Botiga

El febrer de 1923, el científic Albert Einstein va visitar Catalunya per fer-hi unes conferències. Durant el transcurs d’aquest viatge, va anar a visitar el Monestir de Poblet i va parar a l’Espluga de Francolí, on va trobar uns nens que jugaven al carrer i s’hi va acabar fotografiant.

Aquest conte té un doble vessant: per una banda, posar en valor el dialecte que es parla a l’Espluga de Francolí, amb el qual està escrit el llibre, i, per l’altra, commemorar el centenari del pas d’Einstein per aquesta població.

El llibre conté una història infantil ambientada en el context d’uns nens que juguen al carrer i es troben amb Einstein. Cada escena de la història va acompanyada d’una il·lustració que es pot pintar, i al final del llibre hi trobem una sopa de lletres amb vocabulari espluguí i la fotografia original d’Einstein a l’Espluga de Francolí, així com una breu presentació del científic.

Autores

ELISENDA ROSELL ANDREU és professora de llengua i literatura a l’Institut Joan Amigó de l’Espluga de Francolí.

LAURA MAGRINYÀ PANADÈS és il·lustradora i conservadora-restauradora de béns culturals.

Catàleg de l’exposició Josep Busquets. Escultures, que es va poder veure del 19 de maig al 16 de juliol de 1995 al Museu de Valls.

Autors dels textos: 

Teresa Camps; Jordi París i Fortuny

Lluís Companys era un home distret. A Francesc Macià l’obsessionava la puntualitat. Pompeu Fabra va estar a punt de calar foc a un tramvia ple de gent. Les aristòcrates barcelonines es feien passar per dones de la neteja per no pagar entrada a l’exposició del 1929…

Aquest llibre ofereix un viatge insòlit a la Catalunya dels anys 30 a partir de textos de la secció “Mirador Indiscret” del setmanari Mirador. Són anècdotes, xafarderies i historietes; petites joies que retraten l’època amb una mirada única, amanida amb humor i un punt de malícia.

Mirador indiscret combina rigor periodístic i esperit lúdic per ensenyar l’altra cara de la política, la cultura i la vida quotidiana d’un país en transformació. Un llibre ideal per a qui vulgui esbossar un somriure mentre espia el passat pel forat del pany.

Aquest llibre s'ha imprès a Catalunya.

L’autor

Carles Singla (El Pla de Santa Maria, 1966) és periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat a l’Avui i al Diari de Barcelona i col·laborat en mitjans com El Temps i El País. Ha publicat els llibres He perdut el meu piano (1988) i ‘Mirador’ (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d’una idea de país (2005) i és autor de diversos articles i capítols de llibres acadèmics.

L’àngel del Noucentisme

Vida i obra del pintor Manuel Humbert

Lluís Boada Domènech

Josep Pla considerava Manuel Humbert “un home d’un interès extraordinari”. Dotat d’un talent innat per al dibuix, de ben jove es va anar formant com a pintor a París. Va freqüentar grans figures de les arts i el pensament: Modigliani, íntim amic seu, li va fer dos superbs retrats; Picasso el va dur a regirar quadres de Cézanne al magatzem de Vollard; Miró li va demanar el taller en cartes divertidíssimes; Ors el va comparar amb Leonardo; i Pujols el va definir com el pintor angèlic d’un Noucentisme crític, però benhumorat, i socialment i culturalment molt ambiciós. Són molts els personatges brillants que apareixen en aquestes pàgines, sempre revelant algun aspecte de la vida i, sobretot, de l’obra de qui va ser guanyador del primer Premi Nonell de pintura instaurat per la Generalitat republicana l’any 1934. Lluís Boada ens porta de la mà d’Humbert i per un camí bell i inèdit a penetrar en la història del segle XX.

Lluís Boada Domènech

És doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de París i en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra amb una tesi sobre el pintor Manuel Humbert. Ha estat professor de Planejament Urbà i Regional a la Universitat Federal de Rio de Janeiro i director dels Programes de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona. Ha publicat: Una economia poètica (Argos Vergara, 1984), Rio de Janeiro (Destino, 1989), O espaço recriado (Sao Paulo: Nobel, 1991), Medio ambiente y territorio (TF Ediciones, 2007), Manuel Humbert (Fundació Apel·les Fenosa, 2007) i La senectud del capitalismo (ED Libros, 2017).

[© Josep Maria Cortina]

L'esperit de vi és un relat estirat [notis la intenció] que el Joan Rendé aprofita per afegir algunes notes més a la seua particular partitura autobiogràfica que ha anat component en els seus darrers llibres, principalment. Ballaven el black bottom de 2020 i Desescalades de 2021 en són el corpus principal. Amb esperit de vi l'autor entra en records molt personals, dels que sovint fan mal perquè no acaben bé.

«Vistes del pont estant, les acàcies de sota la carretera eren mig amagades darrere la fassina, la vella fassina on els avantpassats del Nen havien fos el vi (de casa i dels de fora de casa) per a transformar-lo en alcohol d’exportació: horlandes. Ell només n’havia sentit a parlar, perquè ja feia anys i panys que tot just era un casalot tancat. El pare de vegades hi posava mules per a vendre, de vegades hi engreixava porcs. Encara hi havia els cups i un bocí de la bomba de trascolar… Aleshores el Nen no podia saber que aquell lloc esdevindria un dels motius de la seua vida i, després, de la seua desolació.»

Joan Rendé (Barcelona, 1943). Creix entre l’Espluga de Francolí, Barcelona i Cabra del Camp, en una família dedicada a la pagesia. De jove s’instal·la a Barcelona, estudia periodisme, uns cursos de medecina i uns altres de filologia catalana. Professionalment, s’ha dedicat a la literatura, l’articulisme d’opinió (una part del qual amb el pseudònim Doctor Scòrpius) i ha estat guionista de ràdio i televisió. Pertany a la generació literària dels anys setanta. 

Entre les seves obres destaquen: Sumari d’homicida (premi Víctor Català 1977), Llibre de Figuracions (1981), La cavalleria impossible (1992), El barber violador (Premio Nacional de la Crítica, 1997), La pedra a la sabata (premi Mercè Rodoreda i premi de la Crítica Serra d’Or 2003), Un dimarts(2008), Els anys de la serp (2017), Ballaven el black bottom (2020), Desescalades (2023). Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs i va ser fundador i primer director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. 

A primeries dels anys noranta va fundar amb el seu germà el celler Rendé Masdéu a l’Espluga de Francolí, compaginant des d’aleshores la vitivinicultura amb la literatura. El 22 d’octubre de 2019 la fúria del Francolí va fer desaparèixer el celler, instal·lat en una vella fassina al costat del riu.

És el número 21 de la col·lecció Envinats, que vincula el vi amb les arts i la creació.

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

Amb la compra d'aquest exemplar li enviarem una revista Cultura i Paisatge del número 14

El cant de la joventut

Montserrat Roig

Recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit

Amb la compra d'aquest exemplar li enviarem una revista Cultura i Paisatge del número 14

Una cultura sense llibertat

Joan Triadú

L’obra de Francesc Vicent Garcia i l’Acadèmia de Bones Lletres

Albert Rossich Estragó

Discurs llegit el dia 10 de febrer de 2022 en l’acte de recepció pública de l’acadèmic electe Dr. Albert Rossich Estragó a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, sobre l’obra de Francesc Vicent Garcia i discurs de contestació de l’acadèmic numerari Dr. Manuel Jorba.

BARTOLOZZI BORRELL: El secret del Port

Rafael Bartolozzi i Josep Borrell Garciapons

Catàleg de l’exposició BARTOLOZZI BORRELL: El secret del Port.

Del 3 de maig a l’1 de juliol de 2001.

Tinglado 2. Moll de Costa. Port de Tarragona

Amb textos de:

Carles Hac Mor

Ester Xargay

Vicenç Altaió

100 corsaris coordinats per la capitana Núria Aymamí.

Història del tresor del Port per Carles Hac Mor i Ester Xargay

El tresor de l’art del segle XX al MACBA per Vicenç Altaió

Cor-saris descobridors del seu tresor:

Adela Aymamí Llauradó; Agustí Martí; Albert Gimeno: Alfredo Cuervo; Ana María González González; Ángel Alonso; Ángel Serrano; Anna Heras Casademont; Anna Palomo, Antina de la Torre; Antonio Ferrer; Assumpta Rosés; Baltasar Porcel; Bigas Luna; Carles Hac Mor; Celia Orós Vlencia; Cesáreo Rodriguez Aguilera; Cinta S. Bellmunt; Conchita Minguell Zanuy; Daniel Giralt-Miracle; Dieter Mahlow; Dolors Juanpere; Emilio Echavaren; Enric Olivé-Serret; Enrique Hernández Gajate; Ernesto Ruiz Bayón, Ernesto Ventós Omedes; Esteban Duran; Ester Buscail Jori; Ester Xargay; Ethel Martí; Eudald Carbonell; Federico Hilario GIner; Fèlix Canet; Fernando Arrabal; Florencio Arnan y Lombarte; Francesc Giralt; Francis Bartolozzi; Francisco Mitjans Miró; Franco Lombardo; Gabriel; Gabriel Comes; Gemma Torelló Sibill; Giorgio Serafini; Glòria Cot; Hans Meike; Iraida Cano; Isidoro Prenafeta; Jaime Martínez Parrilla; Jaume Vallcorba Plana; Jesús Gómez García; Joan Abelló Juanpere; Joan Gaspar i Farreras; Joan Guitart i Agell; Joan Illa Morell; Joan Martí i Castell; Joan Rodés Parellada; Joan Sebastià Aymamí; Joaquim Mallafrè; Jordi Estadella; Jordi Garcés; Jordi GInebra; Jordi Moreno; Jorge Fernández León; José Alexanco; José Corredor-Matheos; José Miguel Iriberri; JOsep Borrell Garciapons; Josep Gomis i Martí; Josep Maria Fortuny; JOsep Miquel Garcia; Juan Mari Arzak; Kerles Torra; Llorenç Barber; Lluís Badia i Chancho; Lola Mitjans de Vilarasau; Maisa Minguell; Manel Llauradó; Manel Sanromà; Manuel Castellet; Maria Jesús Cadierno; Maria Lozano Uriz; Maria Vidal; Marimar Lozano Bartolozzi; Marta Berdini; Montse Aymamí; Montse Mateu; Nil S. Bartolozzi; Núria Aymamí; Núria Gómez Granés; Núria Hernández Rivera; Pau Herrera; Pedro Lozano Bartolozzi; Pedro Luís Lozano Uriz; Pilar Dolç; Quim Font; Rafael Bartolozzi; Ramon Ballesté; Ramon Gomis; Ramón Sánchez Ramón; Ricardo Sánchez-Bretaño; Ricart Llonch; Rosa Lentini; Rosa M, Ricomà; Rosa Pagès; Rufino Mesa; Sagrario Huelin; Salvador Juanpere; Sara Berdini; Silvia Adela Kohan; Tesi Rivera; Victoria Combalia; Vicenç Altaió; Xavier Allué; Xavier Amorós.

Del 1607 al 1623, Francesc Vicent Garcia esdevingué rector de Vallfogona de Riucorb. Des de bon començament, es distingí dels altres capellans per les seves iniciatives pastorals, socials i culturals, a la vegada que el seu talent literari es propagà per tot el país. El Rector de Vallfogona esdevingué el poeta més destacat de la literatura barroca catalana. Si en vida el rector poeta es caracteritzà pel seu enginy intel·ligent, no menys enginyós ha estat el poble, que ha fet de l’estament clerical font d’inspiració.

Aquest llibre, a més de la seva biografia actualitzada, recull cent vuit episodis històrics, així com nombroses llegendes i anècdotes populars, per primera vegada sistematitzades.

Nota a la 2a. edició:

Editem aquesta segona edició dins l’Any del Rector de Vallfogona, amb la celebració del 400 aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623). En aquesta edició revisada i actualitzada, s’ha ampliat i posat al dia la biografia del Rector, segons les darreres recerques, i les efemèrides posteriors a la seva mort. El llibre també s’ha enriquit amb uns gravats fets pel mateix autor que il·lustren episodis, personatges i paisatges relacionats amb les vivències del Rector

"Avui m’agradaria demanar que comencem a somiaráun pla per construir un món millor. Un món mes just.áUn món d’homes mes feliços i dones mes felices queásiguin sincers amb ells mateixos. I aquesta es la maneraáde començar: hem d’educar les nostres filles d’unaámanera diferent. I tambe hem d’educar els nostres fillsád’una manera diferent". (Chimamanda Ngozi Adichie)

Un llibre que recull el transcendental discurs que va oferir l’autora a TEDTalkásobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Un breu assaig que te elápoder que les seves paraules ressonin dins el cap de qui les llegeix. Aquest es elápoder que tenen els grans assajos per canviar la societat.

Torna una de les veus africanes més reconegudes amb un petit gran llibre sobre la importància d’educar en el feminisme.

Aquest llibre reprodueix una carta que Chimamanda Ngozi Adichie, una gran veu en la lluita per la igualtat dels gèneres, va escriure a la Ijeawele, una amiga d'infantesa, després que aquesta li demanés consell per educar la seva filla com a feminista. Chimamanda elabora en quinze punts un veritable manifest que va més enllà del cas personal de la Ijeawele, i que ens recorda a tots, homes i dones, joves i adults, africans o no africans, la gran responsabilitat que tenim per aconseguir, mitjançant l'educació i l'exemple en el dia a dia, que les nenes i els nens del futur visquin en llibertat en una societat veritablement igualitària.

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest llibre és un petit compendi i alhora reivindicació de les dues facetes potser menys conegudes de l’escriptor Josep Vallverdú: la d’articulista i la de ninotaire. De manera extraordinària, totes dues han anat a confluir en una publicació mensual local, El Francolí, amb qui ha mantingut i encara manté una llarga, noble i productiva relació. I és que el mestre va viure 27 anys a l’Espluga de Francolí i, ja abans d’installar-s’hi, va començar a escriure a la revista que edita el Casal de l’Espluga.

Amb aparicions esporàdiques des del gener de 1986, Vallverdú de seguida es va guanyar una columna fixa d’opinió que va anomenar Potser sí… i que, rebatejada el 2012 com a Tassa i mitja, ha mantingut cada mes de manera gairebé ininterrompuda per retratar la realitat local, la nacional i la global des del seu prisma privilegiat. Tot plegat, amanit des del març del 2020 amb les seves il·lustracions a la secció La Rialleta. Tot un tresor del qual us volem llegar el present recull.

Relats no només irònics, sinó també amb tocs surrealistes, inversemblants, alguns dels quals fan reflexionar d’un possible futur no gaire llunyà.

Sota l’aparença de parlar de la pandèmia de la covid-19, l’autor tracta algunes de les febleses que solen corcar la condició humana: la mediocritat al poder, l’ambició materialista i pretensiosa, allò que traeix la racionalitat, la brutalització de la vida pública. Satiritza la perversió del llenguatge aprofitada com a artefacte per a la fascinació i foment de la ignorància popular, i també el rèdit que el sistema establert treu d’aquesta ignorància o passivitat.

Desescalades és un conjunt de relats, presidits per la ironia, i sovint protagonitzats per un mateix personatge, Ell, que pot ser el lector mateix, o no.

Catàleg de l’exposició “Un inventari poètic del Camp de Tarragona” que el Museu de Valls dedicà al seu artista de capçalera Jaume Mercadé i Queralt, amb textos de Aureli Bisbe, Enric Jardí, Assumpta Rosés, Teresa Casanovas, Jordi París.

Jaume Mercadé i Queralt

(Valls, 1889 − Barcelona, 1967)

Nascut en una família de comerciants, Jaume Mercadé marxa a Barcelona per a iniciar allí la seva formació com a orfebre i pintor. Comença a pintar sota la guia de Francesc d’Assís Galí (1880-1965), l'acadèmia de la qual denotava la influència del noucentisme català, si bé no s'inscrivia dins d'aquest moviment. Des de llavors, i durant tota la seva carrera, buscarà la puresa formal. A Barcelona forma part de l'agrupació Els Arts i els Artistes i realitza la seva primera exposició individual a les Galeries Layetanas en 1917.

Als anys vint viatja per Europa i entra en contacte amb les avantguardes. A París s'interessarà per la pintura de Henri Matisse (1869-1954), Pierre Bonnard (1867-1947) i Paul Cézanne (1839-1906). En 1921 a Alemanya pot conèixer la pintura expressionista; visita també Suïssa i posteriorment Itàlia.

La seva pintura estarà marcada per la temàtica del paisatge, gènere principal en la seva producció, juntament amb la natura morta i el retrat; tots ells interpretats des del realisme, amb gran rigor compositiu i cromàtic. També serà reconegut com a orfebre, realitzant joies i argenteria, disciplina per la qual serà premiat en les Exposicions Internacionals de París (1925) i Barcelona (1929). La seva obra es troba en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Valls i en importants col·leccions privades.

Una tria personal de l’autor, amb cent llibres que li agraden i que l’han acompanyat al llarg dels anys

«Aquesta obra no és cap cànon. No tindria mai la gosadia d’assajar d’escriure’n cap, perquè, bé que fa molts anys que llegeixo i miro de relacionar fructíferament les meves lectures, no em sento capacitat per sancionar res, ni tinc prou humor per pontificar sobre una matèria tan esmunyedissa i vària com la dels gustos literaris. No: un cànon, qualsevol cànon, acaba sent una impostura caduca, per no dir una superxeria crítica. Aquí dins el lector hi trobarà cent llibres que m’agraden i que m’han acompanyat amicalment al llarg dels anys. Llibres que, en els dies revessos, m’han fet la vida més lleugera de passar, o encara més joiosa, en les hores de llum; i, sempre i en tota hora, més plena de sentit. L’objectiu del llibre és divulgatiu. Tinc l’ambició de presentar-lo com una declarada invitació a llegir i a conèixer les obres glossades. I la pretensió que sigui sempre de lectura agradable.»