Botiga

El febrer de 1923, el científic Albert Einstein va visitar Catalunya per fer-hi unes conferències. Durant el transcurs d’aquest viatge, va anar a visitar el Monestir de Poblet i va parar a l’Espluga de Francolí, on va trobar uns nens que jugaven al carrer i s’hi va acabar fotografiant.

Aquest conte té un doble vessant: per una banda, posar en valor el dialecte que es parla a l’Espluga de Francolí, amb el qual està escrit el llibre, i, per l’altra, commemorar el centenari del pas d’Einstein per aquesta població.

El llibre conté una història infantil ambientada en el context d’uns nens que juguen al carrer i es troben amb Einstein. Cada escena de la història va acompanyada d’una il·lustració que es pot pintar, i al final del llibre hi trobem una sopa de lletres amb vocabulari espluguí i la fotografia original d’Einstein a l’Espluga de Francolí, així com una breu presentació del científic.

Autores

ELISENDA ROSELL ANDREU és professora de llengua i literatura a l’Institut Joan Amigó de l’Espluga de Francolí.

LAURA MAGRINYÀ PANADÈS és il·lustradora i conservadora-restauradora de béns culturals.

Lluís Companys era un home distret. A Francesc Macià l’obsessionava la puntualitat. Pompeu Fabra va estar a punt de calar foc a un tramvia ple de gent. Les aristòcrates barcelonines es feien passar per dones de la neteja per no pagar entrada a l’exposició del 1929…

Aquest llibre ofereix un viatge insòlit a la Catalunya dels anys 30 a partir de textos de la secció “Mirador Indiscret” del setmanari Mirador. Són anècdotes, xafarderies i historietes; petites joies que retraten l’època amb una mirada única, amanida amb humor i un punt de malícia.

Mirador indiscret combina rigor periodístic i esperit lúdic per ensenyar l’altra cara de la política, la cultura i la vida quotidiana d’un país en transformació. Un llibre ideal per a qui vulgui esbossar un somriure mentre espia el passat pel forat del pany.

Aquest llibre s'ha imprès a Catalunya.

L’autor

Carles Singla (El Pla de Santa Maria, 1966) és periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat a l’Avui i al Diari de Barcelona i col·laborat en mitjans com El Temps i El País. Ha publicat els llibres He perdut el meu piano (1988) i ‘Mirador’ (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d’una idea de país (2005) i és autor de diversos articles i capítols de llibres acadèmics.

ÍNDEX

FRANCESCA ESPAÑOL BERTRAN, JOAN VALERO MOLINA: Prefaci

I—LA VILA I ELS HOMES

JOAN MENCHON I BES: De Vilasalva a Montblanc. La formació d'una vila medieval a la Catalunya Nova.

JOSEP MARIA SANS TRAVÉ: Jaume Conesa, un montblanquí a la cort de Pere el Cerimoniós i forjador de la llengua catalana (1314-1375).

LA VILA I L'ART

JAUME FELIP SANCHEZ: Els magistri operis ecclesie constructors de l'església de Santa Maria, la Major, de Montblanc (Conca de Barberà) (s.XIV-XVI).

FRANCESCA ESPANOL BERTRAN: El Montblanc baixmedieval i els seus artistes.

JOAN VALERO MOLINA: La presència d'artífexs al·lòctons a la Conca de Barberà en època gòtica.

BIBLIOGRAFIA

—————-

(del prefaci)

Les antigues viles emmurallades proporcionen, als visitants que hi entren amb la pretensió d'anar quelcom més enllà de la tòpica sortida turística, una sensació de recer protegit i acollidor que s'accentua quan s'han mantingut els antics traçats urbans, sovint irregulars, dels carrerons. Si, a més, les vicissituds històriques han permès preservar al seu interior una part molt significativa d'arquitectures pretèrites, aleshores hi sumarem la sensació d'entrar en un espai extemporani, on el temps s'aturà en un moment remot, o almenys transcorre amb una lentitud que ens allunya de l'atrafegat present. Aquesta percepció experimen- tada pel visitant l'indueix a vagarejar lliurement pels carrerons, aadmirar els petits detalls dels edificis, esperant que al tombant de qualsevol carrer el sorprengui quelcom d'inesperat.

La vila de Montblanc, sens dubte, pertany a aquesta categoria de poblacions: una vila carregada d'història, amb un envejable conjunt monumental, i on es concilia la modernitat amb l'interès per la preservació del patrimoni. La capital de la Conca de Barberà ha esdevingut, doncs, un indret ideal per a dur a terme els cursos d'estiu dedicats a la cultura medieval que Amics de l'Art Romànic, societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, organitza des de 2022, gràcies a un conveni signat amb l'Ajuntament de Montblanc. Els cursos s'articulen a l'entorn d'un tema central vinculat amb la vila i elseu entorn, tractat preferentment des de l'òptica medieval. Així, després d'iniciar aquest projecte amb un curs dedicat a la figura de Sant Jordi, la segona edició (2023) es va centrar en l'art gòtic a Montblanc, sota el títol: D'art i d'argent: Montblanc, paisatge artístic d'una vila reial (segles XIV i XV).

L'apel-latiu “de Montblanc” que ostenen molts artistes actius a Catalunya durant els segles del gòtic situa la vila reial com a epicentre d'una activitat dins dels camp pictòric, escultòric i de l'orfebreria, que va assolir l'excel-lència, segons ho certifiquen les obres conservades. Indrets propers i altres més distants es van beneficiar d'aquesta producció, i la regularitat de la demanda va proporcionar estabilitat als tallers locals. Els seus integrants podien ser originaris de Montblanc, o s'hi podien haver instal·lat buscant millorar el seu estatus professional. En tot cas, el periple dels darrers confirma l’encert de la seva elecció. Avui les realitzacions de molts d'ells es custodien en museus i col·leccions nacionals i internacionals, com ara el Metropolitan Museum de Nova Yorh, la National Gallery de Victoria (Austràlia) o el Fine Arts Museum de San Francisco, entre altres.

L'esperit de vi és un relat estirat [notis la intenció] que el Joan Rendé aprofita per afegir algunes notes més a la seua particular partitura autobiogràfica que ha anat component en els seus darrers llibres, principalment. Ballaven el black bottom de 2020 i Desescalades de 2021 en són el corpus principal. Amb esperit de vi l'autor entra en records molt personals, dels que sovint fan mal perquè no acaben bé.

«Vistes del pont estant, les acàcies de sota la carretera eren mig amagades darrere la fassina, la vella fassina on els avantpassats del Nen havien fos el vi (de casa i dels de fora de casa) per a transformar-lo en alcohol d’exportació: horlandes. Ell només n’havia sentit a parlar, perquè ja feia anys i panys que tot just era un casalot tancat. El pare de vegades hi posava mules per a vendre, de vegades hi engreixava porcs. Encara hi havia els cups i un bocí de la bomba de trascolar… Aleshores el Nen no podia saber que aquell lloc esdevindria un dels motius de la seua vida i, després, de la seua desolació.»

Joan Rendé (Barcelona, 1943). Creix entre l’Espluga de Francolí, Barcelona i Cabra del Camp, en una família dedicada a la pagesia. De jove s’instal·la a Barcelona, estudia periodisme, uns cursos de medecina i uns altres de filologia catalana. Professionalment, s’ha dedicat a la literatura, l’articulisme d’opinió (una part del qual amb el pseudònim Doctor Scòrpius) i ha estat guionista de ràdio i televisió. Pertany a la generació literària dels anys setanta. 

Entre les seves obres destaquen: Sumari d’homicida (premi Víctor Català 1977), Llibre de Figuracions (1981), La cavalleria impossible (1992), El barber violador (Premio Nacional de la Crítica, 1997), La pedra a la sabata (premi Mercè Rodoreda i premi de la Crítica Serra d’Or 2003), Un dimarts(2008), Els anys de la serp (2017), Ballaven el black bottom (2020), Desescalades (2023). Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs i va ser fundador i primer director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. 

A primeries dels anys noranta va fundar amb el seu germà el celler Rendé Masdéu a l’Espluga de Francolí, compaginant des d’aleshores la vitivinicultura amb la literatura. El 22 d’octubre de 2019 la fúria del Francolí va fer desaparèixer el celler, instal·lat en una vella fassina al costat del riu.

És el número 21 de la col·lecció Envinats, que vincula el vi amb les arts i la creació.

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

L’obra de Francesc Vicent Garcia i l’Acadèmia de Bones Lletres

Albert Rossich Estragó

Discurs llegit el dia 10 de febrer de 2022 en l’acte de recepció pública de l’acadèmic electe Dr. Albert Rossich Estragó a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, sobre l’obra de Francesc Vicent Garcia i discurs de contestació de l’acadèmic numerari Dr. Manuel Jorba.

Del 1607 al 1623, Francesc Vicent Garcia esdevingué rector de Vallfogona de Riucorb. Des de bon començament, es distingí dels altres capellans per les seves iniciatives pastorals, socials i culturals, a la vegada que el seu talent literari es propagà per tot el país. El Rector de Vallfogona esdevingué el poeta més destacat de la literatura barroca catalana. Si en vida el rector poeta es caracteritzà pel seu enginy intel·ligent, no menys enginyós ha estat el poble, que ha fet de l’estament clerical font d’inspiració.

Aquest llibre, a més de la seva biografia actualitzada, recull cent vuit episodis històrics, així com nombroses llegendes i anècdotes populars, per primera vegada sistematitzades.

Nota a la 2a. edició:

Editem aquesta segona edició dins l’Any del Rector de Vallfogona, amb la celebració del 400 aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623). En aquesta edició revisada i actualitzada, s’ha ampliat i posat al dia la biografia del Rector, segons les darreres recerques, i les efemèrides posteriors a la seva mort. El llibre també s’ha enriquit amb uns gravats fets pel mateix autor que il·lustren episodis, personatges i paisatges relacionats amb les vivències del Rector

Història, patrimoni i cultura tradicional

En aquest llibre es proporciona l’emmarcament històric, antropològic i cultural de l’arribada del braç de Santa Tecla a Tarragona al segle XIV i s’estableix la relació entre el culte medieval a la santa i l’entrada amb el desenvolupament de la festa, la celebració i el culte a Tecla com a fet religiós, polític i cultural, i com a element de cohesió, identitat i diferenciació de la ciutat.

Del contingut dels estudis que el composen cal destacar-ne la varietat de fonts intencionals i preterintencionals, històriques, hagiogràfiques, iconogràfiques, folklòriques, literàries i orals que refereixen una sèrie de fets passats des de disciplines i mètodes diferents i complementaris. El resultat final dona resposta a la doble voluntat de reconèixer l’entitat, la importància i la vigorositat de la Tarragona medieval en la ciutat contemporània, i també la condició de referent que té la festivitat de Santa Tecla.

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest llibre és un petit compendi i alhora reivindicació de les dues facetes potser menys conegudes de l’escriptor Josep Vallverdú: la d’articulista i la de ninotaire. De manera extraordinària, totes dues han anat a confluir en una publicació mensual local, El Francolí, amb qui ha mantingut i encara manté una llarga, noble i productiva relació. I és que el mestre va viure 27 anys a l’Espluga de Francolí i, ja abans d’installar-s’hi, va començar a escriure a la revista que edita el Casal de l’Espluga.

Amb aparicions esporàdiques des del gener de 1986, Vallverdú de seguida es va guanyar una columna fixa d’opinió que va anomenar Potser sí… i que, rebatejada el 2012 com a Tassa i mitja, ha mantingut cada mes de manera gairebé ininterrompuda per retratar la realitat local, la nacional i la global des del seu prisma privilegiat. Tot plegat, amanit des del març del 2020 amb les seves il·lustracions a la secció La Rialleta. Tot un tresor del qual us volem llegar el present recull.

Francesc Vicent Garcia (1579  1623), conegut com el Rector de Vallfogona, va ser el poeta més rellevant del barroc català

Aquest llibre, publicat en el IV centenari de la seva mort i escrit per Domènec Corbella, pretén apropar la seva figura entre el públic en general. Hi trobareu els episodis biogràfics més destacats de la vida del Rector, una selecció de les seves poesies i, finalment, algunes de les llegendes populars que se li atribueixen, amb els seus característics rodolins. Tot això, acompanyat per unes il·lustracions evocadores i de gran bellesa, obra del pintor Francesc Artigau.

La custòdia gòtica de la parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí va desaparèixer durant els primers dies de la Guerra Civil. El 1952, amb motiu del Congrés Eucarístic celebrat a Barcelona, Lluís Carulla i Canals promogué i s'encarregà de fer una nova custòdia per a la parròquia. Aquest treball està fornit de la història de la primera custòdia i dels seus trets artístics, de l'etapa de la seva realització i de la construcció del sol de vericle, de la situació local prèvia a la seva desaparició l'any 1936 i de tota la campanya d'aportacions i captació de donatius que va culminar en la custòdia nova --obra dels joiers Roig i Capdevila, de Barcelona--, així com de comparacions artístiques amb d'altres custòdies gòtiques de l'època de la de l'Espluga i, també, amb altres custòdies copó. Els autors, separadament, en el que els és més proper dels aspectes històric i artístic, aporten una obra monogràfica que vol ser un tribut als avantpassats espluguins del segle xv i als més recents que van fer possible la custòdia nova.

Relats no només irònics, sinó també amb tocs surrealistes, inversemblants, alguns dels quals fan reflexionar d’un possible futur no gaire llunyà.

Sota l’aparença de parlar de la pandèmia de la covid-19, l’autor tracta algunes de les febleses que solen corcar la condició humana: la mediocritat al poder, l’ambició materialista i pretensiosa, allò que traeix la racionalitat, la brutalització de la vida pública. Satiritza la perversió del llenguatge aprofitada com a artefacte per a la fascinació i foment de la ignorància popular, i també el rèdit que el sistema establert treu d’aquesta ignorància o passivitat.

Desescalades és un conjunt de relats, presidits per la ironia, i sovint protagonitzats per un mateix personatge, Ell, que pot ser el lector mateix, o no.

Una tria personal de l’autor, amb cent llibres que li agraden i que l’han acompanyat al llarg dels anys

«Aquesta obra no és cap cànon. No tindria mai la gosadia d’assajar d’escriure’n cap, perquè, bé que fa molts anys que llegeixo i miro de relacionar fructíferament les meves lectures, no em sento capacitat per sancionar res, ni tinc prou humor per pontificar sobre una matèria tan esmunyedissa i vària com la dels gustos literaris. No: un cànon, qualsevol cànon, acaba sent una impostura caduca, per no dir una superxeria crítica. Aquí dins el lector hi trobarà cent llibres que m’agraden i que m’han acompanyat amicalment al llarg dels anys. Llibres que, en els dies revessos, m’han fet la vida més lleugera de passar, o encara més joiosa, en les hores de llum; i, sempre i en tota hora, més plena de sentit. L’objectiu del llibre és divulgatiu. Tinc l’ambició de presentar-lo com una declarada invitació a llegir i a conèixer les obres glossades. I la pretensió que sigui sempre de lectura agradable.»

Savallà del Comtat. Història i Art és un recull miscel·lani publicat l’any 2017 per l’Associació Cultural Baixa Segarra. El llibre consta de cinc treballs de Josep Capdevila Soldevila, alguns amb coautoria del monjo Josep Torné o de Lluís Cabo Delclòs.

El primer article és una breu semblança biogràfica del senyor del Castell de Savallà, Joan Antoni de Boixadors i de Pinós (1672-1745), un Grande de España, qui a més de polític i militar, va conrear la poesia i la música, i va ser un dels fundadors de l’Academia de los Desconfiados de Barcelona, una institució cultural de tall aristocràtic. El 1711 marxà de Barcelona a la cort de l’emperador d’Àustria a Viena, on es casà i emprengué una nova vida. No va retornar a Catalunya i morí en les seves possessions prop de Gènova.

El següent treball porta per títol Inventari del castell de Savallà a la mort de Bernat Guerau de Boixadors i d’Urries. 1515.  A partir de l’inventari es documenta, en part, la forma del castell i se’n fa un estudi històric. En apèndix es transcriu l’inventari post mortem i la relació dels llibres de la biblioteca personal de Bernat Guerau de Boixadors, amb anotacions d’història bibliogràfica de cada element. També s’inclou un glossari de gran utilitat.

Catàleg dels pergamins del fons de l’Ajuntament de Savallà del Comtat és el següent treball. El fons està actualment custodiat a l’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà i està format per 14 pergamins, la major part dels quals són compres/vendes, àpoques i establiments emfitèutics. Hi destaca un pergamí de donació de delme de 1173, el document més antic conservat a l’Arxiu esmentat.

Un estudi demogràfic del poble basat en els registres parroquials dels segles XVII i XX mostra les variacions de població, canvis que permeten aproximar-nos, o com a mínim fer un primer retrat, a la història de Savallà.

El darrer article és el catàleg dels objectes d’orfebreria, d’ús litúrgic, de la parròquia de Sant Pere de Savallà, on destaca un encenser del segle XIV.

Joan Ferrer Vallbona va néixer a Santa Coloma de Queralt l’any 1925. És un pintor autodidacta, i al llarg de la seva vida ha compaginat l’ofici de teixidor amb l’afició per la pintura, fet que l’ha portat a realitzar una extensa creació artística, que esdevé "el reflex d’un paisatge, d’una terra, d’una època i d’uns sentiments”. L’artista i el seu entorn, l’ha editat l’Associació Cultural Baixa Segarra i recull la catalogació de bona part de les seves creacions. La Diputació de Tarragona ha col·laborat en l'edició d'aquest llibre.

Llibre de l'exposició "L'època de Nogué Massó: pintors colomins (1880-1965)". Pintura 2013 Any Nogué. Commemoració del quarentè aniversari de la mort de Josep Nogué Massó.

Josep Nogué Massó (Santa Coloma de Queralt, Catalunya, 19 de març del 1880 - Huelva, Andalusia, 23 d'agost del 1973) fou un pintor català.
Josep Nogué Massó neix a Santa Coloma de Queralt el dia de St. Josep del 1880. Fill de Josep Nogué Rovira i de Carme Massó Gris. Tot i que només restà a la capital de la Baixa Segarra fins als cinc anys, Nogué viatjà freqüentment a la seva població natal i mantingué amistat amb algun dels pintors colomins contemporanis seus.
Al llarg de la seva vida artística, va celebrar nombroses exposicions, tant col·lectives com individuals. La seva primera mostra col·lectiva fou el 1908, tot i que abans ja havia participat en alguna exposició Nacional i n'havia realitzat una d'individual a Barcelona, al Saló d'Octubre dels pensionats a Roma.