Botiga

Document de col·lecció, rar i esgotat, publicat el 1925, on es detalla el projecte dels Amics de l’art i la història de Valls de constituir la Comarca de Valls, que aproximadament correspon a l’actual comarca de l’Alt Camp, molt abans de la divisió comarcal de Catalunya, que administrativament va ser efectiva per primer cop el 1936, a partir d’una proposta de comarcalització de Catalunya feta per Pau Vila l'any 1931.

El llibret inclou un mapa del projecte de la Comarca de Valls, a les pàgines centrals, i la carta que Cèsar Martinell adreçada als Amics de l’art i la història de Valls. També inclou un Informe del Centre Excursionista de Catalunya signat pel seu president, Joan Ruiz i Porta, recolzant el projecte de la Comarca de Valls i una breu descripció dels municipis que integren la Comarca de Valls.

Autor:

Cèsar Martinell i Brunet. (Valls, Alt Camp, 1888 — Barcelona, 1973) Arquitecte i historiador de l’art.

Format a Barcelona (1916), el seu projecte de fi de carrera fou un Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. Entre 1918 i 1925, projectà i construí més de quaranta cooperatives vinícoles i edificacions agràries (Gandesa, el Pinell de Brai, Falset, Cabra, Montblanc, Rocafort de Queralt, Cornudella, Barberà, Nulles, Vila-rodona, Igualada, Sant Cugat, Moja, la farinera de Cervera, etc.) en les quals emprà els pràctics i econòmics arcs equilibrats d’obra vista, seguint els consells del seu mestre, Antoni Gaudí. Al celler de Pinell de Brai, a Alcover i a Verdú comptà amb la col·laboració de Xavier Nogués en els plafons ceràmics. 

Restaurà la seu d’Urgell, Poblet, la Seu Vella de Lleida, el retaule de Santa Maria d’Igualada, el de l’església parroquial d’Arenys i el de Sant Pere de Reus, després de les destruccions del 1936. 

Per compte d’Amics de l’Art Vell restaurà les esglésies de Coll de Nargó, Castellfollit de Riubregós, Sant Joan de Caselles i Santa Coloma d’Andorra, on també projectà l'anomenada Casa dels Russos (1916), encàrrec de l'industrial nord-americà Frederick Fiske Warren, centre de l’experiment utòpic georgista.

Bastí, a Barcelona, la casa Saleras, al carrer de París (1928), la fàbrica Pedemonte, al carrer de Los Castillejos (1928), i la casa Solà, al carrer d’Aragó (1929). 

Fou professor i secretari de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, fundador d’Amics de l’Art Vell (1929), degà del Col·legi d’Arquitectes (1932-35) i fundador del Centre d’Estudis Gaudinistes (1952). Col·laborà a Barcelona Atracción, Revista de Catalunya, Àlbum Meravella, La Vanguardia i Destino i a l’obra col·lectiva L’Art Català (1955-58). 

De la seva copiosa i erudita producció escrita, sobresurten Estudio iconográfico mariano de Valls (1911), i els estudis sobre el barroc català (Arquitectura i escultura barroques a Catalunya en tres volums, 1959-64), del qual fou un dels primers revaloradors, les monografies sobre els Bonifaç (El escultor Bonifás y Masó (1730-1781), 1948), la seu nova de Lleida (1923), el monestir de Poblet (1927), el de Santes Creus (1929), Santa Maria d’Igualada (1944) i el santuari de la Gleva (1948). És també important Gaudí, su vida, su teoría, su obra (1967). Les cooperatives del Camp de Tarragona, fou publicada el 1975.

Llibret publicat el 2016 amb motiu de la restauració del celler i molí d’oli de l’antic Sindicat de Vinyaters d’Igualada, edifici projectat per l’arquitecte Cèsar Martinell (Valls, 1888 - Barcelona, 1973), construït entre els anys 1921 i 1922. Inclou nombroses fotografies i plànols originals de l’edifici.

Autora:

Raquel-Ruth Lacuesta Contreras. Nascuda a Hellín (Albacete) el 1949, és doctora en Història de l’Art i pedagoga (Universitat de Barcelona) i cap de la Secció d’Investigació, Catalogació i Difusió del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. És la principal especialista i divulgadora de l’obra de l’arquitecte Cèsar Martinell.

Ha publicat, entre altres títols, Cèsar Martinell (1998); Restauració monumental a Catalunya (segles XIX i XX) (2000); Eusebi Güell i Antoni Gaudí, dos homes i un projecte (2002); Barcelona, guía de arquitectura. 1929 2000 (1999); Rafael Masó i Valentí, arquitecte (1880-1935) (2006, en col·laboració amb els arquitectes Lluís Cuspinera i Francesc Balañà); Modernisme a l’entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge (2006), Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions i paisatge (2008); Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte (2009); i Catedrals del Vi. El patrimoni arquitectònic vinícola de Catalunya (2009).

Cinquantè aniversari de l’Agrupament Escolta i Guia Verge de la Candela de Valls, conegut popularment com “el Cau”

La publicació d’aquest llibre s’emmarca dins la commemoració del cinquantè aniversari de l’Agrupament Escolta i Guia Verge de la Candela de Valls. L’objectiu és, bàsicament, recollir les dades més rellevants de la història de l’entitat al llarg d’aquest mig segle i oferir-ne una visió de conjunt. No hi ha, per tant, una voluntat d’exhaustivitat a l’hora de plasmar-hi la informació, sinó més aviat la intenció de reseguir l’evolució general de l’Agrupament i, alhora, de deixar constància de les dades i els aspectes de l’entitat que es consideren dignes d’esmentar.

Autors:

Jordi París Fortuny (Coordinador); Jordi de Bofarull Bertan; Roger Roig César; Pilar Musolas Rodon; Àgata Prats Domingo

Nadala de 1973 de Lluís Carulla i Canals dedicada a Lluís Domènech i Montaner. Inclou un text de Lluís Carulla a la memòria de Mossèn Ramon Muntanyola i Llorach, i un obituari de Pau Casals al final de la nadala.

Autors dels textos: 

Oriol Bohigas; Josep M Ainaud; Francesc Fontbona; Josep Benet; Albert Manent; Enric Esteve; Manuel de Muga; Joan Camps.

Lluís Companys era un home distret. A Francesc Macià l’obsessionava la puntualitat. Pompeu Fabra va estar a punt de calar foc a un tramvia ple de gent. Les aristòcrates barcelonines es feien passar per dones de la neteja per no pagar entrada a l’exposició del 1929…

Aquest llibre ofereix un viatge insòlit a la Catalunya dels anys 30 a partir de textos de la secció “Mirador Indiscret” del setmanari Mirador. Són anècdotes, xafarderies i historietes; petites joies que retraten l’època amb una mirada única, amanida amb humor i un punt de malícia.

Mirador indiscret combina rigor periodístic i esperit lúdic per ensenyar l’altra cara de la política, la cultura i la vida quotidiana d’un país en transformació. Un llibre ideal per a qui vulgui esbossar un somriure mentre espia el passat pel forat del pany.

Aquest llibre s'ha imprès a Catalunya.

L’autor

Carles Singla (El Pla de Santa Maria, 1966) és periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat a l’Avui i al Diari de Barcelona i col·laborat en mitjans com El Temps i El País. Ha publicat els llibres He perdut el meu piano (1988) i ‘Mirador’ (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d’una idea de país (2005) i és autor de diversos articles i capítols de llibres acadèmics.

Valls-Kenya 74

14.000 km al cor de l’Àfrica

Coordinador: Eduard Gonzàlez

L'any 1974, un grup format per set joves van inic

ar una aventura. En poc més de tres mesos van recórrer 14.000 km creuant el continent africà. Volien escalar els cims dels monts Kenya i Kilimanjaro. Una ruta des de Valls fins a Kenya travessant països, deserts, selves, rius i poblats en una època en què els aparells de comunicació eren escassos i rudimentaris. En més d’una ocasió, davant les dificultats, van estar quasi obligats a abandonar el projecte, però el seu coratge i voluntat de continuar endavant els va ajudar a finalitzar una proesa que pocs pensaven que fossin capaços de dur a terme.

Els joves que van formar part d'aquesta aventura van ser: Xavier Azagra, Pere Benaiges, Òscar Cadiach, Josep Capellades, Sebastià Figuerola, Eduard Gonzàlez i Jordi Magrinyà. 

L'esperit de vi és un relat estirat [notis la intenció] que el Joan Rendé aprofita per afegir algunes notes més a la seua particular partitura autobiogràfica que ha anat component en els seus darrers llibres, principalment. Ballaven el black bottom de 2020 i Desescalades de 2021 en són el corpus principal. Amb esperit de vi l'autor entra en records molt personals, dels que sovint fan mal perquè no acaben bé.

«Vistes del pont estant, les acàcies de sota la carretera eren mig amagades darrere la fassina, la vella fassina on els avantpassats del Nen havien fos el vi (de casa i dels de fora de casa) per a transformar-lo en alcohol d’exportació: horlandes. Ell només n’havia sentit a parlar, perquè ja feia anys i panys que tot just era un casalot tancat. El pare de vegades hi posava mules per a vendre, de vegades hi engreixava porcs. Encara hi havia els cups i un bocí de la bomba de trascolar… Aleshores el Nen no podia saber que aquell lloc esdevindria un dels motius de la seua vida i, després, de la seua desolació.»

Joan Rendé (Barcelona, 1943). Creix entre l’Espluga de Francolí, Barcelona i Cabra del Camp, en una família dedicada a la pagesia. De jove s’instal·la a Barcelona, estudia periodisme, uns cursos de medecina i uns altres de filologia catalana. Professionalment, s’ha dedicat a la literatura, l’articulisme d’opinió (una part del qual amb el pseudònim Doctor Scòrpius) i ha estat guionista de ràdio i televisió. Pertany a la generació literària dels anys setanta. 

Entre les seves obres destaquen: Sumari d’homicida (premi Víctor Català 1977), Llibre de Figuracions (1981), La cavalleria impossible (1992), El barber violador (Premio Nacional de la Crítica, 1997), La pedra a la sabata (premi Mercè Rodoreda i premi de la Crítica Serra d’Or 2003), Un dimarts(2008), Els anys de la serp (2017), Ballaven el black bottom (2020), Desescalades (2023). Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs i va ser fundador i primer director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. 

A primeries dels anys noranta va fundar amb el seu germà el celler Rendé Masdéu a l’Espluga de Francolí, compaginant des d’aleshores la vitivinicultura amb la literatura. El 22 d’octubre de 2019 la fúria del Francolí va fer desaparèixer el celler, instal·lat en una vella fassina al costat del riu.

És el número 21 de la col·lecció Envinats, que vincula el vi amb les arts i la creació.

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

Amb la compra d'aquest exemplar li enviarem una revista Cultura i Paisatge del número 14

El cant de la joventut

Montserrat Roig

Recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit

L’obra de Francesc Vicent Garcia i l’Acadèmia de Bones Lletres

Albert Rossich Estragó

Discurs llegit el dia 10 de febrer de 2022 en l’acte de recepció pública de l’acadèmic electe Dr. Albert Rossich Estragó a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, sobre l’obra de Francesc Vicent Garcia i discurs de contestació de l’acadèmic numerari Dr. Manuel Jorba.

Del 1607 al 1623, Francesc Vicent Garcia esdevingué rector de Vallfogona de Riucorb. Des de bon començament, es distingí dels altres capellans per les seves iniciatives pastorals, socials i culturals, a la vegada que el seu talent literari es propagà per tot el país. El Rector de Vallfogona esdevingué el poeta més destacat de la literatura barroca catalana. Si en vida el rector poeta es caracteritzà pel seu enginy intel·ligent, no menys enginyós ha estat el poble, que ha fet de l’estament clerical font d’inspiració.

Aquest llibre, a més de la seva biografia actualitzada, recull cent vuit episodis històrics, així com nombroses llegendes i anècdotes populars, per primera vegada sistematitzades.

Nota a la 2a. edició:

Editem aquesta segona edició dins l’Any del Rector de Vallfogona, amb la celebració del 400 aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623). En aquesta edició revisada i actualitzada, s’ha ampliat i posat al dia la biografia del Rector, segons les darreres recerques, i les efemèrides posteriors a la seva mort. El llibre també s’ha enriquit amb uns gravats fets pel mateix autor que il·lustren episodis, personatges i paisatges relacionats amb les vivències del Rector

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest llibre és un petit compendi i alhora reivindicació de les dues facetes potser menys conegudes de l’escriptor Josep Vallverdú: la d’articulista i la de ninotaire. De manera extraordinària, totes dues han anat a confluir en una publicació mensual local, El Francolí, amb qui ha mantingut i encara manté una llarga, noble i productiva relació. I és que el mestre va viure 27 anys a l’Espluga de Francolí i, ja abans d’installar-s’hi, va començar a escriure a la revista que edita el Casal de l’Espluga.

Amb aparicions esporàdiques des del gener de 1986, Vallverdú de seguida es va guanyar una columna fixa d’opinió que va anomenar Potser sí… i que, rebatejada el 2012 com a Tassa i mitja, ha mantingut cada mes de manera gairebé ininterrompuda per retratar la realitat local, la nacional i la global des del seu prisma privilegiat. Tot plegat, amanit des del març del 2020 amb les seves il·lustracions a la secció La Rialleta. Tot un tresor del qual us volem llegar el present recull.

Relats no només irònics, sinó també amb tocs surrealistes, inversemblants, alguns dels quals fan reflexionar d’un possible futur no gaire llunyà.

Sota l’aparença de parlar de la pandèmia de la covid-19, l’autor tracta algunes de les febleses que solen corcar la condició humana: la mediocritat al poder, l’ambició materialista i pretensiosa, allò que traeix la racionalitat, la brutalització de la vida pública. Satiritza la perversió del llenguatge aprofitada com a artefacte per a la fascinació i foment de la ignorància popular, i també el rèdit que el sistema establert treu d’aquesta ignorància o passivitat.

Desescalades és un conjunt de relats, presidits per la ironia, i sovint protagonitzats per un mateix personatge, Ell, que pot ser el lector mateix, o no.

Rutes pels despoblats del Camp de Tarragona

15 itineraris per la Conca del Barberà, l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès

Un despoblat, a més a més de ser un lloc pintoresc, és també un punt que convida a la reflexió. Hem d’imaginar-nos que, en aquell carrer on som, abans hi havia vida i que, rere els murs esbaldregats i les portes i finestres esventrades, hi havia caliu humà. Sempre s’ha dit que, quan d’una cosa no se’n parla, queda en l’oblit. El motiu d’aquest llibre és precisament parlar d’aquests despoblats, perquè la gent els conegui i els respecti.

Així doncs, en aquesta guia hi trobareu 15 bonics i interessants itineraris per la Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès en què l’objectiu principal és visitar un poble abandonat.

Gener Aymamí i Domingo (Reus 1951). És diplomat en Arqueologia Hispànica per la UB i ha estat durant vint-i-cinc anys responsable, primer com a cap de redacció i després com a director, de la revista Excursionisme de la UEC. També ha presidit la Unió Excursionista de Catalunya, tasca per la qual li fou atorgada la medalla de la UEC. Des de l’any 2004 i fins al 2016 fou vicepresident de la Federació Catalana d’Espeleologia.

És autor dels llibres Pinzellades de l’Alt Penedès (1992), La comarca d’Anoia: excursions, pobles, paisatges (1996), Camins antics… camins d’història (1998), Aproximació als molins de vent fariners de Catalunya (1999), Aproximació als pous de glaç i de neu de Catalunya (2000), Els molins hidràulics de la vall del Bastareny: exemple d’una etapa preindustrial desapareguda (2002), D’excursió per les coves de Catalunya (2003), Per la comarca d’Anoia (2011), Excursions per la història de Catalunya (2011), Coves Catalanes Llegendàries (2014), Llegendes de l’Anoia (2017) i Itineraris per les esglésies i eremitoris rupestres de Catalunya (2014), obra guardonada amb el Premi Sant Bernat 2006.

És coautor d’Els molins hidràulics del Moianès i la riera de Caldes (1994), Premi Sant Bernat 1993, i El Montsec i la Vall d’Àger (1998), i autoeditor de Per l’Oest del Canadà (2014).

15 itineraris per la Conca del Barberà, l’Alt Camp, el Baix Camp i el Tarragonès

CONCA DE BARBERÀ 

Anguera: visita a un despoblat del segle XI

Els Cogullons: un poble abandonat a mil metres d’altitud

Rocamora: un rònec despoblat amb un panorama esplèndid

Prenafeta Vella i la Barceloneta: dos despoblats a prop de Montblanc 

Torlanda: Passejada entre esplèndids camps de conreu 

Altres despoblats de la Conca de Barberà

ALT CAMP 

Selma: un tomb per l’antic senyoriu

L’Albà Vell: un despoblat engolit per la vegetació

Una ruta per la serra de Selmella

Altres despoblats de l’Alt Camp

BAIX CAMP 

A redós d’un poble abandonat que no va tenir ni església ni escola ni cementiri 

Castelló: un poble que va arribar a tenir més de 100 habitants 

Un bonic recorregut per la vall de Cortiella 

Fatxes: un poble abandonat amb una sòrdida història

La Mussara: un despoblat situat en un paratge esplèndid

Altres despoblats del Baix Camp

TARRAGONÈS 

Passejada arran de mar.

Itinerari per terres del Baix Gaià 

Altres despoblats del Tarragonès

Una tria personal de l’autor, amb cent llibres que li agraden i que l’han acompanyat al llarg dels anys

«Aquesta obra no és cap cànon. No tindria mai la gosadia d’assajar d’escriure’n cap, perquè, bé que fa molts anys que llegeixo i miro de relacionar fructíferament les meves lectures, no em sento capacitat per sancionar res, ni tinc prou humor per pontificar sobre una matèria tan esmunyedissa i vària com la dels gustos literaris. No: un cànon, qualsevol cànon, acaba sent una impostura caduca, per no dir una superxeria crítica. Aquí dins el lector hi trobarà cent llibres que m’agraden i que m’han acompanyat amicalment al llarg dels anys. Llibres que, en els dies revessos, m’han fet la vida més lleugera de passar, o encara més joiosa, en les hores de llum; i, sempre i en tota hora, més plena de sentit. L’objectiu del llibre és divulgatiu. Tinc l’ambició de presentar-lo com una declarada invitació a llegir i a conèixer les obres glossades. I la pretensió que sigui sempre de lectura agradable.»

Índex:

Presentació, per Xavier Salat Brúnel

Pròleg, per Joan Tous Gomà-Camps

Introducció, per Jordi Granell March

Arquitectura moderna:

Assaig sobre estil i tècnica a l’arquitectura del temps de Josep Maria Vives Castellet

per Miguel Usandizaga 

Els sistemes d’abastiment i evacuació de les aigües a l’obra de Josep Maria Vives Castellet

per Albert Cuchí

Josep Maria Vives Castellet: L’home i l’obra

per Francesc Murillo, Sònia Roca i

Patrícia Rodríguez

Vives Castellet i Català Pic: La tasca en patrimoni cultural de la Mancomunitat (1915-1923)

per Pablo Giori

Bibliografi5

Barcelona és una ciutat màgica i càlida, estimada per molts i desconeguda per altres. Un paradís bohemi i artístic, on la barreja de cultures i les ments excèntriques han donat lloc a un paisatge diferent i incomparable.

Carrers amb històries romàntiques i sagnants, portes i sostres plens de mirades inquisitives, túnels subterranis, fonts mísitques i cases posseïdes. A Barcelona és impossible passar-hi un dia avorrit, perquè hi ha tantes coses per fer i descobrir que, hi vinguis un cap de setmana o siguis veí dels seus barris, et faltaran hores i sempre, si t'hi fixes bé, trobaràs un secret nou.

Com va dir Freddie Mercury: "Barcelona, quin hotitzó més bell!, com una joia al sol. Per tu seré gavina de la teva mar bella."