Botiga

Articles

Presentació - Jaume Saltó Coscolín

A Pere Català i Roca, en homenatge i regraciament - Jordi Pujol Soley

En Pere Català i l'onze de setembre - Josep M Ainaud i de Lasarte

Ens convé, als catalans, ara i aquí, que Cristòfor Colom sigui català? - Francesc Albaderner

L'esperit excursionista - Carles Albesa Riba

Rosari de records - Pere Altès i Serra

El gorg, de l’Albi - Ramon Amigó

Baixar cap a Elx - Hipòlit Amorós

Pere Català i Roca: saber ser, saber estar - Joaquim Arenas i Sampera

El vessant historicoonomàstic de l'amic Pere Català i Roca - Pere Balañà i Abadia

Una lectura comarcal del mapa d’arxiprestats - Jesús Burgueño

A l'amic alguerès de Catalunya, d'un català de l’Alguer - Fidel Carboni

Pere Català i Roca, un tertulià com ningú - Agustí Casals i Guiu, Joan Masip i Albadó

Pere Català i Roca, un excursionista global - Joan Cervera i Batariu

Pere Català i Roca e la Sardegna - Francesco Cesare Casula

Pere Català i les assemblees intercomarcals d’estudiosos - Josep M. Domènech i Fargas

Retorn - Carles Duarte i Montserrat

Una aproximació al concepte de patrimoni a través de la fotografia - M. Ester Fabra i Salvat, Samuel Burguete Recasens

Un article que va deixar cua - Josep Faulí i Olivella

Tot un món... casteller - Pere Ferrando i Romeu

L'heràldica cívica a l'Alt Camp - Armand de Fluvià i Escorsa

Notícia sobre obres de fortificació als castells de l'Espluga de Francolí, Barberà i Granyena durant la Gran Guerra - Joan Fuguet i Sans

Un article històric - Joan Gala

El periodisme barceloní de Pere Català i Roca - Xavier Garcia

L'amic Pere Català Roca - Jordi Cuní 

Articles a l’Alguer - Joan Ibba

Un vallenc excepcional - Josep M. Jané i Samsó

Fer cas de - Roser Latorre i Gaia

Notícia del retaule del beat Gaspar de Bono de l'església de Sant Francesc de Paula, de Valls (c. 1790) Josep Maria Llobet i Portella

Un savi bo i despistat - Albert Manent

El sentinella - Nicola Marotta

Pere, l’home - Santiago Marrè i Burcet

Notes sobre fotografia i literatura - Josep Martí Baiget

Amor a la fotografia. Passió per la vida i la cultura - Josep Martínez

Petita història d'un arxiu fotogràfic - Josep M. Mas i Solench

Estimat amic Pere - Pasqual Mel·lai

Pere Català, la memòria de les arrels - Xavier Orriols i Sendra

Pere Català i Roca i la seva tasca de divulgació històrica. Intercessor prop de poetes algueresos - Francesc Palet Setó

El fotomuntatge: un nou mitjà de comunicació - Juan Naranjo

Pere Català i Roca, excursionista fotògraf - Jaume Ramon i Morros

Un record i un pensament per a Pere Català i Roca - Lluciana Sari

A Pere Català i Roca - Marina Sari

Català: un adjectiu apropiat i oportú a l’Alguer? - Luca Scala

Los 80 anys de Pere Català i Roca - Tore Scala

El Pere - Lluís Solsona i Llorens

Il castello di San Michele di Cagliari, Rocafforte Dei Càrros - Giusseppe Spiga

Missa del gall a Sant Salvador de les Espases - Estanislau Torres

Pere Català, de Valls - Joaquim Torres Martí

Pere Català i Roca: un romàntic en acció - Marcel·lí J. Valls i Torné

Fedals - Josep Vallverdú

El vallenc Pere Català i Roca - Núria Ventura Mercè

Pere Català i Roca como castellólogo - Leonardo Villena

Pere Català i Roca. Apunts biogràfics - Jordi París Fortuny

Catàleg de l’exposició Josep Busquets. Escultures, que es va poder veure del 19 de maig al 16 de juliol de 1995 al Museu de Valls.

Autors dels textos: 

Teresa Camps; Jordi París i Fortuny

La història de Vimbodí i Poblet s’escriu en les seves imatges i en la veu de la seva gent. Aquest llibre és un viatge per la memòria col·lectiva a través de fotografies antigues en blanc i negre —preses des de finals del segle XIX fins als anys seixanta del segle XX—, acompanyades d’articles de diversos autors estretament lligats al poble i d’entrevistes que hi afegeixen testimonis únics. Cada instant recollit en aquestes pàgines ens parla dels costums, les festes i la vida quotidiana d’ahir, i ens apropa a un patrimoni humà que encara perdura. Una invitació a redescobrir el passat compartit i a mantenir-ne viva l’essència.

Autors dels textos: 

Enric Alfonso Xaruba, Alfons Alsamora Jiballí, Jordi Dolcet Llaveria, Josep Dolcet Llaveria, Teresa Duch Dolcet, Ferran Espada Alfonso, Antoni Estradé Saltó, Isidre Fabra Garcia, Isidre Fusté Carré, Judit Garcia Tombas, Joan Ibarz Capdevila, Jesús Jordi Pinatella, Antoni López Tovar, Manel Martínez Garcia, Jaume Pàmies Pagés, Aleix Romea Negre, Ramon Setó Vallverdú, Lluís Solà Segura, Sergi Tella Pàmies.

Francesc Blasi Vallespinosa (Valls, 1872 – Barcelona, 1949) va ser el que avui en diríem un personatge polièdric, que va destacar com a excursionista, fotògraf, industrial, viatger, publicista, mecenes, impulsor del cinema amateur, apassionat pel patrimoni arquitectònic religiós i un gran enamorat de la cultura popular. En la plenitud de la seva vida, va arribar a gaudir d’un gran prestigi personal, tant a Barcelona, on residia, com a la seva estimada terra vallenca. Durant la dècada dels vint del segle passat, els seus llibres de viatges van donar un nou impuls a un gènere literari que en català estava en hores baixes. El seu assaig Els castells dels Xiquets de Valls (1934, 1948, 1997) ha estat i és encara una referència obligada per al món casteller.

Amb Francesc Blasi Vallespinosa (1872-1949). Un model de fotoexcursionista, es vol reivindicar la vàlua d’una personalitat imprescindible de la primera meitat del segle xx. Per rememorar-lo, ens han quedat els seus textos i, sobretot, el seu fons fotogràfic, on destaca la iconografia de l’art religiós, avui insubstituïble per estudiar-lo, ja que en gran part es va destruir durant la Guerra Civil (1936-1939). Llarga vida a Francesc Blasi Vallespinosa!

Jep Martí Baiget

(Cervià de les Garrigues, 1955). Arxiver i investigador en història de la fotografia del segle XIX, s’endinsa ara en l’estudi d’un fotògraf enquadrat de ple en la primera meitat del segle XX, el fotoexcursionista Francesc Blasi Vallespinosa. En els darrers anys, ha comissariat dues grans exposicions dedicades a revalorar l’obra de fotògrafs com Rozada (Museu de Valls, 2017) i Jules Ainaud (Centre de la Imatge KBr, Fundació Mapfre, 2023). La seva obra escrita en aquest camp està dispersa en múltiples publicacions col·lectives de congressos especialitzats, 

Lluís Companys era un home distret. A Francesc Macià l’obsessionava la puntualitat. Pompeu Fabra va estar a punt de calar foc a un tramvia ple de gent. Les aristòcrates barcelonines es feien passar per dones de la neteja per no pagar entrada a l’exposició del 1929…

Aquest llibre ofereix un viatge insòlit a la Catalunya dels anys 30 a partir de textos de la secció “Mirador Indiscret” del setmanari Mirador. Són anècdotes, xafarderies i historietes; petites joies que retraten l’època amb una mirada única, amanida amb humor i un punt de malícia.

Mirador indiscret combina rigor periodístic i esperit lúdic per ensenyar l’altra cara de la política, la cultura i la vida quotidiana d’un país en transformació. Un llibre ideal per a qui vulgui esbossar un somriure mentre espia el passat pel forat del pany.

Aquest llibre s'ha imprès a Catalunya.

L’autor

Carles Singla (El Pla de Santa Maria, 1966) és periodista i professor de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat a l’Avui i al Diari de Barcelona i col·laborat en mitjans com El Temps i El País. Ha publicat els llibres He perdut el meu piano (1988) i ‘Mirador’ (1929-1937), un mitjà de comunicació al servei d’una idea de país (2005) i és autor de diversos articles i capítols de llibres acadèmics.

L’àngel del Noucentisme

Vida i obra del pintor Manuel Humbert

Lluís Boada Domènech

Josep Pla considerava Manuel Humbert “un home d’un interès extraordinari”. Dotat d’un talent innat per al dibuix, de ben jove es va anar formant com a pintor a París. Va freqüentar grans figures de les arts i el pensament: Modigliani, íntim amic seu, li va fer dos superbs retrats; Picasso el va dur a regirar quadres de Cézanne al magatzem de Vollard; Miró li va demanar el taller en cartes divertidíssimes; Ors el va comparar amb Leonardo; i Pujols el va definir com el pintor angèlic d’un Noucentisme crític, però benhumorat, i socialment i culturalment molt ambiciós. Són molts els personatges brillants que apareixen en aquestes pàgines, sempre revelant algun aspecte de la vida i, sobretot, de l’obra de qui va ser guanyador del primer Premi Nonell de pintura instaurat per la Generalitat republicana l’any 1934. Lluís Boada ens porta de la mà d’Humbert i per un camí bell i inèdit a penetrar en la història del segle XX.

Lluís Boada Domènech

És doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de París i en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra amb una tesi sobre el pintor Manuel Humbert. Ha estat professor de Planejament Urbà i Regional a la Universitat Federal de Rio de Janeiro i director dels Programes de Medi Ambient de l’Ajuntament de Barcelona. Ha publicat: Una economia poètica (Argos Vergara, 1984), Rio de Janeiro (Destino, 1989), O espaço recriado (Sao Paulo: Nobel, 1991), Medio ambiente y territorio (TF Ediciones, 2007), Manuel Humbert (Fundació Apel·les Fenosa, 2007) i La senectud del capitalismo (ED Libros, 2017).

[© Josep Maria Cortina]

L'esperit de vi és un relat estirat [notis la intenció] que el Joan Rendé aprofita per afegir algunes notes més a la seua particular partitura autobiogràfica que ha anat component en els seus darrers llibres, principalment. Ballaven el black bottom de 2020 i Desescalades de 2021 en són el corpus principal. Amb esperit de vi l'autor entra en records molt personals, dels que sovint fan mal perquè no acaben bé.

«Vistes del pont estant, les acàcies de sota la carretera eren mig amagades darrere la fassina, la vella fassina on els avantpassats del Nen havien fos el vi (de casa i dels de fora de casa) per a transformar-lo en alcohol d’exportació: horlandes. Ell només n’havia sentit a parlar, perquè ja feia anys i panys que tot just era un casalot tancat. El pare de vegades hi posava mules per a vendre, de vegades hi engreixava porcs. Encara hi havia els cups i un bocí de la bomba de trascolar… Aleshores el Nen no podia saber que aquell lloc esdevindria un dels motius de la seua vida i, després, de la seua desolació.»

Joan Rendé (Barcelona, 1943). Creix entre l’Espluga de Francolí, Barcelona i Cabra del Camp, en una família dedicada a la pagesia. De jove s’instal·la a Barcelona, estudia periodisme, uns cursos de medecina i uns altres de filologia catalana. Professionalment, s’ha dedicat a la literatura, l’articulisme d’opinió (una part del qual amb el pseudònim Doctor Scòrpius) i ha estat guionista de ràdio i televisió. Pertany a la generació literària dels anys setanta. 

Entre les seves obres destaquen: Sumari d’homicida (premi Víctor Català 1977), Llibre de Figuracions (1981), La cavalleria impossible (1992), El barber violador (Premio Nacional de la Crítica, 1997), La pedra a la sabata (premi Mercè Rodoreda i premi de la Crítica Serra d’Or 2003), Un dimarts(2008), Els anys de la serp (2017), Ballaven el black bottom (2020), Desescalades (2023). Va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs i va ser fundador i primer director de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. 

A primeries dels anys noranta va fundar amb el seu germà el celler Rendé Masdéu a l’Espluga de Francolí, compaginant des d’aleshores la vitivinicultura amb la literatura. El 22 d’octubre de 2019 la fúria del Francolí va fer desaparèixer el celler, instal·lat en una vella fassina al costat del riu.

És el número 21 de la col·lecció Envinats, que vincula el vi amb les arts i la creació.

Amb Les dones del lli, Margarida Aritzeta ha fet una exhaustiva investigació sobre l'origen de la seva família, provinent d'una preciosa vall del País Basc.

Les dones del lli som com aquesta estesa de flors blaves que neix cada matinada, totes semblants però cap d'igual, i sempre n'hi ha de noves. Cada hivern apareixen les nenes que vénen a aprendre de filar i se'n van les que ja s'han fet l'aixovar i es casen. S'hi queden les fadrines i les viudes. Anys i anys. Fins que ens morim. I quan ja no hi serem en vindran unes altres i tothom oblidarà els nostres noms.

L'any 1643 va néixer a Errezil, Guipúscoa, Domingo Aritzeta, fill, van dir, de Mariana Aritzeta. No en constava el pare. Però ni Mariana era la seva mare ni el nom del pare era un secret. Les dones del lli ho sabien. Aquestes dones que han teixit el fil de les generacions, però han quedat amagades i en silenci entre les pàgines de la història. Aquesta novel·la en vol recuperar els noms i les veus.

Les dones del lli és un homenatge a les dones i a una de les activitats que més vocabulari ha donat a la nostra llengua: seguim el fil, teixim amistats, emboliquem la troca. Parleu-ne amb la Pilar Vives i us en traurà l'entrellat.

Amb la compra d'aquest exemplar li enviarem una revista Cultura i Paisatge del número 14

El cant de la joventut

Montserrat Roig

Recull de vuit narracions sobre la joventut perduda, el sexe, la memòria i l'oblit

L’obra de Francesc Vicent Garcia i l’Acadèmia de Bones Lletres

Albert Rossich Estragó

Discurs llegit el dia 10 de febrer de 2022 en l’acte de recepció pública de l’acadèmic electe Dr. Albert Rossich Estragó a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, sobre l’obra de Francesc Vicent Garcia i discurs de contestació de l’acadèmic numerari Dr. Manuel Jorba.

BARTOLOZZI BORRELL: El secret del Port

Rafael Bartolozzi i Josep Borrell Garciapons

Catàleg de l’exposició BARTOLOZZI BORRELL: El secret del Port.

Del 3 de maig a l’1 de juliol de 2001.

Tinglado 2. Moll de Costa. Port de Tarragona

Amb textos de:

Carles Hac Mor

Ester Xargay

Vicenç Altaió

100 corsaris coordinats per la capitana Núria Aymamí.

Història del tresor del Port per Carles Hac Mor i Ester Xargay

El tresor de l’art del segle XX al MACBA per Vicenç Altaió

Cor-saris descobridors del seu tresor:

Adela Aymamí Llauradó; Agustí Martí; Albert Gimeno: Alfredo Cuervo; Ana María González González; Ángel Alonso; Ángel Serrano; Anna Heras Casademont; Anna Palomo, Antina de la Torre; Antonio Ferrer; Assumpta Rosés; Baltasar Porcel; Bigas Luna; Carles Hac Mor; Celia Orós Vlencia; Cesáreo Rodriguez Aguilera; Cinta S. Bellmunt; Conchita Minguell Zanuy; Daniel Giralt-Miracle; Dieter Mahlow; Dolors Juanpere; Emilio Echavaren; Enric Olivé-Serret; Enrique Hernández Gajate; Ernesto Ruiz Bayón, Ernesto Ventós Omedes; Esteban Duran; Ester Buscail Jori; Ester Xargay; Ethel Martí; Eudald Carbonell; Federico Hilario GIner; Fèlix Canet; Fernando Arrabal; Florencio Arnan y Lombarte; Francesc Giralt; Francis Bartolozzi; Francisco Mitjans Miró; Franco Lombardo; Gabriel; Gabriel Comes; Gemma Torelló Sibill; Giorgio Serafini; Glòria Cot; Hans Meike; Iraida Cano; Isidoro Prenafeta; Jaime Martínez Parrilla; Jaume Vallcorba Plana; Jesús Gómez García; Joan Abelló Juanpere; Joan Gaspar i Farreras; Joan Guitart i Agell; Joan Illa Morell; Joan Martí i Castell; Joan Rodés Parellada; Joan Sebastià Aymamí; Joaquim Mallafrè; Jordi Estadella; Jordi Garcés; Jordi GInebra; Jordi Moreno; Jorge Fernández León; José Alexanco; José Corredor-Matheos; José Miguel Iriberri; JOsep Borrell Garciapons; Josep Gomis i Martí; Josep Maria Fortuny; JOsep Miquel Garcia; Juan Mari Arzak; Kerles Torra; Llorenç Barber; Lluís Badia i Chancho; Lola Mitjans de Vilarasau; Maisa Minguell; Manel Llauradó; Manel Sanromà; Manuel Castellet; Maria Jesús Cadierno; Maria Lozano Uriz; Maria Vidal; Marimar Lozano Bartolozzi; Marta Berdini; Montse Aymamí; Montse Mateu; Nil S. Bartolozzi; Núria Aymamí; Núria Gómez Granés; Núria Hernández Rivera; Pau Herrera; Pedro Lozano Bartolozzi; Pedro Luís Lozano Uriz; Pilar Dolç; Quim Font; Rafael Bartolozzi; Ramon Ballesté; Ramon Gomis; Ramón Sánchez Ramón; Ricardo Sánchez-Bretaño; Ricart Llonch; Rosa Lentini; Rosa M, Ricomà; Rosa Pagès; Rufino Mesa; Sagrario Huelin; Salvador Juanpere; Sara Berdini; Silvia Adela Kohan; Tesi Rivera; Victoria Combalia; Vicenç Altaió; Xavier Allué; Xavier Amorós.

Del 1607 al 1623, Francesc Vicent Garcia esdevingué rector de Vallfogona de Riucorb. Des de bon començament, es distingí dels altres capellans per les seves iniciatives pastorals, socials i culturals, a la vegada que el seu talent literari es propagà per tot el país. El Rector de Vallfogona esdevingué el poeta més destacat de la literatura barroca catalana. Si en vida el rector poeta es caracteritzà pel seu enginy intel·ligent, no menys enginyós ha estat el poble, que ha fet de l’estament clerical font d’inspiració.

Aquest llibre, a més de la seva biografia actualitzada, recull cent vuit episodis històrics, així com nombroses llegendes i anècdotes populars, per primera vegada sistematitzades.

Nota a la 2a. edició:

Editem aquesta segona edició dins l’Any del Rector de Vallfogona, amb la celebració del 400 aniversari de la mort de Francesc Vicent Garcia (1579-1623). En aquesta edició revisada i actualitzada, s’ha ampliat i posat al dia la biografia del Rector, segons les darreres recerques, i les efemèrides posteriors a la seva mort. El llibre també s’ha enriquit amb uns gravats fets pel mateix autor que il·lustren episodis, personatges i paisatges relacionats amb les vivències del Rector

Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona, publicà ben poc en vida, però la difusió de la seva obra per via manuscrita feu que aviat se’l considerés l’estendard poètic de la seva generació.

Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579-Vallfogona de Riucorb, 1623) es traslladà de ben petit a Tortosa, d’on eren originaris els seus pares, i es va considerar sempre tortosí i català. La seva vida estigué marcada per la seva condició de prevere i rector de la parròquia de Vallfogona, i també per la seva vocació d’escriptor.

Un conte ambientat a Alcover que pretén donar a conèixer el fenomen del bandolerisme que va existir en aquesta població durant els s.XVI i XVII.

La visita del comte de Prades ha revolucionat la Vila d’Alcover. Tothom està eufòric amb la seva arribada… excepte la Remei, la filla del batlle, que preferiria que la segrestessin abans que s’emparaulés el seu casament amb el fill del comte. Dit i fet, el Miquel Morell i el Pere Voltor no desaprofiten l’ocasió per planificar un segrest en què res és el que sembla. Una nova aventura de Morells i Voltors per posar a prova les habilitats d’aquests aprenents de bandoler.

Pròleg de Josep-Lluís Carod-Rovira

Aquest llibre és un petit compendi i alhora reivindicació de les dues facetes potser menys conegudes de l’escriptor Josep Vallverdú: la d’articulista i la de ninotaire. De manera extraordinària, totes dues han anat a confluir en una publicació mensual local, El Francolí, amb qui ha mantingut i encara manté una llarga, noble i productiva relació. I és que el mestre va viure 27 anys a l’Espluga de Francolí i, ja abans d’installar-s’hi, va començar a escriure a la revista que edita el Casal de l’Espluga.

Amb aparicions esporàdiques des del gener de 1986, Vallverdú de seguida es va guanyar una columna fixa d’opinió que va anomenar Potser sí… i que, rebatejada el 2012 com a Tassa i mitja, ha mantingut cada mes de manera gairebé ininterrompuda per retratar la realitat local, la nacional i la global des del seu prisma privilegiat. Tot plegat, amanit des del març del 2020 amb les seves il·lustracions a la secció La Rialleta. Tot un tresor del qual us volem llegar el present recull.

Relats no només irònics, sinó també amb tocs surrealistes, inversemblants, alguns dels quals fan reflexionar d’un possible futur no gaire llunyà.

Sota l’aparença de parlar de la pandèmia de la covid-19, l’autor tracta algunes de les febleses que solen corcar la condició humana: la mediocritat al poder, l’ambició materialista i pretensiosa, allò que traeix la racionalitat, la brutalització de la vida pública. Satiritza la perversió del llenguatge aprofitada com a artefacte per a la fascinació i foment de la ignorància popular, i també el rèdit que el sistema establert treu d’aquesta ignorància o passivitat.

Desescalades és un conjunt de relats, presidits per la ironia, i sovint protagonitzats per un mateix personatge, Ell, que pot ser el lector mateix, o no.

Catàleg de l’exposició “Un inventari poètic del Camp de Tarragona” que el Museu de Valls dedicà al seu artista de capçalera Jaume Mercadé i Queralt, amb textos de Aureli Bisbe, Enric Jardí, Assumpta Rosés, Teresa Casanovas, Jordi París.

Jaume Mercadé i Queralt

(Valls, 1889 − Barcelona, 1967)

Nascut en una família de comerciants, Jaume Mercadé marxa a Barcelona per a iniciar allí la seva formació com a orfebre i pintor. Comença a pintar sota la guia de Francesc d’Assís Galí (1880-1965), l'acadèmia de la qual denotava la influència del noucentisme català, si bé no s'inscrivia dins d'aquest moviment. Des de llavors, i durant tota la seva carrera, buscarà la puresa formal. A Barcelona forma part de l'agrupació Els Arts i els Artistes i realitza la seva primera exposició individual a les Galeries Layetanas en 1917.

Als anys vint viatja per Europa i entra en contacte amb les avantguardes. A París s'interessarà per la pintura de Henri Matisse (1869-1954), Pierre Bonnard (1867-1947) i Paul Cézanne (1839-1906). En 1921 a Alemanya pot conèixer la pintura expressionista; visita també Suïssa i posteriorment Itàlia.

La seva pintura estarà marcada per la temàtica del paisatge, gènere principal en la seva producció, juntament amb la natura morta i el retrat; tots ells interpretats des del realisme, amb gran rigor compositiu i cromàtic. També serà reconegut com a orfebre, realitzant joies i argenteria, disciplina per la qual serà premiat en les Exposicions Internacionals de París (1925) i Barcelona (1929). La seva obra es troba en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, al Museu de Valls i en importants col·leccions privades.

Un conte de Roger Roig amb il·lustracions d’Hugo Prades

El Patufet, protagonista d’un dels contes populars catalans més coneguts arreu, és l’encarregat d’explicar a una colla de nens i nenes les tradicions festives del nostre país, en una revisió tendra i divertida del costumari català.

En aquest conte el Patufet aprofita que s’acosta la festivitat de Tots Sants per fer els tradicionals panellets. Juntament amb la seva colla d’amics, elaborarà un dels referents gastronòmics més típics de la tardor i, finalment, els degustaran tots plegats, acompanyats de les castanyes. Tots a punt per fer de cuiners?