Botiga

La història, la vida i les famílies d’una casa pairal de Pira, una de les millors de la comarca, feta per Joan Fuguet i Sans un dels grans coneixedors de la Conca de Barberà.

Les cases també amaguen històries: llegiu ...

" Ja havia donat per acabada la monografia sobre la casa pairal de Pira quan, havent transcrit les famoses "cartes", vaig veure que em trobava davant d'una documentació d'allò més interessant i digna d'ésser estudiada, car es tracta d'un conjunt de cartes que s'intercanviaren Celdoni Matheu Tarragó i la seva futura dona, Magdalena Bosch Terés, durant el nuviatge (1800-1811). De les epístoles se'n dedueix que aquesta etapa no va ser pas tranquil·la, ans al contrari, turbulenta fins al punt que la podríem qualificar de drama digne de ser portat a una novel·la. Després d'un inici normal, la relació entre ambdós protagonistes començà a originar problemes: els pares de la Magdalena s'oposaren al matrimoni i tancaren la noia en un convent de monges de clausura; Celdoni, lluny d'abandonar la brega, aconseguí, amb el suport de son pare que era "Familiar de la Santa Inquisició", dur a terme un segrest consentit de Magdalena, i finalment, esposar-la."

La llegenda de Sant Jordi, com mai l’has vist ni te l’han explicat.

(amb fotografies fetes majoritàriament a Montblanc)

El cavaller, l’heroi, el patró de Catalunya. Venerat pels comtes reis catalans, al crit de «Sant Jordi» les tropes catalanes van dominar el Mediterrani. La bandera blanca amb la creu vermella va fer funcions de bandera nacional. Amb ella es van batre els diputats de la Generalitat al pla de Palau l’11 de setembre de 1714. Símbol de determinació i de lluita contra les injustícies i per la llibertat. Però Sant Jordi no és només un heroi, són uns ulls que miren una terra, que ha inspirat centenars d’artistes. Tot el Palau de la Generalitat n’és un homenatge.

Gràcies a les fotografies d’Òscar Rodbag i el text de Quim Torra, la llegenda de Sant Jordi torna amb tota la força, fins a fondre el mite amb la història.

Quim Torra (Blanes, 1962). És llicenciat en Dret. Va exercir com a advocat i directiu d’una multinacional d’assegurances suïssa (1987-2007). Va fundar l’editorial Acontravent (2008). Ha escrit una dotzena de llibres d’assaig i dietaris. Director del Born Centre Cultural (2012-2015) i de la Revista de Catalunya (2015-2018). Membre d’Òmnium Cultural, on va ser vicepresident i president interí. El 17 de maig de 2018 va ser investit 131è president de la Generalitat de Catalunya, essent inhabilitat el 28 de setembre de 2020 per haver desobeït l’ordre de retirar les pancartes i els llaços grocs dels edificis públics de Catalunya que reclamaven la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

L’Espluga dels vostres avis

Josep M Vallès i Martí

Aquest llibre està destinat a la canalla de l'Espluga amb la finalitat que entenguin com es vivia al poble dels seus avis, l'Espluga que no han conegut, però amb la que hi estan implicats: el passat és culpa nostra, però, el que passi a partir d'ara és culpa vostra.

JOSEP M. VALLÈS I MARTÍ (l'Espluga de Francolí, 1945). La seva carrera professional es desenvolupà en la gerència empresarial; i el seu oci, en la promoció cultural a la seva vila com a historiador local. Fundà l'Escola de Música del Casal (1978), ocupà la presidència del Casal de l'Espluga (1981-1985), promogué la reaparició de la revista El Francolí, el premi de recerca Bernat Morgades i fou fundador del Centre d'Estudis Local del Casal (1983). També fou alcalde de l'Espluga (1989).

Autor de diversos treballs i articles, ha donat conferències i ha publicat: 

La custòdia de la Parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí (2003), De l'idealisme a l'oblit. Poesia i teatre de Pere Antoni Torres Jordi (2007), L'Espluga de Francolí en els setmanaris de Montblanc, 1903-1923 (2008), Josep Cabeza i Coll (2009), Rafael Battestini i Galup (1886-1939). Catalanista. Víctima de la repressió franquista (2009), Judici a un poble. La mort del cobrador a l'Espluga de Francolí, 1899 (2013), El celler de Baix. Visió històrica d’una obra col·lectiva (1913-2013), (2014), La Conca de Barberà en el temps de la Mancomunitat de Catalunya (1911-1923) -Premi Aires de la Conca 2016, Relats i cròniques. L’Espluga de Francolí 1900-1923 (2017), Ramon Muntanyola “…una gran llum d’esperança” amb Joan Maria Pujals (2018),

De la Dictadura a la República: L’Espluga de Francolí 1923-1931 (2020), Visca la república! L’Espluga de Francolí 1931-1936 (2021), El violinista cec. Josep Maria Serret i Bou 1838-1892 (2022). Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928) (2023). L’Espluga dels vostres avis (2023) és el seu darrer llibre.

És membre dels Centres d'Estudis de la Conca de Barberà i de les Garrigues, en les revistes dels quals ha publicat articles. És membre del Consell Editorial de la revista Cultura i Paisatge.

BARTOLOZZI BORRELL: El secret del Port

Rafael Bartolozzi i Josep Borrell Garciapons

Catàleg de l’exposició BARTOLOZZI BORRELL: El secret del Port.

Del 3 de maig a l’1 de juliol de 2001.

Tinglado 2. Moll de Costa. Port de Tarragona

Amb textos de:

Carles Hac Mor

Ester Xargay

Vicenç Altaió

100 corsaris coordinats per la capitana Núria Aymamí.

Història del tresor del Port per Carles Hac Mor i Ester Xargay

El tresor de l’art del segle XX al MACBA per Vicenç Altaió

Cor-saris descobridors del seu tresor:

Adela Aymamí Llauradó; Agustí Martí; Albert Gimeno: Alfredo Cuervo; Ana María González González; Ángel Alonso; Ángel Serrano; Anna Heras Casademont; Anna Palomo, Antina de la Torre; Antonio Ferrer; Assumpta Rosés; Baltasar Porcel; Bigas Luna; Carles Hac Mor; Celia Orós Vlencia; Cesáreo Rodriguez Aguilera; Cinta S. Bellmunt; Conchita Minguell Zanuy; Daniel Giralt-Miracle; Dieter Mahlow; Dolors Juanpere; Emilio Echavaren; Enric Olivé-Serret; Enrique Hernández Gajate; Ernesto Ruiz Bayón, Ernesto Ventós Omedes; Esteban Duran; Ester Buscail Jori; Ester Xargay; Ethel Martí; Eudald Carbonell; Federico Hilario GIner; Fèlix Canet; Fernando Arrabal; Florencio Arnan y Lombarte; Francesc Giralt; Francis Bartolozzi; Francisco Mitjans Miró; Franco Lombardo; Gabriel; Gabriel Comes; Gemma Torelló Sibill; Giorgio Serafini; Glòria Cot; Hans Meike; Iraida Cano; Isidoro Prenafeta; Jaime Martínez Parrilla; Jaume Vallcorba Plana; Jesús Gómez García; Joan Abelló Juanpere; Joan Gaspar i Farreras; Joan Guitart i Agell; Joan Illa Morell; Joan Martí i Castell; Joan Rodés Parellada; Joan Sebastià Aymamí; Joaquim Mallafrè; Jordi Estadella; Jordi Garcés; Jordi GInebra; Jordi Moreno; Jorge Fernández León; José Alexanco; José Corredor-Matheos; José Miguel Iriberri; JOsep Borrell Garciapons; Josep Gomis i Martí; Josep Maria Fortuny; JOsep Miquel Garcia; Juan Mari Arzak; Kerles Torra; Llorenç Barber; Lluís Badia i Chancho; Lola Mitjans de Vilarasau; Maisa Minguell; Manel Llauradó; Manel Sanromà; Manuel Castellet; Maria Jesús Cadierno; Maria Lozano Uriz; Maria Vidal; Marimar Lozano Bartolozzi; Marta Berdini; Montse Aymamí; Montse Mateu; Nil S. Bartolozzi; Núria Aymamí; Núria Gómez Granés; Núria Hernández Rivera; Pau Herrera; Pedro Lozano Bartolozzi; Pedro Luís Lozano Uriz; Pilar Dolç; Quim Font; Rafael Bartolozzi; Ramon Ballesté; Ramon Gomis; Ramón Sánchez Ramón; Ricardo Sánchez-Bretaño; Ricart Llonch; Rosa Lentini; Rosa M, Ricomà; Rosa Pagès; Rufino Mesa; Sagrario Huelin; Salvador Juanpere; Sara Berdini; Silvia Adela Kohan; Tesi Rivera; Victoria Combalia; Vicenç Altaió; Xavier Allué; Xavier Amorós.

Història, patrimoni i cultura tradicional

En aquest llibre es proporciona l’emmarcament històric, antropològic i cultural de l’arribada del braç de Santa Tecla a Tarragona al segle XIV i s’estableix la relació entre el culte medieval a la santa i l’entrada amb el desenvolupament de la festa, la celebració i el culte a Tecla com a fet religiós, polític i cultural, i com a element de cohesió, identitat i diferenciació de la ciutat.

Del contingut dels estudis que el composen cal destacar-ne la varietat de fonts intencionals i preterintencionals, històriques, hagiogràfiques, iconogràfiques, folklòriques, literàries i orals que refereixen una sèrie de fets passats des de disciplines i mètodes diferents i complementaris. El resultat final dona resposta a la doble voluntat de reconèixer l’entitat, la importància i la vigorositat de la Tarragona medieval en la ciutat contemporània, i també la condició de referent que té la festivitat de Santa Tecla.

Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928)

Josep M Vallès i Martí

JOSEP M. VALLÈS I MARTÍ (l'Espluga de Francolí, 1945). La seva carrera professional es desenvolupà en la gerència empresarial; i el seu oci, en la promoció cultural a la seva vila com a historiador local. Fundà l'Escola de Música del Casal (1978), ocupà la presidència del Casal de l'Espluga (1981-1985), promogué la reaparició de la revista El Francolí, el premi de recerca Bernat Morgades i fou fundador del Centre d'Estudis Local del Casal (1983). També fou alcalde de l'Espluga (1989). Autor de diversos treballs i articles, ha donat conferències i ha publicat: 

La custòdia de la Parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí (2003), De l'idealisme a l'oblit. Poesia i teatre de Pere Antoni Torres Jordi (2007), L'Espluga de Francolí en els setmanaris de Montblanc, 1903-1923 (2008), Josep Cabeza i Coll (2009), Rafael Battestini i Galup (1886-1939). Catalanista. Víctima de la repressió franquista (2009), Judici a un poble. La mort del cobrador a l'Espluga de Francolí, 1899 (2013), El celler de Baix. Visió històrica d’una obra col·lectiva (1913-2013), (2014), La Conca de Barberà en el temps de la Mancomunitat de Catalunya (1911-1923) -Premi Aires de la Conca 2016, Relats i cròniques. L’Espluga de Francolí 1900-1923 (2017), Ramon Muntanyola “…una gran llum d’esperança” amb Joan Maria Pujals (2018),

De la Dictadura a la República: L’Espluga de Francolí 1923-1931 (2020), Visca la república! L’Espluga de Francolí 1931-1936 (2021), El violinista cec. Josep Maria Serret i Bou 1838-1892 (2022). Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928) (2023) és el seu darrer llibre.

És membre dels Centres d'Estudis de la Conca de Barberà i de les Garrigues, en les revistes dels quals ha publicat articles. És membre del Consell Editorial de la revista Cultura i Paisatge.

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest llibre és un petit compendi i alhora reivindicació de les dues facetes potser menys conegudes de l’escriptor Josep Vallverdú: la d’articulista i la de ninotaire. De manera extraordinària, totes dues han anat a confluir en una publicació mensual local, El Francolí, amb qui ha mantingut i encara manté una llarga, noble i productiva relació. I és que el mestre va viure 27 anys a l’Espluga de Francolí i, ja abans d’installar-s’hi, va començar a escriure a la revista que edita el Casal de l’Espluga.

Amb aparicions esporàdiques des del gener de 1986, Vallverdú de seguida es va guanyar una columna fixa d’opinió que va anomenar Potser sí… i que, rebatejada el 2012 com a Tassa i mitja, ha mantingut cada mes de manera gairebé ininterrompuda per retratar la realitat local, la nacional i la global des del seu prisma privilegiat. Tot plegat, amanit des del març del 2020 amb les seves il·lustracions a la secció La Rialleta. Tot un tresor del qual us volem llegar el present recull.

Francesc Vicent Garcia (1579  1623), conegut com el Rector de Vallfogona, va ser el poeta més rellevant del barroc català

Aquest llibre, publicat en el IV centenari de la seva mort i escrit per Domènec Corbella, pretén apropar la seva figura entre el públic en general. Hi trobareu els episodis biogràfics més destacats de la vida del Rector, una selecció de les seves poesies i, finalment, algunes de les llegendes populars que se li atribueixen, amb els seus característics rodolins. Tot això, acompanyat per unes il·lustracions evocadores i de gran bellesa, obra del pintor Francesc Artigau.

El cafè a CATALUNYA

GREMI DEL CAFÈ - TORRADORS DE CATALUNYA

Endinsar-se en el món del cafè és sempre un procés emocionant i si, a més a més, és del cafè a Catalunya és especialment gratificador. Aquest llibre vol ser un recull de més de tres-cents anys de cafè a Catalunya, un intent humil de situar el lector des del moment en què aquest encisador gra es va introduir a terres catalanes fins al dia d'avui. Lluny de voler ser un llibre més, compta amb més de vint testimonis personals que han viscut bàsicament pel i per al cafè tota la seva vida, i que a partir dels seus valuosos records, anècdotes i emocions retrobades han ajudat a reconstruir i recuperar un bocí de la memòria.

“El cafè, un plaer”

El Gremi del Cafè és el clúster que agrupa i dona suport a les empreses torradores de cafè de Catalunya i té com a missió principal vetllar pel sector i promoure el consum de cafè natural, comprat en origen i acabat de torrar. És una institució única en tot l’Estat espanyol.

ÍNDEX

14 El misteri d’un origen 

18 El cafè arriba a terres catalanes

24 Cafès Tupinamba

28 L’edat daurada

34 Dibarcafé

38 Cafès Cornellà

42 L’expansió territorial

52 Bracafé

56 Cafès emblemàtics de la història

66 Cafès Ros

70 L’estraperlo de la postguerra

74 Batalla Cafès

78 Torradores, cafeteres i molins

92 Cafès Gener

96 Café Saula

100 Les tres qualitats en temps de postguerra

104 Cafès Delsams

108 Cafès Pont

112 El cafè i la publicitat

126 Cafès Roma

130 Cafés Bou

134 De camí a la liberalització

138 Cafès Novell

142 El Gremi del Cafè

156 Cafès Vitoria

160 La revolució del cafè

168 Ciano

172 Cafés MamaSame

176 El cafè, l’art i el disseny

184 Coffee Center

188 Quality Blends

192 La generació càpsula

196 La innovació al món del cafè

La custòdia gòtica de la parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí va desaparèixer durant els primers dies de la Guerra Civil. El 1952, amb motiu del Congrés Eucarístic celebrat a Barcelona, Lluís Carulla i Canals promogué i s'encarregà de fer una nova custòdia per a la parròquia. Aquest treball està fornit de la història de la primera custòdia i dels seus trets artístics, de l'etapa de la seva realització i de la construcció del sol de vericle, de la situació local prèvia a la seva desaparició l'any 1936 i de tota la campanya d'aportacions i captació de donatius que va culminar en la custòdia nova --obra dels joiers Roig i Capdevila, de Barcelona--, així com de comparacions artístiques amb d'altres custòdies gòtiques de l'època de la de l'Espluga i, també, amb altres custòdies copó. Els autors, separadament, en el que els és més proper dels aspectes històric i artístic, aporten una obra monogràfica que vol ser un tribut als avantpassats espluguins del segle xv i als més recents que van fer possible la custòdia nova.

Incidència de la PENYA ARTÍSTICA L’OLLA en la promoció i divulgació de la calçotada i en el desenvolupament de l’acció cultural de la postguerra a la ciutat de Valls, amb text de Joan Ventura i Solé, portada de Josep M. Tost i fotografies de Joan Batalla, Roé, Enric, Català Roca i Massip.

Penya Artística l’Olla

L'any 1946, en un temps en què s’anava als cafès per trobar els amics i fer petar la xerrada, uns quants joves feien colla, motivats per unes inquietuds artístiques i literàries, les quals havien nascut i es desenvoluparen a recer de l'Escola de Treball de Valls i de la seva Associació d'alumnes i d'ex-alumnes i, encara més concretament, de les classes de Dibuix Artístic i de Pintura que s'hi impartien. Un dia, a algú se li va ocórrer d'organitzar una calçotada per a tota la colla. De la calçotada sorgí la decisió de redactar un manifest, que propicià la creació de la Penya Artística l’Olla el primer diumenge de primavera de 1946.

Catàleg de l’exposició “Un inventari poètic del Camp de Tarragona” que el Museu de Valls dedicà al seu artista de capçalera Jaume Mercadé i Queralt, amb textos de Aureli Bisbe, Enric Jardí, Assumpta Rosés, Teresa Casanovas, Jordi París.

Jaume Mercadé i Queralt

(Valls, 1889 − Barcelona, 1967)

Nascut en una família de comerciants, Jaume Mercadé marxa a Barcelona per a iniciar allí la seva formació com a orfebre i pintor. Comença a pintar sota la guia de Francesc d’Assís Galí (1880-1965), l'acadèmia de la qual denotava la influència del noucentisme català, si bé no s'inscrivia dins d'aquest moviment. Des de llavors, i durant tota la seva carrera, buscarà la puresa formal. A Barcelona forma part de l'agrupació Els Arts i els Artistes i realitza la seva primera exposició individual a les Galeries Layetanas en 1917.

Als anys vint viatja per Europa i entra en contacte amb les avantguardes. A París s'interessarà per la pintura de Henri Matisse (1869-1954), Pierre Bonnard (1867-1947) i Paul Cézanne (1839-1906). En 1921 a Alemanya pot conèixer la pintura expressionista; visita també Suïssa i posteriorment Itàlia.

La seva pintura estarà marcada per la temàtica del paisatge, gènere principal en la seva producció, juntament amb la natura morta i el retrat; tots ells interpretats des del realisme, amb gran rigor compositiu i cromàtic. També serà reconegut com a orfebre, realitzant joies i argenteria, disciplina per la qual serà premiat en les Exposicions Internacionals de París (1925) i Barcelona (1929). La seva obra es troba en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Valls i en importants col·leccions privades.

La concepció i la projecció del procés de recuperació i reivindicació del conjunt arquitectònic de l’Antic Hospital del Coll de Balaguer, a càrrec de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, ha comportat que s’hagin portat a terme un seguit d’actuacions que ha esdevingut cabdals per a la preservació d’aquest conjunt monumental. Aquesta iniciativa no tan sols ha propiciat que s’hagin articulat els projectes arquitectònics d’algunes de les principals parts de l’edificació, amb motiu de la seva preservació i condicionament, sinó que, a la vegada, ha fomentat els estudis històrics i arqueològics per al seu coneixement i reivindicació. Aquesta publicació recull els resultats de la intervenció arqueològica (Isidre Pastor i Batalla) i l’estudi antropològic (Núria Armentano i Oller) de la necròpolis d’època baixmedieval de l’Hospital, durant els treballs de restauració de la torre sud-oest i el pati annex durant el període de 2013 a 2016.

Isidre Pastor i Batalla. Arqueòleg i historiador de l’Art, llicenciat per la Universitat de Barcelona. Exerceix com a lliure professional en matèria d’arqueologia i patrimoni. Com a medievalista participa en diverses línies de recerca sobre els processos d’expansió feudal i la materialització de la seva articulació territorial, principalment amb referència a l’arquitectura d’època medieval i moderna. En el marc d’aquesta disciplina ha participat en l’elaboració, direcció i execució de nombroses intervencions arqueològiques i en projectes de recuperació i reivindicació del patrimoni arquitectònic.

Núria Armentano i Oller. És llicenciada en Història (1998) i doctora en Antropologia Biològica (2013) per la UAB. Treballa com a antropòloga per a diferents empreses d’arqueologia i patrimoni. Des de 2017 porta la gestió i l’explotació del laboratori de paleopatologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. La tasca d’antropòloga de camp i de laboratori la combina amb la docència universitària com a professora associada de la Unitat d’Antropologia Biològica del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La història del creador de l’Escola de Cecs de la Casa Provincial de la Beneficiència de Tarragona

El violinista cec no és una novela: és un treball de recerca que es concentra en la biografia d’un personatge esplugui Josep Maria Serret i Bou, que neix el 1838 a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà); que té la desgràcia de quedar-se cec, de malaltia, quan tenia tres anys; i que gràcies a la seva família entra a estudiar a l’escola de música per cecs de Barcelona i, al primer curs, quan encara no tenia deu anys, guanya el primer premi com a intèrpret de violí. 

Posteriorment va estudiar a Reus i -van passat en els anys- va començar a oferir concerts primer domèstics i aviat a diverses capitals espanyoles fins arribar a prendre una decisió de futur: ell no havia deixat mai d’estudiar i volia ser professor de música. Ho va intentar a l’escola de Cecs de Barcelona, on ell havia començat, però no ho va aconseguir, i es traslladà a Tarragona on, va proposar a la Casa Provincial de la Beneficiència de Tarragona, fundar l’Escola de Cecs de dita institució i ell en va ser el primer director. Tenia 33 anys. Hi va exercir fins a la seva mort amb 54 anys el 1892. Aquest llibre és la història del violinista cec que va fer possible l’Escola de Cecs de la Casa Provincial de la Beneficiència de Tarragona. 

Publicada el 1010 representa l'obra cabdal, més extensa i més important, de l'autor sobre ordes religlosomilitars. El valor d'aquesta obra rau en l'aportació dels documents que recull transcrits al text o bé a les notes a peu de pàgina, que li donen el caràcter de modernitat. Els documents que serveixen de base procedeixen principalment de l'Arxiu del Gran Prioret de Catalunya de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, l'Arxiu Reial de Barcelona, el de la castellana d'Amposta, conservat a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, d'altres més petits. És per això que aquest treball serà d'utilitat no només per als investigadors dels esmentats ordes, sinó que els estudiosos locals hi trobaran informació per a l'elaboració de monografies sobre castells, viles, manifestacions de la vida econòmica, notes biogràfiques de personatges, apuntacions per estudiar l'evolució de costums d'institucions poc conegudes, com l'autor reconeix en el pròleg. Ha estat, doncs, aquest doble interès que ha motivat la reedició, amb la voluntat de posar a l'abast dels investigadors un treball que, per les seves característiques i actualitat, resulta gairebé de consulta imprescindible.

Ignasi de Solà Morales en aquest llibre ens mostra un recull de les obres gaudinianes, acompanyades d'un reportatge fotogràfic realitzat per F. Català Roca.

Memòria de les Biblioteques Populars de Tarragona el 1980 pel Servei de Biblioteques Populars de l’Excma. Diputació Provincial de Tarragona.