Botiga

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928)

Josep M Vallès i Martí

JOSEP M. VALLÈS I MARTÍ (l'Espluga de Francolí, 1945). La seva carrera professional es desenvolupà en la gerència empresarial; i el seu oci, en la promoció cultural a la seva vila com a historiador local. Fundà l'Escola de Música del Casal (1978), ocupà la presidència del Casal de l'Espluga (1981-1985), promogué la reaparició de la revista El Francolí, el premi de recerca Bernat Morgades i fou fundador del Centre d'Estudis Local del Casal (1983). També fou alcalde de l'Espluga (1989). Autor de diversos treballs i articles, ha donat conferències i ha publicat: 

La custòdia de la Parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí (2003), De l'idealisme a l'oblit. Poesia i teatre de Pere Antoni Torres Jordi (2007), L'Espluga de Francolí en els setmanaris de Montblanc, 1903-1923 (2008), Josep Cabeza i Coll (2009), Rafael Battestini i Galup (1886-1939). Catalanista. Víctima de la repressió franquista (2009), Judici a un poble. La mort del cobrador a l'Espluga de Francolí, 1899 (2013), El celler de Baix. Visió històrica d’una obra col·lectiva (1913-2013), (2014), La Conca de Barberà en el temps de la Mancomunitat de Catalunya (1911-1923) -Premi Aires de la Conca 2016, Relats i cròniques. L’Espluga de Francolí 1900-1923 (2017), Ramon Muntanyola “…una gran llum d’esperança” amb Joan Maria Pujals (2018),

De la Dictadura a la República: L’Espluga de Francolí 1923-1931 (2020), Visca la república! L’Espluga de Francolí 1931-1936 (2021), El violinista cec. Josep Maria Serret i Bou 1838-1892 (2022). Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928) (2023) és el seu darrer llibre.

És membre dels Centres d'Estudis de la Conca de Barberà i de les Garrigues, en les revistes dels quals ha publicat articles. És membre del Consell Editorial de la revista Cultura i Paisatge.

La concepció i la projecció del procés de recuperació i reivindicació del conjunt arquitectònic de l’Antic Hospital del Coll de Balaguer, a càrrec de l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, ha comportat que s’hagin portat a terme un seguit d’actuacions que ha esdevingut cabdals per a la preservació d’aquest conjunt monumental. Aquesta iniciativa no tan sols ha propiciat que s’hagin articulat els projectes arquitectònics d’algunes de les principals parts de l’edificació, amb motiu de la seva preservació i condicionament, sinó que, a la vegada, ha fomentat els estudis històrics i arqueològics per al seu coneixement i reivindicació. Aquesta publicació recull els resultats de la intervenció arqueològica (Isidre Pastor i Batalla) i l’estudi antropològic (Núria Armentano i Oller) de la necròpolis d’època baixmedieval de l’Hospital, durant els treballs de restauració de la torre sud-oest i el pati annex durant el període de 2013 a 2016.

Isidre Pastor i Batalla. Arqueòleg i historiador de l’Art, llicenciat per la Universitat de Barcelona. Exerceix com a lliure professional en matèria d’arqueologia i patrimoni. Com a medievalista participa en diverses línies de recerca sobre els processos d’expansió feudal i la materialització de la seva articulació territorial, principalment amb referència a l’arquitectura d’època medieval i moderna. En el marc d’aquesta disciplina ha participat en l’elaboració, direcció i execució de nombroses intervencions arqueològiques i en projectes de recuperació i reivindicació del patrimoni arquitectònic.

Núria Armentano i Oller. És llicenciada en Història (1998) i doctora en Antropologia Biològica (2013) per la UAB. Treballa com a antropòloga per a diferents empreses d’arqueologia i patrimoni. Des de 2017 porta la gestió i l’explotació del laboratori de paleopatologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. La tasca d’antropòloga de camp i de laboratori la combina amb la docència universitària com a professora associada de la Unitat d’Antropologia Biològica del Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

ACTES DEL SEGON CURS-SIMPOSI SOBRE EL MONAQUISME CISTERCENC

SANTES CREUS 2008

SUMARI:

El context històric del procés d'esclaustració i de desamortització a Espanya, Antonio Moliner Prada

Los archivos y bibliotecas del Císter en Navarra. Patrimonio desamortizado y destino de estas fuentes, Julia Pavón Benito

Metodología y causística en el estudio de las desamortizaciones, Pascual Marteles López

Exclaustracions i desamortitzacions a Poblet i Santes Creus (comarques de Tarragona), Salvador-J. Rovira i Gómez

La desamortització dels ordes monàstics cirtercencs a les comarques lleidetanes, Carme Solsona i Sorrosal

La desamortització del monestir de Valldigna, Joan Brines i Blasco

Exclaustració i desamortització de Benifassà, Carme Comas Cifre i Joaquim Comas Dellà

ACTES DEL PRIMER CURS-SIMPOSI SOBRE EL MONAQUISME CISTERCENC

El Cister: poder i espiritualitat (1150-1250)

SUMARI:

De Valldaura a Santes Creus: el procés de creació i formació d'un monestir cistercenc a la vora del riu Gaià (1150-1226), Joan Papell i Tardiu

La implantació del Cister al territori: la formació del patrimoni i la transformació del paisatge, Jordi Bolòs

La tipologia de les construccions conventuals cistercenques: un espai per a l'espiritualitat i per al treball, Jesús M. Oliver

L'economia monacal. Treball i renda feudal en els monestirs cistercencs, Antoni Virgili

Tipología de las iglesias y estancias claustrales en los monasterios femeninos cistercienses de Castilla y León. Estado de la cuestión, Elena Casas Castells

La monarquia, l'aristocràcia feudal i el desplegament del Cister a Catalunya, Maria Bonet Donato

Imatges de la monarquia dins d'un espai monàstic: Santes Creus, Marta Serrano Coll

Taula rodona del Primer Simposi sobre el Monaquisme Cistercenc (9 de juliol de 2005)

Josep Roig Magriñà (Valls, 29 de setembre de 1917 – Sant Cugat del Vallès, 18 de maig de 2004) va ser un cooperativista agrari català rellevant en tres àmbits de la província de Tarragona: la Societat Agrícola de Valls, de la qual va ser president (1954-1978); la Unión Territorial de Cooperativas del Campo, de la qual va exercir de secretari des de 1958, i posteriorment de vicepresident fins al 1976, i la Unió Agrària Cooperativa de Reus, de la qual fou vicepresident (1963-1976). Afiliat a ERC, s’exilià després de la derrota a la guerra d’Espanya. En el seu retorn, protagonitzà una època brillant de gestió i impuls a la Societat Agrícola en ple franquisme, tot i ser d’esquerres, gràcies al seu pragmatisme unificador.

En el seu pas per la cooperació de segon grau a Reus, portà el timó de la comercialització i obrí mercats difícils a l’estranger en una Espanya autàrquica. La darrera etapa la va viure com a conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca i posteriorment diputat de la Generalitat restaurada, sota la presidència de Josep Tarradellas (1977-1982). En el curs de la seva vida rebé diverses condecoracions i reconeixements.

A vegades, l’atzar es creua en el nostre camí i un document que ha dormit oblidat prop de noranta anys ens posa davant dels ulls tot un món. El diari personal de Mercè Julià arriba a les mans dels autors per explicar-nos en primera persona una vida atrapada en una biografia. La jove, a punt de celebrar els 18 anys, plena d’expectatives i de joia vital, entra en una etapa d’insatisfacció i incertesa, conscient de l’arribada de l’edat adulta i del pas inexorable del temps, i de les limitacions que les convencions de la seva època i de la seva classe social imposaven a les dones. Vides viscudes, llocs, anhels, projectes tan sols embastats, barcelonines del primer terç del segle XX, amics, una ciutat preparant l’Exposició Internacional, i també la seva estada al mas La Sabatera, de Montblanc, i un viatge a Mallorca. A través de les pàgines escrites fa cent anys revivim les experiències de les nostres àvies, i copsem les seves raons i les opcions que la vida els oferia.

«A dalt al terrat, a on vaig pujar, apoiats els colzes a la barana, contemplava sense veure, enllà… d’enllà. Haguera volgut volar, ser aucell, fondre’m.»

Barcelona, 22 de gener de 1918

En un país com el nostre, en un procés obert de construcció nacional, és necessari recuperar la memòria històrica, i el nom del doctor Battestini forma part d’aquesta recuperació. Aquest llibre ofereix llum sobre el que va passar, les venjances, les enveges, els delators, els testimonis, i també sobre els que el van voler ajudar el doctor Rafael Battestini, restableix l’honor i la memòria d’un home bo que morí assassinat, precisament, per estimar la vida dels altres.

Amb l’enderrocament de les muralles i la urbanització de l’Eixample, Barcelona va viure un període de transformació social i urbana sense precedents. Així, el Liceu, l’Hipòdrom, els parcs d’atraccions o el passeig de Gràcia eren llocs on exhibir l’última moda, iniciar relacions o, simplement, passejar i badar. I a l’Eixample, amb l’esclat del Modernisme, es van anar alçant edificis que rivalitzaven en ostentació i singularitat. \n \nL’esplendor de la burgesia repassa un període de gran brillantor social, cultural i artística per a Barcelona.

La ciutat de Tarragona no ha estat mai conscient de la seva arquitectura de l’època que comprèn les darreries del segle XIX i les primeres dècades del segle XX, ni l’ha estudiada com s’ha fet en altres indrets, tot i que té una herència modernista considerable. De manera fragmentària han aparegut articles i treballs de diversos estudiosos, però tot aquest corpus escrit feia pensar en la necessitat de disposar d’un treball que mostrés, de manera divulgativa, les obres que contenen formes arquitectòniques que usà el Modernisme.

Aquesta guia neix amb la pretensió que la persona que s’acosti a Tarragona per conèixer-ne les obres modernistes, s’assabenti de quins foren els diferents aspectes que aquesta moda va deixar impresos en les cases tarragonines, de com fou la seva manera de plantejar-los i de què va permetre que es construïssin uns edificis i no uns altres.

El 17 de novembre de 2019 ens deixà l’Antoni Torrell, artista, membre fundador de La Gent del Llamp i una de les ànimes de la galeria-cafè Poetes que tanta empremta ha deixat en la cultura de Tarragona. Aquest llibre vol retre-li homenatge i conservar-ne la memòria.

Part del llibre està constituït per textos de Pere Anguera, Xavier Amorós, Margarida Aritzeta, Odile Arqué, Cinta S. Bellmunt, Joan Cavallé, Jordi Cervera, Lurdes Malgrat, Adam Manyé, Cinta Mulet, Isabel Ortega, Montserrat Palau, Marcel Pey, Fermí Roig, Magí Sunyer, Àngels Torras, Olga Xirinacs i Joaquim Martín.

A través de nou documents relacionats directament amb l’eremita Ramon i d’un text hagiogràfic de la seva vida s’elabora el seu esbós biogràfic. Ramon integrà inicialment el grup d’anacoretes dirigit per l’ermità Poblet i instal·lat en el territori que l’any 1150 el comte barceloní Ramon Berenguer IV concedí a l’abat de Fontfreda perquè hi constituís un monestir cistercenc. Això comportà el desplaçament dels eremites a altres llocs: Ramon traspassà la serra del Tallat i s’establí a la banda septentrional, al lloc que es dirà Vallbona i d’on agafà el cognom. Amb els deixebles que ben aviat se li ajuntaren hi organitzà una comunitat mixta d’anacoretes, d’homes i de dones. L’any 1154 hi consta ja una església on els ermitans participaven en els actes litúrgics. Ramon promocionà l’eremitisme a altres contrades, com ara les Garrigues, a Cérvoles, i al Montsant, a Poboleda. En preveure el seu futur traspàs, amb la col·laboració de l’abat de Poblet, amb el qual va signar una concòrdia l’any 1171, aconseguí que el capítol general del Cister acceptés la integració de les eremites a l’orde cistercenc. Ensinistrades i formades en la vida i pietat d’aquest orde per monges vingudes de Tulebras (Navarra), es constituí una comunitat a Colobrers, que a la mort del fundador es traslladà a Vallbona i que ha perviscut ininterrompudament fins als nostres dies.

Palaus de Barcelona. Cases senyorials i vida privada de l'aristocràcia fa un esplèndid recorregut per la vida i les possessions de l'aristocràcia barcelonina entre finals del segle xviii i mitjan segle xx. L'obra ens mostra l'organització de la casa, les relacions de parentiu, el món tancat de la família, la vida social, els balls, els casaments…, però sobretot ens descobreix els espais que es van fer construir i on vivien: els palaus, edificis encarregats als millors artistes i arquitectes per ressaltar la seva categoria. Alguns d'aquests habitatges aristocràtics els coneixem prou bé, perquè són monuments emblemàtics de la ciutat; en aquesta obra en descobrirem molts altres: cases senyorials amb estances esplèndides, amb peces artístiques i mobiliari excepcional, amb patis i jardins privats... rere façanes sovint discretes que oculten l'esplendor d'un temps passat.

Escofet, símbol industrial de Barcelona no és un sol llibre, sinó diversos llibres alhora. D'una banda, és la història de la indústria Escofet, creada el 1886, que és avui la principal a Catalunya en producció de paviments i elements urbans, tal com ho va ser als seus inicis en el disseny i la producció de mosaic hidràulic. A més, narra les vicissituds de la família Escofet, que s'hi ha mantingut al capdavant, amb la creació de valor com a divisa. També mostra la simbiosi d'una indústria creativa amb les arts, el disseny i l'arquitectura, i finalment posa de manifest l'estreta relació d'Escofet amb la transformació urbana moderna de Barcelona, des dels panots característics de la ciutat fins a la participació en grans projectes urbanístics i en edificis emblemàtics.\nLes empreses de base familiar sovint acumulen història i solera, però el que caracteritza a Escofet és que, dirigida per persones amb visió i esperit avançat, ha estat capaç de projectar una ànima singular, un perfum de modernitat i rigor que ha acompanyat a la ciutat de Barcelona en la creació del seu imaginari col·lectiu.

Per endinsar-nos en la vida quotidiana del segle XVIII al barri del Born, un espai que conserva en les seves pedres la memòria viva de Barcelona. \n \nPer contemplar els carrers de la nostra història al descobert, tal com eren.

El juliol de 1713 es va iniciar el setge més ferotge que hagi patit mai Barcelona. Les tropes de Felip V van encerclar la ciutat i, davant la resistència heroica dels barcelonins, van assetjar-la més d'un any, fins a la fatídica derrota de l'11 de setembre de 1714. Bombes, conspiracions, batalles, fam, revoltes i escaramusses van alterar la vida d'una ciutat festiva i oberta, abocada de cop als efectes més negres de la guerra.\nA Barcelona 1714 es recupera la memòria d'aquest setge –en tota la seva complexitat històrica i humana– a partir de cartes, dietaris i cròniques dels seus protagonistes, tant del bàndol dels assetjadors borbònics com dels defensors de Barcelona. Es tracta de testimonis en primera persona de cavallers, apotecaris, nobles, militars, advocats, consellers, professors, clergues o ambaixadors que dibuixen un retrat col·lectiu de la ciutat durant el setge, així com dels fets de la Guerra de Successió que el van precedir i de les conseqüències funestes en els anys immediatament posteriors a la derrota.\nEl setge de Barcelona en primera persona

L'Onze de Setembre de 1714 a Barcelona, com mai no s'ha vist fins ara \nLa guerra de Successió va enfrontar els països que, després de la mort de Carles II, acceptaven Felip d'Anjou com a nou rei d'Espanya i els que volien que ho fos l'arxiduc Carles, entre els quals Catalunya, Portugal, Àustria i Gran Bretanya. \nEntre 1702 i 1714 Catalunya defensarà les seves llibertats polítiques tradicionals i una manera d'entendre el govern més oberta i avançada, com corresponia a un país que s'estava modernitzant; i s'oposava a la monarquia absolutista borbònica, que mantenia els privilegis dels nobles i l'església i que frenava el desenvolupament de les forces productives. \nPer raons d'estratègia internacional els diversos països aliats abandonen les armes i des de 1712 Catalunya queda sola en la defensa dels seus drets. La superioritat de l'exèrcit borbònic acaba posant setge a Barcelona i el llibre mostra com, en poc temps, els catalans organitzen un exèrcit extraordinari, que és capaç de defensar heroicament cada pam del territori. \nLes magnífiques il·lustracions de Guillem H. Pongiluppi mostren amb gran detall l'organització i la dotació dels exèrcits, les tàctiques de guerra del moment i el desenvolupament del setge fins a la capitulació final de Barcelona. Eren les tres de la tarda de l'11 de setembre de 1714. \n \nEl primer llibre il·lustrat amb motiu dels 300 anys de l'Onze de Setembre. \n \n 

Il·lustracions de Jordi Romero

Gairebé sense voler-ho, com si fos un joc i un passatemps, el Jordi Romero va utilitzar el seu mur a Facebook per sorprendre els seus conveïns amb una sèrie de perfils ombrejats de reusenques i reusencs. En una ciutat on tothom es coneix, va ser capaç d’innovar en el sempre complex gènere del retrat cercant una nova tècnica per dibuixar la gent que l’envolta. Una mena d’ombres xineses que sorprenen per la seva enorme precisió i que permeten identificar d’immediat el personatge resseguit. Ara Romero, en aquest llibre, ha fet un primer arreplec d’aquests dibuixos. Són 100 personatges que compten amb l’aportació literària de Josep Baiges, que s’ha encarregat de complementar, amb la paraula escrita, la creació de Romero. De moment són 100, però ambdós ja treballen per continuar fent d’aquesta sèrie un autèntic qui és qui del Món de Reus.