Botiga

Us imagineu què passaria si Sant Jordi anés a parlar amb la Moreneta en ple segle XXI, o quin paper pot tenir el cavaller en un relat distòpic de la Barcelona de l’any 2080?

El llibre us convida a fer un viatge introspectiu a través de relats de ficció entorn de la figura de Sant Jordi. Amb ells, podreu apropar-vos una mica més al patró de Catalunya, tant des d’un punt de vista històric com també fent volar la imaginació. Qui ha dit que els mites ja no tenen res per explicar o que d’ells només poden sortir-ne històries infantils?

Autor:

Leo Beltran Garcia

Criat a Badalona i maresmenc d’adopció, des de jove ha tingut inquietuds ben diverses, entre les quals trobem l’amor per la lectura i l’escriptura.

Format en els àmbits de la fusteria i la química ambiental, va cursar un postgrau sobre normatives de la indústria farmacèutica, sector on treballa des de fa més de deu anys. També dedica part del seu temps a fer muntanyisme i a col·laborar amb entitats protectores d’animals, una altra de les seves passions.

Tot això no li ha impedit d’endinsar-se en la literatura. L’interès que sent des de sempre per aquesta disciplina l’ha empès a formar-se i escriure el llibre de relats que teniu a les mans.

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

Amb la compra d'aquest exemplar li enviarem una revista Cultura i Paisatge del número 14

Mecanoscrit del segon origen

Manuel de Pedrolo

Edició especial per la Caixa de Pensions

Proòleg de Francesc Vallverdú 

Coberta: Jordi Fornas

Del 1607 al 1623, Francesc Vicent Garcia esdevingué rector de Vallfogona de Riucorb. Des de bon començament, es distingí dels altres capellans per les seves iniciatives pastorals, socials i culturals, a la vegada que el seu talent literari es propagà per tot el país. El Rector de Vallfogona esdevingué el poeta més destacat de la literatura barroca catalana. Si en vida el rector poeta es caracteritzà pel seu enginy intel·ligent, no menys enginyós ha estat el poble, que ha fet de l’estament clerical font d’inspiració.

Aquest llibre, a més de la seva biografia actualitzada, recull cent vuit episodis històrics, així com nombroses llegendes i anècdotes populars, per primera vegada sistematitzades.

Nota a la 2a. edició:

Editem aquesta segona edició dins l’Any del Rector de Vallfogona, amb la celebració del 400 aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623). En aquesta edició revisada i actualitzada, s’ha ampliat i posat al dia la biografia del Rector, segons les darreres recerques, i les efemèrides posteriors a la seva mort. El llibre també s’ha enriquit amb uns gravats fets pel mateix autor que il·lustren episodis, personatges i paisatges relacionats amb les vivències del Rector

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Francesc Vicent Garcia (1579  1623), conegut com el Rector de Vallfogona, va ser el poeta més rellevant del barroc català

Aquest llibre, publicat en el IV centenari de la seva mort i escrit per Domènec Corbella, pretén apropar la seva figura entre el públic en general. Hi trobareu els episodis biogràfics més destacats de la vida del Rector, una selecció de les seves poesies i, finalment, algunes de les llegendes populars que se li atribueixen, amb els seus característics rodolins. Tot això, acompanyat per unes il·lustracions evocadores i de gran bellesa, obra del pintor Francesc Artigau.

Relats no només irònics, sinó també amb tocs surrealistes, inversemblants, alguns dels quals fan reflexionar d’un possible futur no gaire llunyà.

Sota l’aparença de parlar de la pandèmia de la covid-19, l’autor tracta algunes de les febleses que solen corcar la condició humana: la mediocritat al poder, l’ambició materialista i pretensiosa, allò que traeix la racionalitat, la brutalització de la vida pública. Satiritza la perversió del llenguatge aprofitada com a artefacte per a la fascinació i foment de la ignorància popular, i també el rèdit que el sistema establert treu d’aquesta ignorància o passivitat.

Desescalades és un conjunt de relats, presidits per la ironia, i sovint protagonitzats per un mateix personatge, Ell, que pot ser el lector mateix, o no.

La troballa d’uns ossos en una doble paret, entre l’església i la rectoria d’un poble gairebé abandonat, portarà l’inspector Manel Font i la forense Gemma Caldentey a un al·lucinant viatge pel temps, on la realitat i la llegenda s’abracen i es confonen. El recorregut per l’obscurantisme medieval, les tragèdies amagades de la guerra civil i l’opressiva i llarga postguerra els abocarà al trist present d’una anciana, que espera el seu final en una residència, després d’haver sobreviscut caminant per la corda fluixa entre l’amor i la mort.

Roser Vidal viu a Valls, és ginecòloga jubilada i escriu perquè és un exercici mental divertit i engrescador. Compartir el que escriu és el que transforma un cercle viciós en una espiral creativa i, sobretot, és l’estímul per començar una nova novel·la. Aquesta és la quarta novel·la de Roser Vidal, a Quorum Llibres. Després de Cops amagats (2017), Nexes (2019) i Cassandra (2021), les terres del Camp de Tarragona tornen a acollir les investigacions i elucubracions dels protagonistes habituals, seguint el joc que proposa l’autora d’observar, disseccionar i remenar els sentiments humans, per tal de construir personatges i circumstàncies en què tots nosaltres ens podríem trobar poc o molt reflectits.

Poc podia imaginar-se en Kàputx com s’embolicarien les coses quan va rebre l’encàrrec de desplaçar-se a La Malvasia, una casa a prop del monestir de Santes Creus. La propietària, una arquitecta que vol convertir-la en una casa rural de luxe, li demana que aplegui les llegendes locals sobre bandolers perquè la zona tingui un atractiu turístic nou. Però en aquella casa, encara en obres, ja s’hi han viscut diverses amenaces (rodes punxades, pintades fetes amb sang) i en Kàputx hi trobarà un ambient inquietant, fins i tot fantasmagòric.

Qui són l’avi, la mainadera i el nadó que ronden per la casa? Qui és l’home que camina amb una soga a punt? Pot ser que només en Kàputx vegi aquells morts? Què hi va passar, a La Malvasia? Quins secrets de les famílies que hi van viure perduren fins avui? Cal remoure el passat?

Margarida Aritzeta, nascuda a Valls el 1953, és escriptora. Ha obtingut el premi Víctor Català de narrativa i el Sant Joan de novel·la. Ha publicat nombroses novel·les, entre les quals, darrerament, El verí (Cossetània 2002), La maleta sarda (2010), El Gorg Negre (2012), El pou dels maquis (Cossetània 2013) i La filla esborrada (Capital Books 2017).

Recull de poesia de l’autor Antoni Muset Ferrer, editat per la Impremta Castells l’any 1963 a Valls.

El Carpi i la Rachel són una parella de seixanta anys que la rutina ha anat separant fins a convertir-los en dos estranys. Viuen sota un mateix sostre i comparteixen un fill i una néta encantadora. Un dimarts, el Carpi coneix una noia jove i vital a la fundació d'art on treballa i veu com s'obre davant seu una segona oportunitat, un món nou ple d'il·lusions, però també ple d'incerteses i autoenganys. Joan Rendé ha escrit una novel·la intel·ligent i subtil sobre la subjectivitat de l'experiència emocional en un context de galeristes, artistes esnobs i traficants d'obres d'art.

A finals de la dècada de 1920, els Masdéu viuen acomodats en la dictadura de Primo de Rivera. Són catalanistes moderats, amb un negoci de transport entre el port i les fàbriques del Poblenou. Barcelona bull d’activitat. En Joan Masdéu té el somni de ser mariner militar. Com tants joves del moment, sent l’atracció per la modernitat, pel jazz, per l’entrenament físic, pels uniformes, pels grans líders i les solucions dràstiques. També passa moltes hores amb els amics, ballant els moderns balls de moda als EUA, amb el gramòfon del seu pare. Té el cap ple de somnis, però no controla el seu destí. Quan esclata la guerra, s’enfonta amb els anarquistes.

Una nena de tres anys, la Joana, emigra, amb els pares, des d’un poble de la Sierra de Cazorla fins a les muntanyes dels Ports i també del Pirineu català. El seu pare treballa extraient fusta dels boscos i més endavant en una mina de cobalt. La mare, que feia de minyona, ara troba feina en una fonda. L’aïllament d’aquell món i la curiositat per la natura mantenen viva la innocència de la Joana, fins que la mort accidental del pare fa miques aquesta harmonia i ella s’ha de fer dona sobtadament. Aquell món que semblava idíl·lic presenta una cara fosca, com ara els rampells imprevisibles de la mare, jove i vídua. Però la Joana és vital i lluitarà per fer-se un entorn acollidor en un país que ja és el seu país.

Corria l’estiu de 1946 quan van passar la frontera, carregats amb macutos feixucs i un punt de llum a la mirada. Nou mesos més tard, el pou que havien començat a cavar es va quedar a mitges i la runa va colgar la seva història entre silencis i pors. 

Van ser uns temps de privacions, tortures, presons i morts, però també de coratge, amors i rialles i corregudes furtives sota els ametllers florits. Per aquells temps, els nens i nenes de la guerra es feien adults molt de pressa i aprenien a oblidar el que vivien de dies per poder dormir a les nits. A penes ens ho han explicat.

«Tots sabeu per què som aquí. Hitler vol una relíquia, el Graal, i nosaltres impedirem que la tingui. Això també és una manera de continuar i guanyar la guerra.»

El Graal, la copa en què Jesús va beure en l’Últim Sopar, ha estat un dels objectes místics més cobejats per governs, arqueòlegs i religiosos. Entre ells, Adolf Hitler, que havia impulsat una recerca tenaç arreu del planeta per aconseguir peces suposadament màgiques o sobrenaturals. 

L’objectiu era que el Tercer Reich durés mil anys, ja que es creu que el Graal concedeix la immortalitat. I totes les pistes conduïen els nazis cap a Catalunya, on podrien haver viscut els descendents de Jesús i on podria estar oculta la Santa Copa.

Però a la Catalunya destruïda, vençuda i humiliada de 1940, sota les urpes dels nous governants franquistes, encara hi ha qui —com Emili Galera i altres republicans clandestins— s’oposarà a les forces feixistes per evitar que el Graal acabi en mans de Heinrich Himmler, que viatjarà fins a Montserrat per apoderar-se’n. Sense saber que a Barcelona la seva vida correrà un greu perill.

Tots els personatges de La filla esborrada amaguen secrets, com si aquell hivern de 1945, en la duríssima postguerra espanyola, aquesta fos l’única manera de viure i sobreviure. Uns, com la Laura, per la vergonya d’haver sofert un trauma i imaginar obstinadament la seva venjança; altres, com el Gabriel, per la lluita antifranquista que el fa viure ocult en les muntanyes amb un grup de maquis.

Ella és una joveneta que somia encara històries de pirates i princeses; ell, un home que ha sobreviscut a cinc anys de guerra. Viuran una història d’amor en temps difícils, marcada per secrets que duraran dècades.

¿Per què l'escriptor Néstor Luján (1922-1995) no va arribar a construir una obra literària d'alta volada, tot i el seu talent i les grans expectatives que havia despertat a primers dels anys 40 en l'entorn intel·lectual de Destino i especialment en Josep Pla? ¿Per què, a partir d'un cert moment, Luján va preferir posar l'art en la vida i no en l'obra, i substituir la seva veu interior per la d'un personatge de la seva creació que el va anar convertint en un espectador impotent de si mateix? En aquest llibre el periodista Enric Vila assaja respostes convincents a aquestes preguntes. L'autor converteix un article de Luján publicat a Destino el desembre de 1947 en el símbol de la rendició artística de Luján, i en el punt de partida de la transició gradual del dandi rebel i perfectament organitzat contra la felicitat, al Luján hedonista.

Visió obliqua i sense concessions de l'erm intel·lectual de la postguerra espanyola, Néstor Luján: entre el rostre i la máscara és un pamflet que enlluerna, escrit amb un estil incisiu i sense aturador, dotat d'una rara penetració psicològica. \nFet i fet, aquest escrit alhora implacable i sensible, guanyador del II Premi IDEES d'Assaig Breu 2003, va més enllà de la peripècia biogràfica d'un autor concret per esdevenir una apassionada defensa del difícil camí de l'artista o de l'intel·lectual en temps difícils per a la llibertat de creació i de pensament.

Joan Maluquer de Motes (Barcelona, 1915-1988) va ser un dels puntals del desenvolupament modern de l’Arqueologia i de la Prehistòria a Catalunya. Aquest llibre descriu la seva trajectòria vital i intel·lectual i destaca la seva visió de la immigració com un dels elements centrals en els orígens de la civilització ibèrica. L’arc mediterrani és, per a Maluquer de Motes, un espai de contactes, d’intercanvis culturals, econòmics i socials; un autèntic melting pot.

L’interès per llegir i interpretar la geografia física i humana dels llocs que visita queda palès en el diari que l’arqueòleg escriu sobre el creuer per la Mediterrània de 1933. El text és un testimoni de primera mà amb acurades observacions sobre el paisatge, la fauna, l’arquitectura, la petja de la presència catalana medieval, però també sobre les inquietuds de la gent: els estudiants musulmans de Tunis, el moviment nacionalista del nord d’Àfrica o les aspiracions nacionals dels jueus a Palestina, entre altres.