Botiga

CENTENARI DE L’INSTITUT JAUME HUGUET - ANTIGA ESCOLA DEL TREBALL DE VALLS (1924-2024)

Testimoni de cent anys de trajectòria d’una de les institucions educatives més importants de Valls, de la nostra comarca i de les comarques veïnes. Des d’aquella Escola Professional de l’any 1924 fins a l’actual Institut Jaume Huguet sempre trobem aquell batec de vida educativa, social i cultural que emana gràcies al seu esforç, a la seva iniciativa i a la seva capacitat d’innovació.

L’Institut Jaume Huguet · Antiga Escola del Treball de Valls va ser la primera Escola sorgida de la iniciativa ciutadana, obrera i privada de l’Estat. Així ho va destacar el ministre de l’època en la seva primera visita a l’Escola. Aquesta trajectòria se’ns mostra a través de tres blocs que representen les seus que l’Escola ha ocupat al llarg de cent anys: l’antic convent del Carme, l’antic quarter de cavalleria i l’actual institut a la Creu de Cames. Així es fan paleses les circumstàncies històriques de cada moment i les dificultats que va comportar ubicar-se a cada nou edifici, però, com sempre, la voluntat i la il·lusió pels nous reptes van triomfar.

Autor:

Jordi Tuset Vallet, exdirector de l’Institut Jaume Huguet i vicepresident de la Fundació ANESPRO. 

Va arribar a l’Institut Jaume Huguet el 1994. L’any 2000 passa a ser-ne el director, fins a la seva jubilació, l’any 2018. Liderà la implantació de l’Educació Secundària Obligatòria, la innovació tecnològica digital i la Formació Professional Dual, entre d’altres iniciatives.

La Cambra de Comerç de Valls li va fer un reconeixement per la tasca en pro de la FP al Jaume Huguet i la Fundació ANESPRO, en el transcurs de la Nit de Premis de Valls, del 19 de setembre de 2020 en el marc del Claustre del Convent del Carme de Valls.

Jordi Tuset és autor de Història del santuari de la Mare de Déu del Lledó (IEV Valls, 2001); Història de la Casa de Caritat de Valls (Quaderns de Vilaniu, 2013)

Les propietats territorials i l'economia del monestir de Santa Maria de Santes Creus en temps dels abats fra Bernat Calbó, fra Arnau de Forès i fra Guerau II (1226-1255)

Precedit d'un estudi introductori, de 250 pàgines, el treball de Joan Papell estudia el monestir de Santes Creus, les propietats i l'economia dels claustrals des de 1226 a 1255, a partir de la transcripció de la documentació dipositada a l'AHNM, espai de temps que correspon als abadiats de fra Bernat Calbó (1226-1233), fra Arnau de Forès (1234-1248) i fra Guerau II (1249-1255)

La resta del llibre (478 pàgines) comprèn el diplomatari o conjunt de documents estudiats d'aquest període santescreuí i l'índex onomàstic i toponímic. Un total de 266 documents transcrits per Joan Papell que posa a disposició dels estudiosos. Un treball ingent que se suma als diplomataris publicats anteriorment per Joan Papell, també a la Fundació Noguera: Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (975-1225). Volum I (2005); Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (975-1225). Volum II (2005); i d'altres estudis sobre Santes Creus com Compendium abreviatum. Còdex del monestir de Santa Maria de Santes Creus dels segles XV i XVI, de fra Bernat Mallol i fra Joan Salvador (2009).

A banda dels estudis citats, Joan Papell i Tardiu (1942)  també és autor de Catàleg dels Protocols de Valls (Fundació Noguera, 1989); El manual de les escriptures públiques d’Ignasi Cases i Ferrer, notari de Valls (1790-1791). Volum I (Fundació Noguera, 2001); El manual de les escriptures públiques d’Ignasi Cases i Ferrer, notari de Valls (1790-1791). Volum II (Fundació Noguera, 2001) i de nombrosos treballs de recerca publicats per l'Arxiu Bibliogràfic de Santes Creus, la revista Cultura i Paisatge a la Ruta del Cister (Valls), la Revista Sió (Agramunt), i l'Arxiu Històric Municipal de Valls i Comarcal de l'Alt Camp.

CVXV01- CVXV02

COLLA VELLA DELS XIQUETS DE VALLS . ( 2 Vols.)

Agustí Pena Martínez

Vol 1: COLLA VELLA DELS XIQUETS DE VALLS 1947-1980

Vol 2: COLLA VELLA DELS XIQUETS DE VALLS 1981-1997

(Dos volums. No es venen per separat)

Autor: Agustí Pena Martínez

Gènere: Història, Castells

Col·lecció: Colla Vella dels Xiquets de Valls

Edita: La Magrana

ISBN: obra completa: 84-8264-212-X

Pàgines: 235 + 301

Format: 23 x 28,5 cms

Preu: 82 € (Els dos volums) No es ven per separat

Enquadernació: Tapa dura amb guaflex (simil pell) amb sobrecoberta

Any edició: 1999

ÍNDEX

FRANCESCA ESPAÑOL BERTRAN, JOAN VALERO MOLINA: Prefaci

I—LA VILA I ELS HOMES

JOAN MENCHON I BES: De Vilasalva a Montblanc. La formació d'una vila medieval a la Catalunya Nova.

JOSEP MARIA SANS TRAVÉ: Jaume Conesa, un montblanquí a la cort de Pere el Cerimoniós i forjador de la llengua catalana (1314-1375).

LA VILA I L'ART

JAUME FELIP SANCHEZ: Els magistri operis ecclesie constructors de l'església de Santa Maria, la Major, de Montblanc (Conca de Barberà) (s.XIV-XVI).

FRANCESCA ESPANOL BERTRAN: El Montblanc baixmedieval i els seus artistes.

JOAN VALERO MOLINA: La presència d'artífexs al·lòctons a la Conca de Barberà en època gòtica.

BIBLIOGRAFIA

—————-

(del prefaci)

Les antigues viles emmurallades proporcionen, als visitants que hi entren amb la pretensió d'anar quelcom més enllà de la tòpica sortida turística, una sensació de recer protegit i acollidor que s'accentua quan s'han mantingut els antics traçats urbans, sovint irregulars, dels carrerons. Si, a més, les vicissituds històriques han permès preservar al seu interior una part molt significativa d'arquitectures pretèrites, aleshores hi sumarem la sensació d'entrar en un espai extemporani, on el temps s'aturà en un moment remot, o almenys transcorre amb una lentitud que ens allunya de l'atrafegat present. Aquesta percepció experimen- tada pel visitant l'indueix a vagarejar lliurement pels carrerons, aadmirar els petits detalls dels edificis, esperant que al tombant de qualsevol carrer el sorprengui quelcom d'inesperat.

La vila de Montblanc, sens dubte, pertany a aquesta categoria de poblacions: una vila carregada d'història, amb un envejable conjunt monumental, i on es concilia la modernitat amb l'interès per la preservació del patrimoni. La capital de la Conca de Barberà ha esdevingut, doncs, un indret ideal per a dur a terme els cursos d'estiu dedicats a la cultura medieval que Amics de l'Art Romànic, societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, organitza des de 2022, gràcies a un conveni signat amb l'Ajuntament de Montblanc. Els cursos s'articulen a l'entorn d'un tema central vinculat amb la vila i elseu entorn, tractat preferentment des de l'òptica medieval. Així, després d'iniciar aquest projecte amb un curs dedicat a la figura de Sant Jordi, la segona edició (2023) es va centrar en l'art gòtic a Montblanc, sota el títol: D'art i d'argent: Montblanc, paisatge artístic d'una vila reial (segles XIV i XV).

L'apel-latiu “de Montblanc” que ostenen molts artistes actius a Catalunya durant els segles del gòtic situa la vila reial com a epicentre d'una activitat dins dels camp pictòric, escultòric i de l'orfebreria, que va assolir l'excel-lència, segons ho certifiquen les obres conservades. Indrets propers i altres més distants es van beneficiar d'aquesta producció, i la regularitat de la demanda va proporcionar estabilitat als tallers locals. Els seus integrants podien ser originaris de Montblanc, o s'hi podien haver instal·lat buscant millorar el seu estatus professional. En tot cas, el periple dels darrers confirma l’encert de la seva elecció. Avui les realitzacions de molts d'ells es custodien en museus i col·leccions nacionals i internacionals, com ara el Metropolitan Museum de Nova Yorh, la National Gallery de Victoria (Austràlia) o el Fine Arts Museum de San Francisco, entre altres.

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

La llegenda de Sant Jordi, com mai l’has vist ni te l’han explicat.

(amb fotografies fetes majoritàriament a Montblanc)

El cavaller, l’heroi, el patró de Catalunya. Venerat pels comtes reis catalans, al crit de «Sant Jordi» les tropes catalanes van dominar el Mediterrani. La bandera blanca amb la creu vermella va fer funcions de bandera nacional. Amb ella es van batre els diputats de la Generalitat al pla de Palau l’11 de setembre de 1714. Símbol de determinació i de lluita contra les injustícies i per la llibertat. Però Sant Jordi no és només un heroi, són uns ulls que miren una terra, que ha inspirat centenars d’artistes. Tot el Palau de la Generalitat n’és un homenatge.

Gràcies a les fotografies d’Òscar Rodbag i el text de Quim Torra, la llegenda de Sant Jordi torna amb tota la força, fins a fondre el mite amb la història.

Quim Torra (Blanes, 1962). És llicenciat en Dret. Va exercir com a advocat i directiu d’una multinacional d’assegurances suïssa (1987-2007). Va fundar l’editorial Acontravent (2008). Ha escrit una dotzena de llibres d’assaig i dietaris. Director del Born Centre Cultural (2012-2015) i de la Revista de Catalunya (2015-2018). Membre d’Òmnium Cultural, on va ser vicepresident i president interí. El 17 de maig de 2018 va ser investit 131è president de la Generalitat de Catalunya, essent inhabilitat el 28 de setembre de 2020 per haver desobeït l’ordre de retirar les pancartes i els llaços grocs dels edificis públics de Catalunya que reclamaven la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

Del 1607 al 1623, Francesc Vicent Garcia esdevingué rector de Vallfogona de Riucorb. Des de bon començament, es distingí dels altres capellans per les seves iniciatives pastorals, socials i culturals, a la vegada que el seu talent literari es propagà per tot el país. El Rector de Vallfogona esdevingué el poeta més destacat de la literatura barroca catalana. Si en vida el rector poeta es caracteritzà pel seu enginy intel·ligent, no menys enginyós ha estat el poble, que ha fet de l’estament clerical font d’inspiració.

Aquest llibre, a més de la seva biografia actualitzada, recull cent vuit episodis històrics, així com nombroses llegendes i anècdotes populars, per primera vegada sistematitzades.

Nota a la 2a. edició:

Editem aquesta segona edició dins l’Any del Rector de Vallfogona, amb la celebració del 400 aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623). En aquesta edició revisada i actualitzada, s’ha ampliat i posat al dia la biografia del Rector, segons les darreres recerques, i les efemèrides posteriors a la seva mort. El llibre també s’ha enriquit amb uns gravats fets pel mateix autor que il·lustren episodis, personatges i paisatges relacionats amb les vivències del Rector

Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928)

Josep M Vallès i Martí

JOSEP M. VALLÈS I MARTÍ (l'Espluga de Francolí, 1945). La seva carrera professional es desenvolupà en la gerència empresarial; i el seu oci, en la promoció cultural a la seva vila com a historiador local. Fundà l'Escola de Música del Casal (1978), ocupà la presidència del Casal de l'Espluga (1981-1985), promogué la reaparició de la revista El Francolí, el premi de recerca Bernat Morgades i fou fundador del Centre d'Estudis Local del Casal (1983). També fou alcalde de l'Espluga (1989). Autor de diversos treballs i articles, ha donat conferències i ha publicat: 

La custòdia de la Parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí (2003), De l'idealisme a l'oblit. Poesia i teatre de Pere Antoni Torres Jordi (2007), L'Espluga de Francolí en els setmanaris de Montblanc, 1903-1923 (2008), Josep Cabeza i Coll (2009), Rafael Battestini i Galup (1886-1939). Catalanista. Víctima de la repressió franquista (2009), Judici a un poble. La mort del cobrador a l'Espluga de Francolí, 1899 (2013), El celler de Baix. Visió històrica d’una obra col·lectiva (1913-2013), (2014), La Conca de Barberà en el temps de la Mancomunitat de Catalunya (1911-1923) -Premi Aires de la Conca 2016, Relats i cròniques. L’Espluga de Francolí 1900-1923 (2017), Ramon Muntanyola “…una gran llum d’esperança” amb Joan Maria Pujals (2018),

De la Dictadura a la República: L’Espluga de Francolí 1923-1931 (2020), Visca la república! L’Espluga de Francolí 1931-1936 (2021), El violinista cec. Josep Maria Serret i Bou 1838-1892 (2022). Julià Nougués i Subirà, ciutadà republicà (1867-1928) (2023) és el seu darrer llibre.

És membre dels Centres d'Estudis de la Conca de Barberà i de les Garrigues, en les revistes dels quals ha publicat articles. És membre del Consell Editorial de la revista Cultura i Paisatge.

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest llibre és un petit compendi i alhora reivindicació de les dues facetes potser menys conegudes de l’escriptor Josep Vallverdú: la d’articulista i la de ninotaire. De manera extraordinària, totes dues han anat a confluir en una publicació mensual local, El Francolí, amb qui ha mantingut i encara manté una llarga, noble i productiva relació. I és que el mestre va viure 27 anys a l’Espluga de Francolí i, ja abans d’installar-s’hi, va començar a escriure a la revista que edita el Casal de l’Espluga.

Amb aparicions esporàdiques des del gener de 1986, Vallverdú de seguida es va guanyar una columna fixa d’opinió que va anomenar Potser sí… i que, rebatejada el 2012 com a Tassa i mitja, ha mantingut cada mes de manera gairebé ininterrompuda per retratar la realitat local, la nacional i la global des del seu prisma privilegiat. Tot plegat, amanit des del març del 2020 amb les seves il·lustracions a la secció La Rialleta. Tot un tresor del qual us volem llegar el present recull.

La imatge i la memòria I
Cabra del Camp i la fotografia 1886-1960 (I)

Aquest llibre és el recull de les fotografies antigues de Cabra del Camp que es van poder veure a les exposicions que, amb el patrocini de l Ajuntament, es van dur a terme durant tres estius consecutius els dies de la festa major dels anys 1996, 1997 i 1998 al petit local dels baixos de l abadia, l antic parvulari, aleshores lloc de trobada dels jubilats. Com que mentre se celebraren les exposicions força gent es va interessar per aconseguir còpies de les imatges exposades, amb la publicació del llibre es pretén posar a l abast de tothom el conjunt d aquelles fotografies, així com d altres d inèdites que s han pogut recollir darrerament.

La primera meitat del segle XX, període del qual són la immensa majoria de les imatges recollides en aquest llibre, són anys plens de canvis i de transformacions, un període intens, difícil, de crisis, una guerra civil dura, una postguerra, moments històrics que van marcar... i, enmig, la vida d un poble, Cabra del Camp, que, malgrat tot, continuava, continuava amb els bons i amb els mals moments, continuava i els cabrencs anaven fent camí, i a voltes eren immortalitzats en aquestes imatges.

Publicació editada pel Centre de Lectura de Valls, en format carpeta, la qual conté 23 fitxes en format díptic i dues làmines d'introducció, que recullen una biografia resumida de cada un dels vallencs i vallenques de la Galeria de Ciutadans Il·lustres ubicada a la Sala de Plens i a la planta noble de l'Ajuntament de Valls. Aquesta és la primera publicació a la història de Valls que ressenya a tots els ciutadans il·lustres fins al moment, inclosos les darreres incorporacions de dues ciutadanes il·lustres aquest any, amb motiu de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela 2021+1.

La publicació ha estat coordinada per l'historiador vallenc, Pol Montserrat i Rovira, i hi han participat fins a 22 ponents, els quals han estat els encarregats de redactar els textos sobre la història del vallenc il·lustres que cadascú va ressenyar a la seva conferència.

Llista de ciutadans i ciutadanes il·lustres

Anton Palau i Térmens

Pere Anton Veciana i Rabassa

Pau Baldrich i Martí

Jaume Sitjó i Carbonell

Albert Felip de Baldrich i de Veciana

Josep Martí i Janer

Lluís Bonifàs i Massó 

Andreu Avel·li Comerma i Batalla

Narcís Oller i Moragas

Tomàs Caylà i Grau

Miquel Colom i Cardany

Jaume Huguet

Francesc Galofre i Oller

Carles Cardó i Sanjoan

Robert Gerhard i Ottenwaelder

Jaume Mercadé i Queralt

Els Xiquets de Valls

Maria Güell i Puig

Manuel Gonzàlez i Alba

Cèsar Martinell i Brunet

Pere Català i Pic

Francesc Català i Roca

Pere Català i Roca

Maria Murtra i Casanovas

Dolors Vives i Rodon

La presència pública d’Indaleci Castells no sempre l’hem de buscar en els càrrecs polítics que va ocupar —diputat provincial, regidor, alcalde de Valls— o bé en el fet d’haver estat al front d’un significatiu nombre de capçaleres de la premsa liberal o conservadora vallenca —El Eco de Valls, El Distrito, La Actualidad, La Crónica de Valls—, que ha marcat una subjectiva manera d’aprendre, entendre i explicar la història local contemporània, i una peculiar manera de sentir-se vallenc, fins i tot més vallenc que els altres, més vallenc que ningú. Ens cal també situar-lo a l’ombra de les activitats polítiques dels partits monàrquics, fos el liberal o el conservador, certament sense acabar de definir-se clarament en favor d’un sector dominant o un altre, gairebé sempre amb independència i movent-se ell mateix entre els plecs que li poguessin permetre una major llibertat personal.

El llibre presenta la devoció que han tingut els montblanquins envers la seva patrona, la Mare de Déu de la Serra, projectada en la Creu Verda, la imatge gran de la Mare de Déu i, més tard, en la petita. Una advocació ubicada en un mateix santuari, que mossèn Pau Queralt va qualificar com «el de més anomenada, llevat del de Montserrat, “de tota la nació catalana”». Es relaten les sortides de les dues imatges de les marededeus, les quals obeïen dues motivacions fonamentals: la imatge petita bàsicament sortia per rogatives, i la gran, per fets bèl·lics o per a grans celebracions i commemoracions.

La imatge petita va ser cisellada a la segona meitat del segle xvii per així poder-la traslladar processionalment i venerar-la pels carrers de Montblanc en les pregàries, moltes d’elles per mor de l’eixut, i accions de gràcies públiques. Es detallen les vegades que, entre 1687 i 1924, la imatge baixà a la vila. En la part central de l’obra es descriuen els estralls que ocasionà la Guerra del Francès en el monestir, amb la seva destrucció parcial i el salvament de les dues marededeus. Posteriorment s’expliquen les tasques de reconstrucció i les grans festes que tingueren lloc el 1816 amb el retorn de les dues imatges al seu monestir.

Finalment, es fa referència a la imatge gran, i s’especifiquen les seves sortides d’ençà la Coronació Canònica de 1906, l’intent de reconvertir aital commemoració en unes festes decennals i les propostes de canvi de dates de la Festa Major fins a la seva consecució l’any 1931, amb la coincidència de la celebració dels 25 anys de la Coronació.

Aquest llibre correspon al text manuscrit per Eufemià Fort que porta per títol Contribució al coneixement de la toponímia medieval de Santes Creus i les seves possessions immediates, datat a la Selva del Camp, el dia 29 de juliol de 1972, i que va optar al premi Francesc Blasi i Vallespinosa (1973) i que es conserva a l’Arxiu Històric de Tarragona, signatura 372, fons Eufemià Fort. (introducció de Ramon Amigó)

El llibre conté un preàmbul al text manuscrit d’Eufemià Fort.

A través de nou documents relacionats directament amb l’eremita Ramon i d’un text hagiogràfic de la seva vida s’elabora el seu esbós biogràfic. Ramon integrà inicialment el grup d’anacoretes dirigit per l’ermità Poblet i instal·lat en el territori que l’any 1150 el comte barceloní Ramon Berenguer IV concedí a l’abat de Fontfreda perquè hi constituís un monestir cistercenc. Això comportà el desplaçament dels eremites a altres llocs: Ramon traspassà la serra del Tallat i s’establí a la banda septentrional, al lloc que es dirà Vallbona i d’on agafà el cognom. Amb els deixebles que ben aviat se li ajuntaren hi organitzà una comunitat mixta d’anacoretes, d’homes i de dones. L’any 1154 hi consta ja una església on els ermitans participaven en els actes litúrgics. Ramon promocionà l’eremitisme a altres contrades, com ara les Garrigues, a Cérvoles, i al Montsant, a Poboleda. En preveure el seu futur traspàs, amb la col·laboració de l’abat de Poblet, amb el qual va signar una concòrdia l’any 1171, aconseguí que el capítol general del Cister acceptés la integració de les eremites a l’orde cistercenc. Ensinistrades i formades en la vida i pietat d’aquest orde per monges vingudes de Tulebras (Navarra), es constituí una comunitat a Colobrers, que a la mort del fundador es traslladà a Vallbona i que ha perviscut ininterrompudament fins als nostres dies.