Botiga

El febrer de 1923, el científic Albert Einstein va visitar Catalunya per fer-hi unes conferències. Durant el transcurs d’aquest viatge, va anar a visitar el Monestir de Poblet i va parar a l’Espluga de Francolí, on va trobar uns nens que jugaven al carrer i s’hi va acabar fotografiant.

Aquest conte té un doble vessant: per una banda, posar en valor el dialecte que es parla a l’Espluga de Francolí, amb el qual està escrit el llibre, i, per l’altra, commemorar el centenari del pas d’Einstein per aquesta població.

El llibre conté una història infantil ambientada en el context d’uns nens que juguen al carrer i es troben amb Einstein. Cada escena de la història va acompanyada d’una il·lustració que es pot pintar, i al final del llibre hi trobem una sopa de lletres amb vocabulari espluguí i la fotografia original d’Einstein a l’Espluga de Francolí, així com una breu presentació del científic.

Autores

ELISENDA ROSELL ANDREU és professora de llengua i literatura a l’Institut Joan Amigó de l’Espluga de Francolí.

LAURA MAGRINYÀ PANADÈS és il·lustradora i conservadora-restauradora de béns culturals.

Us imagineu què passaria si Sant Jordi anés a parlar amb la Moreneta en ple segle XXI, o quin paper pot tenir el cavaller en un relat distòpic de la Barcelona de l’any 2080?

El llibre us convida a fer un viatge introspectiu a través de relats de ficció entorn de la figura de Sant Jordi. Amb ells, podreu apropar-vos una mica més al patró de Catalunya, tant des d’un punt de vista històric com també fent volar la imaginació. Qui ha dit que els mites ja no tenen res per explicar o que d’ells només poden sortir-ne històries infantils?

Autor:

Leo Beltran Garcia

Criat a Badalona i maresmenc d’adopció, des de jove ha tingut inquietuds ben diverses, entre les quals trobem l’amor per la lectura i l’escriptura.

Format en els àmbits de la fusteria i la química ambiental, va cursar un postgrau sobre normatives de la indústria farmacèutica, sector on treballa des de fa més de deu anys. També dedica part del seu temps a fer muntanyisme i a col·laborar amb entitats protectores d’animals, una altra de les seves passions.

Tot això no li ha impedit d’endinsar-se en la literatura. L’interès que sent des de sempre per aquesta disciplina l’ha empès a formar-se i escriure el llibre de relats que teniu a les mans.

Lluís Companys era un home distret. A Francesc Macià l’obsessionava la puntualitat. Pompeu Fabra va estar a punt de calar foc a un tramvia ple de gent. Les aristòcrates barcelonines es feien passar per dones de la neteja per no pagar entrada a l’exposició del 1929…

Aquest llibre ofereix un viatge insòlit a la Catalunya dels anys 30 a partir de textos de la secció “Mirador Indiscret” del setmanari Mirador. Són anècdotes, xafarderies i historietes; petites joies que retraten l’època amb una mirada única, amanida amb humor i un punt de malícia.

Mirador indiscret combina rigor periodístic i esperit lúdic per ensenyar l’altra cara de la política, la cultura i la vida quotidiana d’un país en transformació. Un llibre ideal per a qui vulgui esbossar un somriure mentre espia el passat pel forat del pany.

Aquest llibre s'ha imprès a Catalunya.

L’autor

Carles Singla (El Pla de Santa Maria, 1966) és periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat a l’Avui i al Diari de Barcelona i col·laborat en mitjans com El Temps i El País. Ha publicat els llibres He perdut el meu piano (1988) i ‘Mirador’ (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d’una idea de país (2005) i és autor de diversos articles i capítols de llibres acadèmics.

L'esperit de vi és un relat estirat [notis la intenció] que el Joan Rendé aprofita per afegir algunes notes més a la seua particular partitura autobiogràfica que ha anat component en els seus darrers llibres, principalment. Ballaven el black bottom de 2020 i Desescalades de 2021 en són el corpus principal. Amb esperit de vi l'autor entra en records molt personals, dels que sovint fan mal perquè no acaben bé.

«Vistes del pont estant, les acàcies de sota la carretera eren mig amagades darrere la fassina, la vella fassina on els avantpassats del Nen havien fos el vi (de casa i dels de fora de casa) per a transformar-lo en alcohol d’exportació: horlandes. Ell només n’havia sentit a parlar, perquè ja feia anys i panys que tot just era un casalot tancat. El pare de vegades hi posava mules per a vendre, de vegades hi engreixava porcs. Encara hi havia els cups i un bocí de la bomba de trascolar… Aleshores el Nen no podia saber que aquell lloc esdevindria un dels motius de la seua vida i, després, de la seua desolació.»

Joan Rendé (Barcelona, 1943). Creix entre l’Espluga de Francolí, Barcelona i Cabra del Camp, en una família dedicada a la pagesia. De jove s’instal·la a Barcelona, estudia periodisme, uns cursos de medecina i uns altres de filologia catalana. Professionalment, s’ha dedicat a la literatura, l’articulisme d’opinió (una part del qual amb el pseudònim Doctor Scòrpius) i ha estat guionista de ràdio i televisió. Pertany a la generació literària dels anys setanta. 

Entre les seves obres destaquen: Sumari d’homicida (premi Víctor Català 1977), Llibre de Figuracions (1981), La cavalleria impossible (1992), El barber violador (Premio Nacional de la Crítica, 1997), La pedra a la sabata (premi Mercè Rodoreda i premi de la Crítica Serra d’Or 2003), Un dimarts(2008), Els anys de la serp (2017), Ballaven el black bottom (2020), Desescalades (2023). Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs i va ser fundador i primer director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. 

A primeries dels anys noranta va fundar amb el seu germà el celler Rendé Masdéu a l’Espluga de Francolí, compaginant des d’aleshores la vitivinicultura amb la literatura. El 22 d’octubre de 2019 la fúria del Francolí va fer desaparèixer el celler, instal·lat en una vella fassina al costat del riu.

És el número 21 de la col·lecció Envinats, que vincula el vi amb les arts i la creació.

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

Amb la compra d'aquest exemplar li enviarem una revista Cultura i Paisatge del número 14

El cant de la joventut

Montserrat Roig

Recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit

Amb la compra d'aquest exemplar li enviarem una revista Cultura i Paisatge del número 14

Mecanoscrit del segon origen

Manuel de Pedrolo

Edició especial per la Caixa de Pensions

Proòleg de Francesc Vallverdú 

Coberta: Jordi Fornas

L’obra de Francesc Vicent Garcia i l’Acadèmia de Bones Lletres

Albert Rossich Estragó

Discurs llegit el dia 10 de febrer de 2022 en l’acte de recepció pública de l’acadèmic electe Dr. Albert Rossich Estragó a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, sobre l’obra de Francesc Vicent Garcia i discurs de contestació de l’acadèmic numerari Dr. Manuel Jorba.

Del 1607 al 1623, Francesc Vicent Garcia esdevingué rector de Vallfogona de Riucorb. Des de bon començament, es distingí dels altres capellans per les seves iniciatives pastorals, socials i culturals, a la vegada que el seu talent literari es propagà per tot el país. El Rector de Vallfogona esdevingué el poeta més destacat de la literatura barroca catalana. Si en vida el rector poeta es caracteritzà pel seu enginy intel·ligent, no menys enginyós ha estat el poble, que ha fet de l’estament clerical font d’inspiració.

Aquest llibre, a més de la seva biografia actualitzada, recull cent vuit episodis històrics, així com nombroses llegendes i anècdotes populars, per primera vegada sistematitzades.

Nota a la 2a. edició:

Editem aquesta segona edició dins l’Any del Rector de Vallfogona, amb la celebració del 400 aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623). En aquesta edició revisada i actualitzada, s’ha ampliat i posat al dia la biografia del Rector, segons les darreres recerques, i les efemèrides posteriors a la seva mort. El llibre també s’ha enriquit amb uns gravats fets pel mateix autor que il·lustren episodis, personatges i paisatges relacionats amb les vivències del Rector

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest llibre és un petit compendi i alhora reivindicació de les dues facetes potser menys conegudes de l’escriptor Josep Vallverdú: la d’articulista i la de ninotaire. De manera extraordinària, totes dues han anat a confluir en una publicació mensual local, El Francolí, amb qui ha mantingut i encara manté una llarga, noble i productiva relació. I és que el mestre va viure 27 anys a l’Espluga de Francolí i, ja abans d’installar-s’hi, va començar a escriure a la revista que edita el Casal de l’Espluga.

Amb aparicions esporàdiques des del gener de 1986, Vallverdú de seguida es va guanyar una columna fixa d’opinió que va anomenar Potser sí… i que, rebatejada el 2012 com a Tassa i mitja, ha mantingut cada mes de manera gairebé ininterrompuda per retratar la realitat local, la nacional i la global des del seu prisma privilegiat. Tot plegat, amanit des del març del 2020 amb les seves il·lustracions a la secció La Rialleta. Tot un tresor del qual us volem llegar el present recull.

Relats no només irònics, sinó també amb tocs surrealistes, inversemblants, alguns dels quals fan reflexionar d’un possible futur no gaire llunyà.

Sota l’aparença de parlar de la pandèmia de la covid-19, l’autor tracta algunes de les febleses que solen corcar la condició humana: la mediocritat al poder, l’ambició materialista i pretensiosa, allò que traeix la racionalitat, la brutalització de la vida pública. Satiritza la perversió del llenguatge aprofitada com a artefacte per a la fascinació i foment de la ignorància popular, i també el rèdit que el sistema establert treu d’aquesta ignorància o passivitat.

Desescalades és un conjunt de relats, presidits per la ironia, i sovint protagonitzats per un mateix personatge, Ell, que pot ser el lector mateix, o no.

La troballa d’uns ossos en una doble paret, entre l’església i la rectoria d’un poble gairebé abandonat, portarà l’inspector Manel Font i la forense Gemma Caldentey a un al·lucinant viatge pel temps, on la realitat i la llegenda s’abracen i es confonen. El recorregut per l’obscurantisme medieval, les tragèdies amagades de la guerra civil i l’opressiva i llarga postguerra els abocarà al trist present d’una anciana, que espera el seu final en una residència, després d’haver sobreviscut caminant per la corda fluixa entre l’amor i la mort.

Roser Vidal viu a Valls, és ginecòloga jubilada i escriu perquè és un exercici mental divertit i engrescador. Compartir el que escriu és el que transforma un cercle viciós en una espiral creativa i, sobretot, és l’estímul per començar una nova novel·la. Aquesta és la quarta novel·la de Roser Vidal, a Quorum Llibres. Després de Cops amagats (2017), Nexes (2019) i Cassandra (2021), les terres del Camp de Tarragona tornen a acollir les investigacions i elucubracions dels protagonistes habituals, seguint el joc que proposa l’autora d’observar, disseccionar i remenar els sentiments humans, per tal de construir personatges i circumstàncies en què tots nosaltres ens podríem trobar poc o molt reflectits.

Poc podia imaginar-se en Kàputx com s’embolicarien les coses quan va rebre l’encàrrec de desplaçar-se a La Malvasia, una casa a prop del monestir de Santes Creus. La propietària, una arquitecta que vol convertir-la en una casa rural de luxe, li demana que aplegui les llegendes locals sobre bandolers perquè la zona tingui un atractiu turístic nou. Però en aquella casa, encara en obres, ja s’hi han viscut diverses amenaces (rodes punxades, pintades fetes amb sang) i en Kàputx hi trobarà un ambient inquietant, fins i tot fantasmagòric.

Qui són l’avi, la mainadera i el nadó que ronden per la casa? Qui és l’home que camina amb una soga a punt? Pot ser que només en Kàputx vegi aquells morts? Què hi va passar, a La Malvasia? Quins secrets de les famílies que hi van viure perduren fins avui? Cal remoure el passat?

Margarida Aritzeta, nascuda a Valls el 1953, és escriptora. Ha obtingut el premi Víctor Català de narrativa i el Sant Joan de novel·la. Ha publicat nombroses novel·les, entre les quals, darrerament, El verí (Cossetània 2002), La maleta sarda (2010), El Gorg Negre (2012), El pou dels maquis (Cossetània 2013) i La filla esborrada (Capital Books 2017).

Una tria personal de l’autor, amb cent llibres que li agraden i que l’han acompanyat al llarg dels anys

«Aquesta obra no és cap cànon. No tindria mai la gosadia d’assajar d’escriure’n cap, perquè, bé que fa molts anys que llegeixo i miro de relacionar fructíferament les meves lectures, no em sento capacitat per sancionar res, ni tinc prou humor per pontificar sobre una matèria tan esmunyedissa i vària com la dels gustos literaris. No: un cànon, qualsevol cànon, acaba sent una impostura caduca, per no dir una superxeria crítica. Aquí dins el lector hi trobarà cent llibres que m’agraden i que m’han acompanyat amicalment al llarg dels anys. Llibres que, en els dies revessos, m’han fet la vida més lleugera de passar, o encara més joiosa, en les hores de llum; i, sempre i en tota hora, més plena de sentit. L’objectiu del llibre és divulgatiu. Tinc l’ambició de presentar-lo com una declarada invitació a llegir i a conèixer les obres glossades. I la pretensió que sigui sempre de lectura agradable.»

El Carpi i la Rachel són una parella de seixanta anys que la rutina ha anat separant fins a convertir-los en dos estranys. Viuen sota un mateix sostre i comparteixen un fill i una néta encantadora. Un dimarts, el Carpi coneix una noia jove i vital a la fundació d'art on treballa i veu com s'obre davant seu una segona oportunitat, un món nou ple d'il·lusions, però també ple d'incerteses i autoenganys. Joan Rendé ha escrit una novel·la intel·ligent i subtil sobre la subjectivitat de l'experiència emocional en un context de galeristes, artistes esnobs i traficants d'obres d'art.

A finals de la dècada de 1920, els Masdéu viuen acomodats en la dictadura de Primo de Rivera. Són catalanistes moderats, amb un negoci de transport entre el port i les fàbriques del Poblenou. Barcelona bull d’activitat. En Joan Masdéu té el somni de ser mariner militar. Com tants joves del moment, sent l’atracció per la modernitat, pel jazz, per l’entrenament físic, pels uniformes, pels grans líders i les solucions dràstiques. També passa moltes hores amb els amics, ballant els moderns balls de moda als EUA, amb el gramòfon del seu pare. Té el cap ple de somnis, però no controla el seu destí. Quan esclata la guerra, s’enfonta amb els anarquistes.

Una nena de tres anys, la Joana, emigra, amb els pares, des d’un poble de la Sierra de Cazorla fins a les muntanyes dels Ports i també del Pirineu català. El seu pare treballa extraient fusta dels boscos i més endavant en una mina de cobalt. La mare, que feia de minyona, ara troba feina en una fonda. L’aïllament d’aquell món i la curiositat per la natura mantenen viva la innocència de la Joana, fins que la mort accidental del pare fa miques aquesta harmonia i ella s’ha de fer dona sobtadament. Aquell món que semblava idíl·lic presenta una cara fosca, com ara els rampells imprevisibles de la mare, jove i vídua. Però la Joana és vital i lluitarà per fer-se un entorn acollidor en un país que ja és el seu país.