Botiga

Pocs escriptors han desplegat una activitat intel·lectual tan intensa i diversa com Jaume Vidal i Alcover. Poeta, narrador i dramaturg, va fer sentir una veu crítica documentada i brillant en articles, conferències i debats. Heterodox, defensava les seves discrepàncies respecte de l'oficialitat amb arguments pouats en un excepcional saber d'humanista.Aquest llibre, que recull les anàlisis de seva obra i la personalitat de Jaume Vidal i Alcover, exposades en el col•loqui científic que li va dedicar el Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili en el desè aniversari de la seva mort, vol marcar l’inici de la recuparació per a l’actualitat literària de l’autor, entre una àmplia producció literària, de L’hora verda, El Fill Pròdig, Les quatre llunes, Sophie o els mals de la discreció i Manicomi d’estiu.

Edició a cura de Roger Roig

Amb la publicació d’aquest Àlbum Narcís Oller es produeix un punt d’inflexió en la Biblioteca Narcís Oller, que té com a objectiu tornar a posar a l’abast del lector la producció del gran escriptor català. I és que aquest volum no recull cap de les obres del creador de la novel·la catalana moderna, sinó que fa un repàs de la seva trajectòria vital i literària, donant la veu al mateix Narcís Oller, a diversos contemporanis seus i a experts actuals en l’estudi de la seva literatura; tot plegat constitueix un mosaic que permet acostar-se a una figura cabdal de les lletres catalanes i entendre les seves circumstàncies personals i artístiques. Aquest àlbum, il·lustrat profusament: fotografies d’Oller i del seu àmbit familiar o de treball, imatges dels manuscrits de les seves obres i de les primeres edicions, documents de treball, la crítica periodística... La diversitat de les fonts documentals i de la procedència de les imatges converteixen aquest Àlbum Narcís Oller en un llibre especial, tant per a estudiosos de la seva obra com per al lector que es vol apropar a l’autor.

UNA MIRADA CONTEMPORÀNIA A LA VIDA, EL PENSAMENT I L’OBRA DE RAMON LLULL

Ramon Llull, beat, pare de les lletres catalanes, escriptor, inventor, missioner... és disseccionat i reinterpretat, ara i aquí, per Albert Pijuan, novel·lista, dramaturg, fi lòsof, guionista... El resultat és un llibre inclassifi cable, rigorós, revelador, divertit... Com si coneguéssim Llull per primera vegada.

«Aquest llibre va de la persecució d’un personatge. Ben bé s’hauria pogut dir Perseguint Ramon Llull. La persecució d’un personatge que no es pot atrapar. Espòiler, el llibre acaba així: el perseguidor no atrapa el perseguit, no passa res.» ALBERT PIJUAN

¿Per què l'escriptor Néstor Luján (1922-1995) no va arribar a construir una obra literària d'alta volada, tot i el seu talent i les grans expectatives que havia despertat a primers dels anys 40 en l'entorn intel·lectual de Destino i especialment en Josep Pla? ¿Per què, a partir d'un cert moment, Luján va preferir posar l'art en la vida i no en l'obra, i substituir la seva veu interior per la d'un personatge de la seva creació que el va anar convertint en un espectador impotent de si mateix? En aquest llibre el periodista Enric Vila assaja respostes convincents a aquestes preguntes. L'autor converteix un article de Luján publicat a Destino el desembre de 1947 en el símbol de la rendició artística de Luján, i en el punt de partida de la transició gradual del dandi rebel i perfectament organitzat contra la felicitat, al Luján hedonista.

Visió obliqua i sense concessions de l'erm intel·lectual de la postguerra espanyola, Néstor Luján: entre el rostre i la máscara és un pamflet que enlluerna, escrit amb un estil incisiu i sense aturador, dotat d'una rara penetració psicològica. \nFet i fet, aquest escrit alhora implacable i sensible, guanyador del II Premi IDEES d'Assaig Breu 2003, va més enllà de la peripècia biogràfica d'un autor concret per esdevenir una apassionada defensa del difícil camí de l'artista o de l'intel·lectual en temps difícils per a la llibertat de creació i de pensament.

Les dones folkloristes van tenir un paper molt important i destacat en l’estudi del folklore. Aquest és un fet que sovint es desconeix. Les folkloristes eren unes dones estudioses i treballadores que tenien molt clar els seus objectius i que anaven per diferents indrets del territori català amb paper i llapis per anar recollint exemples de folklore (cançons, rondalles, oracions, refranys, endevinalles, entre d’altres), per donar-los al seu mestre Rossend Serra i Pagès.

Mercè Ventosa va ser una d’aquestes folkloristes alumnes de Rossend Serra i Pagès que va desenvolupar una tasca més que significativa en aquest àmbit. Tota la seva important tasca com a folklorista es conserva a través de 28 textos originals que es plasmen en aquest llibre, juntament amb la seva correspondència amb el mestre Rossend Serra i Pagès i les seves aportacions a la premsa catalana de l’època, on podreu veure tot l’amor que tenia pel folklore.

A vegades, l’atzar es creua en el nostre camí i un document que ha dormit oblidat prop de noranta anys ens posa davant dels ulls tot un món. El diari personal de Mercè Julià arriba a les mans dels autors per explicar-nos en primera persona una vida atrapada en una biografia. La jove, a punt de celebrar els 18 anys, plena d’expectatives i de joia vital, entra en una etapa d’insatisfacció i incertesa, conscient de l’arribada de l’edat adulta i del pas inexorable del temps, i de les limitacions que les convencions de la seva època i de la seva classe social imposaven a les dones. Vides viscudes, llocs, anhels, projectes tan sols embastats, barcelonines del primer terç del segle XX, amics, una ciutat preparant l’Exposició Internacional, i també la seva estada al mas La Sabatera, de Montblanc, i un viatge a Mallorca. A través de les pàgines escrites fa cent anys revivim les experiències de les nostres àvies, i copsem les seves raons i les opcions que la vida els oferia.

«A dalt al terrat, a on vaig pujar, apoiats els colzes a la barana, contemplava sense veure, enllà… d’enllà. Haguera volgut volar, ser aucell, fondre’m.»

Barcelona, 22 de gener de 1918

Ramon Llull va ser un pensador i escriptor de primer ordre i un viatger incansable que va recórrer la Mediterrània de l’edat mitjana d’un extrem a l’altre. Les ciutats que aquest català de Mallorca va visitar són el teló de fons d’aquest quadern, en un viatge físic i al·legòric a través del seu pensament, la seva vida i la seva obra literària.

Il·lustracions inspirades en les miniatures gòtiques del Breviculum de Karlsruhe, i un Llull que ens parla i interpel·la en primera persona, conviden a que el lector s’aproximi a l’intens periple vital d’aquest savi medieval de forma amena i, alhora, històricament rigorosa. 

Abans de pujar al podi de l’etapa reina de la París Niça de 2010 en Xavi Tondo parla un moment amb Bernard Hinault. Ell admira el cinc vegades guanyador del Tour, i li explica com ha vençut gràcies a perseverar en l’esforç, com ha fet sempre. El bretó somriu escoltant el ciclista de Valls i li recorda que l’obstinació ben portada és agraïda. Aquell noi li recorda a ell de jove, quan li deien le petit blaireau (‘el petit teixó’), per la seva tenacitat i propòsit.

Com li diran a en Tondo? Xavi Tondo, el triomf de l’obstinació és la història d’un home que tenia un somni: ser un gran corredor professional des de la humilitat i l’honestedat.

Qui no coneix la principal icona del dadaisme, l’urinari, la Fountain de Duchamp? Qui no recorda l’impacte de trobar un dels seus objectes, anomenats ready-mades, en una sala de museu?

Darrere aquestes obres que formen part de la Història de l’Art hi ha la figura enigmàtica de Marcel Duchamp. Amb els seu silenci (sobrevalorat, segons Beuys), el seu iconoclasme i la radicalitat de les seves obres va ser principal sospitós del dadaisme, declarat àrbitre pels surrealistes i referent de la nova generació pop als anys 60. De fet, el seu caràcter iconoclasta ha transformat l’obra d’art i la seva relació amb l’espectador.

Però, tot i ser una figura clau dels principals moviments del segle XX, no és un personatge mediàtic com Picasso o Dalí. Duchamp no deixà memòries ni diaris, evitava les entrevistes i la publicitat. Per als duchampians, segueix sent una figura misteriosa.

Quina és la seva història? En aquesta biografia il·lustrada, Gerard Pàmies ens passeja per la seva vida des dels orígens bohemis a París, on desenvoluparia els seu cubisme, fins a la seva estada a Buenos Aires i els estius a Cadaqués, on cultivaria una gran amistat amb Dalí, passant pel Nova York d’entreguerres, on seria figura central del dadaisme.

Joan Maluquer de Motes (Barcelona, 1915-1988) va ser un dels puntals del desenvolupament modern de l’Arqueologia i de la Prehistòria a Catalunya. Aquest llibre descriu la seva trajectòria vital i intel·lectual i destaca la seva visió de la immigració com un dels elements centrals en els orígens de la civilització ibèrica. L’arc mediterrani és, per a Maluquer de Motes, un espai de contactes, d’intercanvis culturals, econòmics i socials; un autèntic melting pot.

L’interès per llegir i interpretar la geografia física i humana dels llocs que visita queda palès en el diari que l’arqueòleg escriu sobre el creuer per la Mediterrània de 1933. El text és un testimoni de primera mà amb acurades observacions sobre el paisatge, la fauna, l’arquitectura, la petja de la presència catalana medieval, però també sobre les inquietuds de la gent: els estudiants musulmans de Tunis, el moviment nacionalista del nord d’Àfrica o les aspiracions nacionals dels jueus a Palestina, entre altres.

En un país com el nostre, en un procés obert de construcció nacional, és necessari recuperar la memòria històrica, i el nom del doctor Battestini forma part d’aquesta recuperació. Aquest llibre ofereix llum sobre el que va passar, les venjances, les enveges, els delators, els testimonis, i també sobre els que el van voler ajudar el doctor Rafael Battestini, restableix l’honor i la memòria d’un home bo que morí assassinat, precisament, per estimar la vida dels altres.

Josep M. Rendé i Ventosa va néixer a l’Espluga de Francolí, l’any 1876, i morí a Cabra del Camp, l’any 1925. Propietari agrícola catalanista, partint de la seva vila natal, impulsà el moviment cooperativista agrari, que prengué forma en caixes rurals, sindicats agrícoles i cellers. Es convertí en un referent en aquest sector, condició que el portà a pronunciar conferències arreu del territori i a oferir assessorament als diversos sindicats. Formulà la seva reflexió en la proposta d’articulació dels sindicats en federacions agrícoles, amb l’objectiu de conferir-los autoritat en l’elaboració i comercialització dels productes.

Autor de llibres i articulista de temes agraris, va plasmar magistralment la psicologia dels pagesos. Nomenat director del Servei d’Acció Social Agrària a la Mancomunitat de Catalunya, desenvolupà una gran tasca per crear o consolidar sindicats. Aquesta carrera professional, però, es veié truncada amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, moment en què Rendé és separat del càrrec, junt amb el sector catalanista, per protestar per una purga d’aquest règim cap a un científic social.

La presència pública d’Indaleci Castells no sempre l’hem de buscar en els càrrecs polítics que va ocupar —diputat provincial, regidor, alcalde de Valls— o bé en el fet d’haver estat al front d’un significatiu nombre de capçaleres de la premsa liberal o conservadora vallenca —El Eco de Valls, El Distrito, La Actualidad, La Crónica de Valls—, que ha marcat una subjectiva manera d’aprendre, entendre i explicar la història local contemporània, i una peculiar manera de sentir-se vallenc, fins i tot més vallenc que els altres, més vallenc que ningú. Ens cal també situar-lo a l’ombra de les activitats polítiques dels partits monàrquics, fos el liberal o el conservador, certament sense acabar de definir-se clarament en favor d’un sector dominant o un altre, gairebé sempre amb independència i movent-se ell mateix entre els plecs que li poguessin permetre una major llibertat personal.

Antoni Gaudí s’ha convertit en una icona que interessa permanentment, encara que cada cop es repeteixin fets coneguts de fa molts anys. L’autor d’aquest llibre parteix amb avantatge, perquè té el mateix origen que Gaudí. És un riudomenc, nascut a Reus. Això fa que el pugui entendre millor que molts biògrafs. A més, és un gaudinista que ha escorcollat moltíssim en diaris, en arxius i ha seleccionat sempre les dades més endarrerides de cada fet, per mantenir la seva màxima puresa. La riquesa i la novetat dels materials que aporta són aclaparadors. Només un petit avanç: sabíeu que Gaudí, i no Jujol, és l’autor de la sala d’espectacles del Teatre Metropol, de Tarragona? O que Gaudí va desallotjar judicialment de les finques familiars una viuda amb dos fills petits? L’autor, sempre amb proves irrefutables, no amaga res i fa sortir a la llum aquell Gaudí que fins ara ningú s’havia atrevit a explicar. No us el perdeu.

Catalunya és un país de grans vins i l'enoturisme cada dia té més adeptes. A més vins excepcionals, a Catalunya trobem cellers que es van construir en l'època del Modernisme i que, per la seva magnificència, van rebre el nom de catedrals del vi. Però no tot són edificis centenaris; darrerament, s'han anat incorporant cellers de concepció moderna juntament amb d'altres de caràcter familiar. D'aquesta amalgama hem fet una tria que presentem en aquest llibre Catalunya. 50 cellers emblemàtics basant-nos en un sol requisit: que fossin edificis interessants, que es poguessin visitar i que produïssin vins de qualitat.

El llibre conté una biografia del president Tarradellas; descriu les obres de restauració dels espais pobletans per convertir-los en seu de l'Arxiu; el trasllat dels documents des de França fins a Poblet; i una breu descripció de l'arxiu personal del president i les instal·lacions annexes.

El Catllar és una plaça castellera diferent. Darrere dels èxits més recents s’hi amaga una història immensa —i poc coneguda. 

El 1770, el ball de valencians del Catllar fou l’artífex del primer castell de sis pisos documentat de la història. Un segle més tard, els Xiquets de Valls van regalar a la vila el primer quatre de nou net mai carregat. Els catllarencs del segle XIX ja eren grans aficionats als castells i sovint eren protagonistes de les construccions vallenques. Les grans fites de l’època ens arriben gràcies a la descripció d’un secretari municipal convertit en cronista, Ramon Roca, que deixà constància escrita dels millors castells del segle. Després d’una llarga decadència, els castells no van tornar al Catllar fins al 1975 i, des d’aleshores, el nivell no ha parat de créixer i la petita plaça ha vist castells immensos que serien l’enveja dels nostres avantpassats. 250 anys d’història, doncs, fan del Catllar un lloc únic on els castells connecten passat, present i futur. 

• El llibre fa un repàs de la relació del poble del Catllar amb el fet casteller: des del 1770, en què el ball de valencians del Catllar fou l’artífex del primer castell de sis pisos documentat de la història, fins a les espectaculars actuacions dels darrers anys, passant, també, per les èpoques de decadència. 
• Joan Rovira i Miró posa en valor personatges com el cronista Ramon Roca, secretari municipal, que deixà constància escrita dels millors castells del segle. 
• El seu treball de recerca El Catllar, la joia dels castells al Baix Gaià va ser premiat per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya el 2017. Col·laborador de l’Enciclopèdia Castellera. 

Vida i obra d’un arquitecte modernista, prolífic i compromès

L’edició coincideix amb el centenari de la Casa Lluvià, edifici que ell va projectar i on s’ubica avui la seu de la Delegació al Bages-Berguedà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

El llibre recull és una monografia de la vida i obra d’Ignasi Oms, l’arquitecte manresà sota el guiatge del qual entrà l’arquitectura modernista a la capital del Bages. El llibre, de gran format i il·lustrat, posa de relleu la figura d’Oms, com a arquitecte municipal de Manresa i arquitecte liberal, docent i implicat plenament en la vida social i política de la Catalunya del tombant de segle i autor dels equipaments, habitatges i espais públics que ja formen part de la ciutat i del seu patrimoni històric i arquitectònic.

Raquel Lacuesta
Raquel Lacuesta Contreras (Hellín, 1949) és doctora en Història de l’Art i pedagoga (Universitat de Barcelona) i cap de la Secció d’Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Ha publicat, entre altres títols, Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX) (2000), Eusebi Güell i Antoni Gaudí, dos homes i un projecte (2002), Rafael Masó i Valentí, arquitecte (1880-1935) (2006), Modernisme a l’entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge (2006) i Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions i paisatge (2008).