsa ara en l’estudi d’un fotògraf enquadrat de ple en la primera meitat del segle XX, el fotoexcursionista Francesc Blasi Vallespinosa. En els darrers anys, ha comissariat dues grans exposicions dedicades a revalorar l’obra de fotògrafs com Rozada (Museu de Valls, 2017) i Jules Ainaud (Centre de la Imatge KBr, Fundació Mapfre, 2023). La seva obra escrita en aquest camp està dispersa en múltiples publicacions col·lectives de congressos especialitzats, 

Lluís Companys era un home distret. A Francesc Macià l’obsessionava la puntualitat. Pompeu Fabra va estar a punt de calar foc a un tramvia ple de gent. Les aristòcrates barcelonines es feien passar per dones de la neteja per no pagar entrada a l’exposició del 1929…

Aquest llibre ofereix un viatge insòlit a la Catalunya dels anys 30 a partir de textos de la secció “Mirador Indiscret” del setmanari Mirador. Són anècdotes, xafarderies i historietes; petites joies que retraten l’època amb una mirada única, amanida amb humor i un punt de malícia.

Mirador indiscret combina rigor periodístic i esperit lúdic per ensenyar l’altra cara de la política, la cultura i la vida quotidiana d’un país en transformació. Un llibre ideal per a qui vulgui esbossar un somriure mentre espia el passat pel forat del pany.

Aquest llibre s'ha imprès a Catalunya.

L’autor

Carles Singla (El Pla de Santa Maria, 1966) és periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat a l’Avui i al Diari de Barcelona i col·laborat en mitjans com El Temps i El País. Ha publicat els llibres He perdut el meu piano (1988) i ‘Mirador’ (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d’una idea de país (2005) i és autor de diversos articles i capítols de llibres acadèmics.

Valls-Kenya 74

14.000 km al cor de l’Àfrica

Coordinador: Eduard Gonzàlez

L'any 1974, un grup format per set joves van inic

ar una aventura. En poc més de tres mesos van recórrer 14.000 km creuant el continent africà. Volien escalar els cims dels monts Kenya i Kilimanjaro. Una ruta des de Valls fins a Kenya travessant països, deserts, selves, rius i poblats en una època en què els aparells de comunicació eren escassos i rudimentaris. En més d’una ocasió, davant les dificultats, van estar quasi obligats a abandonar el projecte, però el seu coratge i voluntat de continuar endavant els va ajudar a finalitzar una proesa que pocs pensaven que fossin capaços de dur a terme.

Els joves que van formar part d'aquesta aventura van ser: Xavier Azagra, Pere Benaiges, Òscar Cadiach, Josep Capellades, Sebastià Figuerola, Eduard Gonzàlez i Jordi Magrinyà. 

ÍNDEX

FRANCESCA ESPAÑOL BERTRAN, JOAN VALERO MOLINA: Prefaci

I—LA VILA I ELS HOMES

JOAN MENCHON I BES: De Vilasalva a Montblanc. La formació d'una vila medieval a la Catalunya Nova.

JOSEP MARIA SANS TRAVÉ: Jaume Conesa, un montblanquí a la cort de Pere el Cerimoniós i forjador de la llengua catalana (1314-1375).

LA VILA I L'ART

JAUME FELIP SANCHEZ: Els magistri operis ecclesie constructors de l'església de Santa Maria, la Major, de Montblanc (Conca de Barberà) (s.XIV-XVI).

FRANCESCA ESPANOL BERTRAN: El Montblanc baixmedieval i els seus artistes.

JOAN VALERO MOLINA: La presència d'artífexs al·lòctons a la Conca de Barberà en època gòtica.

BIBLIOGRAFIA

—————-

(del prefaci)

Les antigues viles emmurallades proporcionen, als visitants que hi entren amb la pretensió d'anar quelcom més enllà de la tòpica sortida turística, una sensació de recer protegit i acollidor que s'accentua quan s'han mantingut els antics traçats urbans, sovint irregulars, dels carrerons. Si, a més, les vicissituds històriques han permès preservar al seu interior una part molt significativa d'arquitectures pretèrites, aleshores hi sumarem la sensació d'entrar en un espai extemporani, on el temps s'aturà en un moment remot, o almenys transcorre amb una lentitud que ens allunya de l'atrafegat present. Aquesta percepció experimen- tada pel visitant l'indueix a vagarejar lliurement pels carrerons, aadmirar els petits detalls dels edificis, esperant que al tombant de qualsevol carrer el sorprengui quelcom d'inesperat.

La vila de Montblanc, sens dubte, pertany a aquesta categoria de poblacions: una vila carregada d'història, amb un envejable conjunt monumental, i on es concilia la modernitat amb l'interès per la preservació del patrimoni. La capital de la Conca de Barberà ha esdevingut, doncs, un indret ideal per a dur a terme els cursos d'estiu dedicats a la cultura medieval que Amics de l'Art Romànic, societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, organitza des de 2022, gràcies a un conveni signat amb l'Ajuntament de Montblanc. Els cursos s'articulen a l'entorn d'un tema central vinculat amb la vila i elseu entorn, tractat preferentment des de l'òptica medieval. Així, després d'iniciar aquest projecte amb un curs dedicat a la figura de Sant Jordi, la segona edició (2023) es va centrar en l'art gòtic a Montblanc, sota el títol: D'art i d'argent: Montblanc, paisatge artístic d'una vila reial (segles XIV i XV).

L'apel-latiu “de Montblanc” que ostenen molts artistes actius a Catalunya durant els segles del gòtic situa la vila reial com a epicentre d'una activitat dins dels camp pictòric, escultòric i de l'orfebreria, que va assolir l'excel-lència, segons ho certifiquen les obres conservades. Indrets propers i altres més distants es van beneficiar d'aquesta producció, i la regularitat de la demanda va proporcionar estabilitat als tallers locals. Els seus integrants podien ser originaris de Montblanc, o s'hi podien haver instal·lat buscant millorar el seu estatus professional. En tot cas, el periple dels darrers confirma l’encert de la seva elecció. Avui les realitzacions de molts d'ells es custodien en museus i col·leccions nacionals i internacionals, com ara el Metropolitan Museum de Nova Yorh, la National Gallery de Victoria (Austràlia) o el Fine Arts Museum de San Francisco, entre altres.

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

Del 1607 al 1623, Francesc Vicent Garcia esdevingué rector de Vallfogona de Riucorb. Des de bon començament, es distingí dels altres capellans per les seves iniciatives pastorals, socials i culturals, a la vegada que el seu talent literari es propagà per tot el país. El Rector de Vallfogona esdevingué el poeta més destacat de la literatura barroca catalana. Si en vida el rector poeta es caracteritzà pel seu enginy intel·ligent, no menys enginyós ha estat el poble, que ha fet de l’estament clerical font d’inspiració.

Aquest llibre, a més de la seva biografia actualitzada, recull cent vuit episodis històrics, així com nombroses llegendes i anècdotes populars, per primera vegada sistematitzades.

Nota a la 2a. edició:

Editem aquesta segona edició dins l’Any del Rector de Vallfogona, amb la celebració del 400 aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623). En aquesta edició revisada i actualitzada, s’ha ampliat i posat al dia la biografia del Rector, segons les darreres recerques, i les efemèrides posteriors a la seva mort. El llibre també s’ha enriquit amb uns gravats fets pel mateix autor que il·lustren episodis, personatges i paisatges relacionats amb les vivències del Rector

Història, patrimoni i cultura tradicional

En aquest llibre es proporciona l’emmarcament històric, antropològic i cultural de l’arribada del braç de Santa Tecla a Tarragona al segle XIV i s’estableix la relació entre el culte medieval a la santa i l’entrada amb el desenvolupament de la festa, la celebració i el culte a Tecla com a fet religiós, polític i cultural, i com a element de cohesió, identitat i diferenciació de la ciutat.

Del contingut dels estudis que el composen cal destacar-ne la varietat de fonts intencionals i preterintencionals, històriques, hagiogràfiques, iconogràfiques, folklòriques, literàries i orals que refereixen una sèrie de fets passats des de disciplines i mètodes diferents i complementaris. El resultat final dona resposta a la doble voluntat de reconèixer l’entitat, la importància i la vigorositat de la Tarragona medieval en la ciutat contemporània, i també la condició de referent que té la festivitat de Santa Tecla.

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest llibre és un petit compendi i alhora reivindicació de les dues facetes potser menys conegudes de l’escriptor Josep Vallverdú: la d’articulista i la de ninotaire. De manera extraordinària, totes dues han anat a confluir en una publicació mensual local, El Francolí, amb qui ha mantingut i encara manté una llarga, noble i productiva relació. I és que el mestre va viure 27 anys a l’Espluga de Francolí i, ja abans d’installar-s’hi, va començar a escriure a la revista que edita el Casal de l’Espluga.

Amb aparicions esporàdiques des del gener de 1986, Vallverdú de seguida es va guanyar una columna fixa d’opinió que va anomenar Potser sí… i que, rebatejada el 2012 com a Tassa i mitja, ha mantingut cada mes de manera gairebé ininterrompuda per retratar la realitat local, la nacional i la global des del seu prisma privilegiat. Tot plegat, amanit des del març del 2020 amb les seves il·lustracions a la secció La Rialleta. Tot un tresor del qual us volem llegar el present recull.

Relats no només irònics, sinó també amb tocs surrealistes, inversemblants, alguns dels quals fan reflexionar d’un possible futur no gaire llunyà.

Sota l’aparença de parlar de la pandèmia de la covid-19, l’autor tracta algunes de les febleses que solen corcar la condició humana: la mediocritat al poder, l’ambició materialista i pretensiosa, allò que traeix la racionalitat, la brutalització de la vida pública. Satiritza la perversió del llenguatge aprofitada com a artefacte per a la fascinació i foment de la ignorància popular, i també el rèdit que el sistema establert treu d’aquesta ignorància o passivitat.

Desescalades és un conjunt de relats, presidits per la ironia, i sovint protagonitzats per un mateix personatge, Ell, que pot ser el lector mateix, o no.

LLibre / catàleg d’obres de la Pinacoteca Romà Comamala del Museu de Vilabella a càrrec dels historiadors de l’art Sofia Mata de la Cruz i Jordi París i Fortuny.

L’historiador Jordi París Fortuny, director també del Museu de Valls, és director del museu de Vilabella des de l’any 2003. París considera que la Pinacoteca de Vilabella és tot un referent a l’Alt Camp i un complement de la Ruta del Cister. “Més que una pinacoteca de gran valor, és una col·lecció singular, única a les nostres comarques, amb peces excel·lents”. París també recorda Comamala: “Va ser capaç d’unir a la perfecció les seves dues passions: la vida religiosa i l’art, i en va deixar constància amb aquesta col·lecció de pintura religiosa elaborada des del vessant de l’art”.

Si voleu conèixer els àmbits, les sales i el contingut de la Pinacoteca de Vilabella, llegiu l’article publicat a Cultura i Paisatge núm. 14: La Pinacoteca de Vilabella, d’Eva Salvat